Perplexitats mahlerianes (2)

Els meus amics es burlen de mi perquè porte Mahler al cotxe. "Veníem fent apostes sobre quina obra portaries al CD", em va dir Z una vegada. Tenen raó en una cosa: sempre porte alguna obra de Mahler allà. Últimament, mentre descansava de cantates de Bach, m'he escoltat totes les simfonies per ordre cronològic. És una manera de sentir-se a casa com qualsevol altra.

Ahir, mentre anava a visitar uns amics, sonava la Vuitena. En arribar el famosíssim passatge del segon moviment que jo anomene "Primer moment Alma", i que és el nucli dur de tota l'obra, el punt que dóna sentit a tot el que el precedeix i a tot el que ve després, em preguntava jo: "Per què ens agrada tant aquesta música? Perquè és romàntica i sentimental? No, perquè el romanticisme i el sentimentalisme només ens inspiren menyspreu, a tot estirar. Perquè és bella, senzillament? No, perquè també són belles les àries de les cantates de Bach i no pulsen la mateixa tecla que això." Llavors em vaig adonar d'una coincidència, i és que allò sonava mentre passava per les vores de la serra d'Aitana, amb els cims nevats, i hi tocava l'última llum del dia, la més poètica, la més amable, la llum del capvespre.

"En realitat, ens agrada tant perquè és la música d'un no-lloc i d'un no-temps, perquè recull en forma de sons tots aquells moments de plenitud que recordem amb tanta estima, tot allò que per al futur ja no busquem perquè sabem que és irrecuperable, irrepetible tal com són irrepetibles els entusiasmes i les ingenuïtats d'un altre temps en la nostra vida. Ens toca de ple perquè ens restitueix el perfum de l'impossible, perquè ens evoca moments als quals ja aleshores els dèiem, com Faust: 'Instant, atura't! Ets tan bell...', i perquè ens recorda la nostra pròpia acceptació, tan costosa i tan fràgil, i per això mateix tan preciosa. Aquest passatge, com el 'segon moment', com l'adagietto, com el final de la Novena, com els set ewig, ens restitueixen com en una al·lucinació (perquè la memòria, a mesura que el temps ens allunya de les coses, ens presenta el record amb els colors pàl·lids d'allò somiat) tot el que ja és mort i tot el que ja no ens serà atorgat. I per això, durant uns moments en què som uns altres, ens atrau com un psicotròpic, que al capdavall és el que és." Però no va ser una reflexió trista, sinó molt serena i totalment estoica.

Perplexitats mahlerianes

Mentre sentia la 5a simfonia de Mahler, m'he recordat de Celibidache, Harnoncourt i Wand. Tots tres són probablement els directors d'orquestra que més han influït en el meu gust simfònic, i tots tres desdenyaven la música de Mahler. Que Wittgenstein la considerara irrellevant em sembla, en si, irrellevant: ja va escriure Imre Kertész que el filòsof tenia les orelles de fusta. Però que aquests grans músics, tan importants per a mi, desdenyaren aquesta música sempre m'ha resultat pertorbador, inquietant, una font de perplexitat i un fenomen difícil d'explicar.

Els meus vaivens respecte de "Malheur", aquesta relació d'amor i odi, no és altra cosa que un intent desesperat de contrapesar una identificació probablement exagerada. Però els directors que més m'agrada com treballaven? Celi deia que Mahler era un desastre, que no sabia cap a on portar les coses i per això recorria al pastitx. Harnoncourt, pudorós, deia que li semblava una música "massa autobiogràfica". Wand, que de jove havia sentit entusiasme per Mahler, aviat se'n va apartar perquè deia alguna cosa així com ara que "no sabia per on agafar-la". Fins i tot alguns grans directors mahlerians sembla que sentien una incomoditat extrema amb algunes de les peces: Otto Klemperer, que va se amic de l'autor, sense anar més lluny detestava aquest scherzo de la Cinquena perquè li semblava una música desballestada, inintel·ligible i fora de control.

Probablement és aquesta poètica borderline el que les ments ordenades i il·lustrades rebutgen. Però això és, precisament, el que fa de Mahler un autor tan modern. La seua inestabilitat emocional, la seua sensibilitat d'extrems, el seu Weltschmerz neuròtic caracteritzen també la psicologia de la modernitat, la postmodernitat i la postpostmodernitat (o com vulguem anomenar aquesta època degenerada, degradada, estúpida, caníbal i activament ignorant en què vivim ara mateix). Sense sortir dels límits d'aquest mateix Kräftig, nicht zu schnell ("poderós, però no massa ràpid") de la Cinquena, hi trobem alegria exultant, dubte i vacil·lació, elegància, brutalitat, melancolia, sarcasme antisentimental, calma, sensualitat, acceptació estoica, energia, burla minimalista... I unes quantes coses més, probablement, en un còctel fet de canvis abruptes, de crits estentoris i murmuris d'intimisme, i de mil ingredients més, tots sacsejats en poc més d'un quart d'hora. Només un estómac com el del tombant de mil·lenni pot digerir tot això sense efectes secundaris. O amb efectes secundaris, tant fa.

Sí, per descomptat que no m'oblide del gran Pierre Boulez. El cartesià per excel·lència va ser un mahlerià dels grans, com el seu col·lega Gielen, posem per cas. Però no contradiu el que deia més amunt, crec jo, i per diverses raons. Primera, perquè l'origen del seu interès era històric: traçar la baula que unia Berg (i Schönberg) amb el seu passat igualment revolucionari, sobretot amb Wagner. D'altra banda, Boulez va fer molt de cas de la Paradoxa del comediant diderotiana, en el sentit de maximitzar el distanciament propi respecte del personatge, per assegurar l'impacte òptim del personatge sobre el públic. Però, és clar, això tenia limitacions i, per tant, resultats limitats, de manera que quan es va enfrontar amb música "que va més enllà de la partitura" (Novena, Cançó de la terra) el saldo es va quedar més cap ací que no cap allà.

Tants anys després, i ja conegut de memòria de dalt a baix i en diagonal, Mahler continua produint perplexitats i respostes emocionals, passionals, extremes.