Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

diumenge, 20 de novembre del 2011

El karma

Per raons que no fan al cas, últimament estic sotmès a un bombardeig d'antigalles veritablement esgotador. Per compensar-ho, el que faig és tornar als clàssics, com una espècie de karma que evita la pèrdua de la perspectiva.

Per exemple, m'he entretingut comparant dues versions de la Sequenza VII de Don Luciano: una, la de la persona a qui estava dedicada, el supervirtuós i compositor Heinz Holliger, i l'altra, la que el 24 de setembre interpretà a la Philharmonie de Berlín el seu oboista principal, Albrecht Mayer. En la de Holliger es nota l'acuradíssim reprocessament d'estudi, a més del típic so una mica cridaner que el caracteritza i, sens dubte, el seu extraordinari domini tècnic. Ara bé, la de Mayer, enregistrada en una única sessió i amb el micròfon ben a prop de l'instrument, ens deixa palplantats, esmaperduts, sangglaçats i corpresos. D'acord, Mayer és (com alguns dels seus col·legues: Stephan Dohr, Emmanuel Pahud) una mica macarra, xulo i cregut. Però ja pot, ja. Si compareu aquesta gravació amb la partitura, observareu que alguns pp i ppp sonen mf. I és que tot no pot ser i, a més, en els registres extrems i en frullato dubte molt que les dinàmiques de Holliger foren "naturals". Però així i tot, com diuen allà, "Déu n'hi donet". A més d'això, aquesta gravació (que no trobareu en cap altre lloc de la xarxa a banda d'ací, naturalment) suggereix més observacions. Primera: Rattle fa una programació molt decent, molt poderosa, digna de la Philharmonie i d'un país civilitzat i culte. Compareu-la amb... amb... ja m'enteneu, no? I segona: fixeu-vos en la reacció del públic; he deixat tots els aplaudiments perquè jutgeu vosaltres mateixos. Com diu un col·lega meu, "mátame camión". A gaudir.

 

Una altra cosa que he estat assaborint és Michaels Reise um die Erde, la segona part de Donnerstag aus Licht, de Stocki. En aquesta part, el protagonista de l'obra circula homèricament pel planeta formant-se i buscant-se, en un viatge que té parada a Colònia, Nova York, Japó, Bali, l'Índia, Àfrica Central i Jerusalem. A banda del referent odisseic, hi veiem un interès per la diversitat de les cultures com a font de formació i de creixement. Mereixen un esment especial, al meu parer, sobretot el duo de clarinets sarcàstics i el duo de Michael (ací el grandíssim trompetista Marco Blaauw) i Mondeva. Els de La Fura, com sempre, grues amunt i grues avall, això és inevitable. Remarquem la perfectíssima bona forma en què es troben els de MusikFabrik en aquesta representació gravada a Colònia. Reconec que l'estètica d'aquest macroprojecte de Stockhausen em sembla completament naïf, psiquedèl·lica, en alguns moments diria que daliniana i tot. L'eximi ciutadà de Sírius s'ha de reconèixer que vivia tancat en el seu món de fantasies gairebé infantívoles, i contrapesava aquest tancament amb una megalomania un punt trista i tot. Però el "seu" és un món ben particular, bigarrat, sorprenent, i paga la pena deixar-se endur per aquesta creativitat tan fecunda. Millor aquesta bogeria innòcua que no el que tenen al cap els de la incomparable Universidad de la Rioja, per als quals un manuscrit del segle XIII és muy moderno (sic!!!!).
Si voleu més informació sobre Licht, qui realment en sap és Vicent Minguet, que té aquest article penjat a Internet.
 

dilluns, 14 de novembre del 2011

Suite per a figa

Suite per a figa en sol menor




Notes de l'editor
figa, f, nom tradicional que rebia en valencià l'instrument de vent anomenat ocarina. Malpensats!
Sol menor, tonalitat que reflecteix com d'ennuvolat està el temps últimament.


Allemande
M'hauria agradat ser centreeuropeu, entre altres coses, perquè en cultures com la germànica o la txeca la música té un valor i una presència social absolutament incomparables. No és tant una qüestió d'identitat com de nostàlgia de l'impossible, del que no he vist mai en el meu entorn més immediat. En el cas dels txecs no descartaria que fos per la seua antiga mixtura amb el món dels alemanys. Siga com siga, se la prenen seriosament i alhora lúdicament, amb un hedonisme i alhora una passió veritables. La qual cosa em produeix enveja i admiració.

Corrente
Entre els professionals i els melòmans acreditats, no sé que és més corrent, si tenir fílies i fòbies o estimar-se tota la música, en bloc, sense fissures. Em sembla que més aviat això últim. Sembla que està molt mal vist el fet que hi haja músiques que entren en el cànon i que no les pugues suportar. I tanmateix... No sé si era Ravel qui deia que detestava la música de Beethoven; Rimski-Kórsakov considerava Bach "una sublim màquina de cosir"; alguns pianistes acreditadíssims entre els més grans odien Chopin i Liszt, i els alabe el gust, com se sol dir per ací. Personalment no suporte, per exemple, el bel canto i moltíssima òpera italiana en general (melodietes emasculades que evoquen l'acte d'enfonsar el cap en un poal ple de mel, morfina per a l'intel·lecte, refilets enervants); Schumann i Berlioz em produeixen urticària, amb l'única excepció del concert per a violí del primer, per raons que explicaré un altre dia; i moltíssima musiqueta de quarta categoria d'aquella que figura en el pla d'estudis de molts instrumentistes i només els agrada a ells. Etcètera. No m'agrada tot, però el que m'agrada m'apassiona. Mal melòman.

Sarabande
Estudiar una cosa que algunes institucions universitàries anomenen "Musicologia" té efectes profundament nocius per a l'escriptura sobre música. Aprens, per exemple, a devaluar qualsevol idea teua que no encaixe amb els motlles preestablerts dels apunts. Et sembla que només penses bajanades insulses i sense trellat, i que escriure-les no fa altra cosa que mostrar al món la teua malaptesa. El món acadèmic, que tant de rigor i seriositat et pot donar, sovint no fa altra cosa que tallar-li els genitals a la prosa, aconseguir fer tabula rasa amb les teues fantasies intel·lectuals, tant si són encertades o com si són errònies. Al final ho fas, tornes a escriure, però ho fas amb una mena de vergonya, o de pudor, de mala consciència, o amb por. I no saps ben bé a canvi de què. És trist, però real.

Bourrée anglaise
Els compositors contemporanis, abans de sentir les obres que fan, saben com sonen? Aquesta pregunta es planteja de tant en tant. Resulta difícil esquivar la idea segons la qual les obres no "sentides" amb la imaginació tenen un estatus ontològic diferent, com si no foren obres del tot, com si només foren el resultat d'un càlcul en el qual no hi ha intervenció humana. Però en realitat és una història molt vella. Ja passava amb la polifonia dels francoflamencs, per exemple. Els quals, per cert, també eren "elitistes": escrivien les seues obres pensant només en el cercle dels entesos, els qui serien capaços de trobar i valorar l'ofici, la suprema habilitat dels millors tècnics. No tinc clar que algunes obres hagen "sonat" en la ment dels compositors exactament tal com havien de sonar en la realitat, però la idea hi era. Si canviem una nota, o cinc, o deu, en alguns dels microcànons de Ligeti potser no notarem res, perquè en realitat el que compta és la textura, i això sí que devia estar racionalment previst en la ment del compositor abans d'haver-ho pogut escoltar físicament. Ferneyhough "sent" el que escriu tal com ho sentirà després? Potser no exactament, però el concepte hi és. I la mateixa lluita de l'instrumentista contra la partitura ja forma part de l'interès de l'obra. El procés d'abordar-la, al marge de l'exactitud del resultat, ja és un element irrenunciable del producte. Així i tot, l'alteritat ontològica de l'obra no "sentida" prèviament es manté gairebé intacta, com un interrogant que es perpetua.