tag:blogger.com,1999:blog-2471278774078447974.post4616083554630065144..comments2023-12-14T23:10:13.860-08:00Comments on So i silenci: Les varietats de l'experiència musical (1)Guillem Calaforrahttp://www.blogger.com/profile/12979131291613335685noreply@blogger.comBlogger6125tag:blogger.com,1999:blog-2471278774078447974.post-80332091835967510772009-06-24T07:03:35.114-07:002009-06-24T07:03:35.114-07:00Sí, Guillem, te has explicado muy bien, y, además,...Sí, Guillem, te has explicado muy bien, y, además, lo que dices me ha hecho recordar las teorías de Celibidache sobre la "fenomenología musical".Francisco López Martínhttps://www.blogger.com/profile/16390775877354915759noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-2471278774078447974.post-87259759811969624702009-06-22T03:10:35.690-07:002009-06-22T03:10:35.690-07:00Crec que he de corregir la meua resposta sobre el ...Crec que he de corregir la meua resposta sobre el que escrivia l'amic Jaume en el primer comentari. Les paraules de Rosen sobre Bach i el teclat són de <i>Critical Entertainments</i> (Harvard UP): en l'article "Keyboard Music of Bach and Haendel" trobem passatges com aquest (i no és l'únic):<br />"It cannot be sufficiently emphasized that the keyboard works [de Bach, com ara <i>El clavicèmbal ben temperat</i>] are written above all for the pleasure of the performer. One small detail will show to what an extent this aspect of musical life changed within thirty years of Bach's death. When Mozart rediscoverd the music of Bach and began enthusiastically to compose fugues himself, he said that fugues must always be played at a slow tempo, as otherwise the successive entrances of the theme would not be clearly heard. Nevertheless, it is remarcable how often Bach tries to hide the entrance by tying the opening to the last note of the previous phrase, how much ingenuity he has expended in avoiding articulation, in keeping all aspects of the flowing movement constant. Yet though many of the entrances in Bach's fugues are, in Mozart's terms, inaudible, there is one person --the performer-- who is always aware of them. If in no other way, <i>he can always sense them through his fingers</i>. The <i>physical (or, better, muscular) pleasure</i> in playing Bach is equal to that found in any other composer, and it is closely related to the purely musical qualities of the work by the sense of <i>a genuinely tactile tracing of a musical line</i>" (pàg. 27, els subratllats són meus).<br />Etcètera -- evidentment, <i>no hi ha color</i> entre les collonades que escric jo i les explicacions, sempre brillants i admirables, de gent com el senyor Rosen. Reconec que, tret de tocar el piano com ell, l'única cosa que voldria fer és poder escriure sobre música com ell, o com el gran Brendel, o com... En fi, això permetria obrir un altre fil de reflexió sobre <b>tocar</b> música, <b>sentir</b> música i <b> escriure sobre</b> música. Tot arribarà.Guillem Calaforrahttps://www.blogger.com/profile/12979131291613335685noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-2471278774078447974.post-39884700188659294432009-06-21T23:58:25.167-07:002009-06-21T23:58:25.167-07:00Hi ha una antiga polèmica (posterior a la mort de ...Hi ha una antiga polèmica (posterior a la mort de l'autor) al voltant de les indicacions metronòmiques de Beethoven. El Mestre Titànic, els últims anys d'activitat, havia marcat la velocitat mecànica no sols de les obres que estava fent, sinó també de les seues obres anteriors. La polèmica té diverses cares, però el tret comú consisteix a posar en dubte la validesa d'aquestes indicacions. Uns diuen que és perquè el metrònom del vell Ludwig estava espatlat; d'altres, perquè l'autor s'estava convertint en un personatge cada vegada més excèntric, i que de fet malinterpretava les seues pròpies composicions i intencions compositives del passat. El resultat, en qualsevol cas, ha estat d'ignorar o relativitzar, sistemàticament, aquestes indicacions, des del segle XIX fins fa poc. En això hi han intervingut, sens dubte, factors que no tenen relació directa amb el <i>corpus</i> beethovenià, com ara les modificacions en la plantilla instrumental, en els instruments mateixos, en les sales de concert, la intoxicació mental del romanticisme malalt, la pèrdua d'energies de la indústria musical, etc. El cas és que les indicacions beethovenianes confirmen una cosa que els musicòlegs historicistes saben i expliquen des de fa almenys mig segle: que els <i>tempi</i> antics eren més lleugers que els actuals (malgrat el que diguen el musicòleg i el director <i>friquis</i>, de qui vaig parlar ací l'any passat).<br />I anem al punt: una de les teories que expliquen la inusitada i inoperativa rapidesa d'aquests <i>tempi</i> beethovenians és una teoria física, que no dic jo que tinga tota la raó, però sí una part. I encaixa molt bé amb les idees que exposava en la meua anotació. Segons aquests autors, Beethoven no estava en condicions de comprendre realment l'abast exacte dels seus <i>tempi</i> pel fet que estava sord, i sense poder sentir la realització instrumental del <i>tempo</i> en el seu lloc físic resulta impossible determinar-lo amb el nivell d'exactitud que implica el metrònom. Per als partidaris d'aquesta explicació, les indicacions beethovenianes són <i>indicis</i>, però no pas exigències objectives.<br />Aquesta teoria té punts forts, en la meua opinió. Perquè pense que la relació entre el so i la persona està mediatitzada pel tipus de lligam físic que hi ha entre l'un i l'altra. Fem l'experiment: posem una peça en el reproductor de CD i la cantussegem simultàniament, en un moment determinat abaixem el volum a zero i continuem taral·lejant-la, i tornem a posar el so un parell de minuts més tard. El més probable és que no ens trobem, el CD i nosaltres, en el mateix punt de l'obra. És més que possible que Beethoven, en triar els <i>tempi</i> que triava, no s'adonara com de gran pot ser la distància entre el que ell imaginava sense sentir-ho i el que un director fa tocar en una sala --especialment si és una sala gran, on cal prendre en consideració la sonoritat, les reverberacions, etc. Ara bé, sí que és cert que aquelles indicacions són valuosíssimes no com una norma, sinó com un indicador d'intencions. Són com un daguerreotip de la interpretació del moment, distorsionat però fidel a la seua manera.<br />No sé si he respost el teu interrogant de manera convincent, Paco. En qualsevol cas, els meus coneixements sobre la matèria són difusos i incomplets, tot i que crec que puc entrellucar aproximadament el fons de l'assumpte.Guillem Calaforrahttps://www.blogger.com/profile/12979131291613335685noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-2471278774078447974.post-86947081138544487452009-06-20T08:56:13.378-07:002009-06-20T08:56:13.378-07:00Guillem, ¿podrías explicar un poco más lo que apun...Guillem, ¿podrías explicar un poco más lo que apuntas sobre las indicaciones metronómicas de Beethoven? Gracias.Francisco López Martínhttps://www.blogger.com/profile/16390775877354915759noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-2471278774078447974.post-65346877046110089032009-06-20T03:54:58.953-07:002009-06-20T03:54:58.953-07:00Salut, Jaume, benvingut a aquesta taula de bar. Ai...Salut, Jaume, benvingut a aquesta taula de bar. Això que dius és molt cert. És quasi segur que la idea ve de <i>Piano notes</i>, però jo tampoc no puc confirmar-ho, ara. És clar, jo no puc aspirar a l'acuïtat i el saber d'un Rosen. El que descric és una reflexió molt primària. En qualsevol cas, per a mi la música es fa per a tocar-la i/o escoltar-la; Babbitt entra dins del que per a mi és una relació estrictament tècnica amb la composició, i això personalment no m'atrau gens. "No és música", hauria dit Celibidache.Guillem Calaforrahttps://www.blogger.com/profile/12979131291613335685noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-2471278774078447974.post-4275244257102956932009-06-19T14:40:17.023-07:002009-06-19T14:40:17.023-07:00Un que explica molt bé "les varietats de l...Un que explica molt bé "les varietats de l'experiència musical" és Charles Rosen. No sé si és en <i>Piano notes</i> o en <i>Critical entertainments</i> (no tinc els llibres a mà) que descriu molt gràficament les diferències (espirituals i fisiològiques) entre escoltar un preludi i fuga de Bach, escoltar-lo mentre passes els fulls a un amic i tocar-lo tu mateix al piano. Això ens podria portar a reflexionar sobre si determinades obres musicals han estat pensades més per a una cosa o per a una altra: per a ser escoltades, per a ser tocades, per a ser estudiades o fins i tot per a ser compostes (Who cares if you listen?, Milton Babbitt dixit). A veure què més ens explica l'amic Guillem.jortolahttp://www.riuraueditors.catnoreply@blogger.com