tag:blogger.com,1999:blog-2471278774078447974.post8422828098243422469..comments2023-12-14T23:10:13.860-08:00Comments on So i silenci: Notes falses, segona èpocaGuillem Calaforrahttp://www.blogger.com/profile/12979131291613335685noreply@blogger.comBlogger6125tag:blogger.com,1999:blog-2471278774078447974.post-47995356136422789742011-03-01T23:02:22.861-08:002011-03-01T23:02:22.861-08:00Cert! Aquesta vinculació vital (no necessàriament ...Cert! Aquesta vinculació vital (no necessàriament estètica) a certes músiques és molt natural, i jo diria que fins i tot necessària. Tret que hom siga un robot! En <i>So i silenci</i> vaig explicar que em passa això mateix amb algunes obres fins i tot de Chopin: no puc sentir el preludi núm. 4 sense quedar-me completament bloquejat, per exemple. Però això no hauria de deixar-nos sense la possibilitat de jutjar aquestes músiques des d'un cert distanciament, no sé si "objectivador" o senzillament profilàctic. Per a mi, aquestes ambigüitats emprenyadores --que probablement caracteritzen de manera essencial la realitat-- es repeteixen en alguns postromàntics, per exemple amb les dificultats que tinc per a consumir sense conflictes la música de R. Strauss. Etcètera.<br />Com sempre, un plaer retrobar-te per ací!Guillem Calaforrahttps://www.blogger.com/profile/12979131291613335685noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-2471278774078447974.post-19095285974080097662011-03-01T15:30:19.711-08:002011-03-01T15:30:19.711-08:00Quant de temps!
Em semblen molt interessant les t...Quant de temps!<br /><br />Em semblen molt interessant les teues paraules sobre el romanticisme del postromanticisme. No obstant, a l'igual que la psicolingüística, l'element vital que et lliga a certes músiques és important. Per això, hi ha obres pianístiques de <b>Liszt</b> que continuen emocionant-me: la vall d'obermann -veritablement la meua primera <i>gran obra</i>-, el primer vals oubliée, la rapsòdia 6 o, en especial, els jocs d'aigua... El que no sabria destriar és si m'emocionen per la vivència que em va unir a elles o pel seu propi valor musical.Àlex Andréshttps://www.blogger.com/profile/01643573461263532608noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-2471278774078447974.post-62331909684826529132011-02-07T08:56:09.191-08:002011-02-07T08:56:09.191-08:00Emili,
Per a mi, ara mateix (no en altres moments)...Emili,<br />Per a mi, ara mateix (no en altres moments), Berlioz és un autor que té una indubtablement enorme importància històrica, cosa que lliga amb l'altre aforisme, però impossible de suportar si no és des d'una perspectiva estrictament tècnica. L'he d'escoltar molt de tard en tard, com els altres companys seus de corda; si no, no ho puc suportar. Però en dir això no faig missa sobre com hauria d'afectar altres persones, sinó que el que faig és sotmetre una sensació personal a una transformació literària, és a dir, que en un cert sentit "transfigure" literàriament un afecte. Res més (cosa que enllaça amb un altre dels aforismes, també).<br /><br />***<br /><br />Completament d'acord. Tot i que l'ortodòxia de la nostra formació acadèmica ens empeny molt més sovint a l'error de creure que perquè alguna cosa és històricament important (judici contingent si n'hi ha cap!) és <i>en si</i> bona en absolut i ha de ser bona per a nosaltres, altrament som uns insensibles o uns ignorants. Aquesta sobredosi castrant d'història (i no tant de context en general) és el que vull desemmascarar.<br /><br />***<br /><br />Dels meus millors amics, la immensa majoria són professionals de la música o de la filosofia. En tots dos àmbits hi tinc un intercanvi constant i intens des de fa molts anys, de manera que no crec que en parlar de la figura del Professional haja hagut de fabular gaire. La seua posició de privilegi respecte de mi, en termes de saber teòric i d'experiència viscuda, és abismal. I això, dissortadament, crec que justifica --o almenys explica-- la desconfiança i la displicència amb què es miren els assaigs sobre música. La pura veritat és que a ningú no li agrada veure com els aficionats, per bons aficionats que siguen, practiquen impunement l'intrusisme professional per la seua especialitat. I això pot resultar de vegades amarg per a l'<i>amateur</i>, per al diletant, per a l'aficionat, però és així. <i>Haber pedido muerte</i>, com diu l'acudit.Guillem Calaforrahttps://www.blogger.com/profile/12979131291613335685noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-2471278774078447974.post-62646262577783229642011-02-07T08:15:48.976-08:002011-02-07T08:15:48.976-08:00Hom arriba a reconèixer-li a Berlioz un important ...Hom arriba a reconèixer-li a Berlioz un important valor didàctic i d'antídot. Didàctic: el romanticisme (fins a cert punt banal, de tan arquetípic) de la Simfonia Fantàstica hauria de servir per a acostar molta gent a la "comprensió" de la música - si ha servit o no, no ho puc afirmar: al ritme a què "estudien" història de la música els alumnes de l'Institut no sé si arribaran a contar-los qui era Beethoven... D'antídot: per a pianistes, que recolzats en la nostra natural comprensió de l'harmonia sovint negligim les dimensions tímbriques (les rítmiques potser també) de la música. Si Berlioz és només això o molt més que això, sóc incapaç de jutjar-ho.<br /><br />* * *<br /><br />La manca de context fa certes músiques massa complicades d'entendre o gaudir; l'excés d'informació contextual fa possible l'error contrari, el que tu denuncies, el de no esperar de l'obra més que allò que hem llegit que hauria de transmetre'ns - d'enfrontar-nos, musicalment, a un cadàver ja diseccionat. Crec haver patit d'aquesta darrera malaltia durant anys, per tota la música sobre la qual em resultava més fàcil "llegir", ocasionalment, que escoltar-la. Invents com Spotify (o altres) m'han deixat sense excusa.<br /><br />* * *<br /><br />Hi ha un aspecte en què les tensions a què l'Assagista es veu sotmés entre el Professional i el Profà no deixen de sorprendre'm. I és que, probablement per a dissort meua, mentre estudiava em vaig trobar amb pocs Professionals que tingueren la inquietud, la passió i la capacitat de l'Assagista per a transmetre coneixement i opinió musicals. D'haver-me creuat amb algun, la música podria haver canviat del tot la meua vida d'una forma que no ho va fer: mai no vaig passar d'aspirant a pianista mediocre, ningú va valorar altres possibilitats. Des de la meua perspectiva, és com si la posició de privilegi que atribueixes al Professional fóra 1) exagerada, 2) un artifici literari per a emmarcar les teues reflexions en un terreny de ningú, o 3) encertada, fruit del teu contacte amb eixa classe (categoria) de músics, per a mi incògnita. Espere que es tracte de la tercera opció...Emili Moranthttps://www.blogger.com/profile/11192833499630263187noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-2471278774078447974.post-2306656841829562072011-02-07T02:19:14.630-08:002011-02-07T02:19:14.630-08:00No et falta raó. De tota manera, el tema és comple...No et falta raó. De tota manera, el tema és complex. En el meu cas, la falta de fe en el valor del que escric no ajuda gens, sens dubte. El problema, en realitat, no és si tinc alguna cosa a dir o no, que supose que sí; és que no sé si són coses rellevants, no crec que estiga legitimat (en termes tècnics, per exemple) a dir-les, no crec que tinga cap utilitat o cap valor dir-les, em consta que dir-les és una font de malestars i problemes. Per a mi, l'alternativa no és entre escriure quan em sent animat o hibernar quan baixa l'entusiasme, sinó entre continuar escrivint (malgrat la sensació d'absurd) o callar definitivament (i abandonar la música "en actiu" o "des de dins" per segona vegada, amb el que això implicaria). És a dir, malament si ho fas, malament si no ho fas. És complicat.Guillem Calaforrahttps://www.blogger.com/profile/12979131291613335685noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-2471278774078447974.post-70291469362755460332011-02-06T12:09:21.413-08:002011-02-06T12:09:21.413-08:00Yo creo que el ensayista musical -como, en realida...Yo creo que el ensayista musical -como, en realidad, cualquier crítico de arte-, para desempeñar bien su tarea, ha de ser, precisamente, algo así como un "desclasado": su oficio consiste en mediar entre ámbitos que, en principio, tienden a permanecer separados. En esas circunstancias, es lógico sufrir las consecuencias del aislamiento, pero creo que no conviene nunca perder de vista el valor de lo que uno ha hecho, y tú, como ensayista musical, has hecho cosas valiosas. Además, en el fondo, yo veo muchos de tus ensayos -incluidas anotaciones como la de los románticos que has puesto aquí- como fragmentos de un gran libro que sería "otra historia de la música", con tesis polémica pero que, bien argumentadas, son muy jugosas. Por otro lado, raro es el "letraherido" que no atraviesa momentos de desánimo en los que, sencillamente, no tiene nada que decir y, por tanto, hiberna.Francisco López Martínhttps://www.blogger.com/profile/16390775877354915759noreply@blogger.com