Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dimarts, 30 de març de 2010

Bartók, Q#3, capítol 8

Amb aquesta entrega s'acaba la meitat de la feina. Potser convindria deixar-ho ací. En qualsevol cas, ací ho teniu.

El clímax de la Seconda parte
El Quartet núm. 3 de Bartók té dos moments de màxima tensió: la segona part del quart moviment (una mena d'"apoteosi" genial de tota l'obra) i el clímax del segon moviment. El clímax s'estén entre les xifres 41 i 49 (compassos 329-417). Es tracta d'una secció que transmet una certa impressió de stasis, de detenció del temps, tot i que hi passen moltes coses en molt poc temps. L'estrella d'aquesta tensíssima secció són, sens dubte, els glissandi i els colps violents (arcades avall en martellato). És a dir, precisament dos recursos tímbrics antagònics: la fluència dels glissandi --que no havien reaparegut des del principi del primer moviment) i l'agressivitat d'uns colps d'arc que gairebé converteixen les cordes en instruments de percussió.
El clímax conté quatre petites seqüències enllaçades. La primera està formada de glissandi de viola i violoncel a l'octava (desplaçant-se una tercera menor amunt i avall), d'una banda, i de quatre violents intents d'arpegiat que els serveixen de contrast, organitzats simètricament (vl. 1r + vla., sentit descendent / vl. 2n. + vlc., sentit ascendent; vl. 2n + vlc., sentit ascendent / vl. 1r + vla., sentit descendent).
La seqüència següent consisteix en salts simètrics de glissandi de novena menor o octava augmentada (els violins en un sentit, la viola i el violoncel en sentit contrari), uns glissandi que en dues ocasions interrompen tres colps d'arc avall en les cordes greus, en ff i marcats amb una indicació ben explícita: ruvido ("aspre"). Aquestes interrupcions, unides a l'ambient enrarit que creen els glissandi, creen en l'oient la impressió que el discurs no avança, que es troba encallat en una espècie de sòrdid fangar sonor.
La tensió encara augmenta en la seqüència següent, amb la substitució dels glissandi per un intent d'avançar en progressió cromàtica ascendent a base de colps en martellato de dues notes. Aquesta progressió es presenta en forma de brevíssim cànon, que enfronta els violins d'una banda i les cordes greus de l'altra. Convé observar, en qualsevol cas, que els glissandi mateixos encaixen a la perfecció amb el material temàtic del segon moviment (una escala ascendent i descendent), ja que el glissando es pot entendre com la màxima estilització de qualsevol progressió ascendent o descendent. I, al seu torn, els intents de progressió "a colps" d'aquesta seqüència es poden interpretar com un intent de donar "entitat corpòria" als glissandi precedents. Però novament apareixen els colps estentoris de la corda greu (en dues ocasions) per interrompre aquestes temptatives de fer avançar el discurs.
La tercera secció enllaça amb la següent a través d'un acord mantingut durant tres compassos en fff i amb la indicació molto vibrato. De sobte, i de manera abrupta, una mena d'intent frustrat de cànon a dues parts (els tres instruments més aguts contra el violoncel) precipita el fluid sonor ràpidament cap avall a través de quatre octaves i desemboca sense solució de continuïtat en una escala pentatònica (re-mi-sol-la-do) a càrrec del violoncel i de la viola, una estranya i sorprenent conclusió per a un moviment que queda com suspès, flotant en una mena de llimb indeterminat, i el tercer moviment (Ricapitulazione della prima parte) comença tot seguit, sense solució de continuïtat (attacca).

----------------

Bé, espere que us haja resultat interessant aquesta anàlisi dels dos primers moviments del Quartet núm. 3 de Bartók. Quan completaré l'estudi amb les dues recapitulacions (moviments 3 i 4) el posaré a la vostra disposició en forma de pdf. El que he volgut mostrar, sobretot, és en què consisteix l'extrema concentració d'aquesta obra mestra, la manera genial com desenvolupa el seu discurs musical amb una economia de mitjans senzillament fascinant: el primer moviment, a partir d'una senzilla seqüència de tercera menor; el segon moviment, sobre la base d'una escala i prou. Aquest seria l'aspecte diguem-ne constructiu, que em sembla apassionant, però hi ha també l'acidesa expressionista del contingut, que fa que aquesta siga una de les obres més apassionants (i alhora més exigents, més "dures" per a paladars poc formats) del grandíssim Béla.
En fi, tal com he dit, tant de bo us haja estat útil o atractiu entrar en aquests detalls, en els tels i les entranyes d'aquest bellíssim quartet. Si he fet que a algú li pique la curiositat, me'n sentiré satisfet.

2 comentaris:

Uno que pasaba por aquí ha dit...

Sí, Guillem, tus análisis son una demostración irrefutable de que Bartók es uno de los grandes genios de la música de todos los tiempos, muy bien escrita, además, tanto desde el punto de vista del estilo como del ritmo de la presentación, por lo que se leen con mucho gusto... aunque hace que a uno le entren ganas de tener la partitura completa, precisamente para apuntar en ella lo que dices y sacarle más placer aún a la escucha de una buena versión de la pieza.

K. ha dit...

M'alegre, Paco. Efectivament, reconec que la millor manera de traure-li partit a l'anàlisi és sobre la partitura. Bé, no és impossible...