Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

divendres, 7 de desembre del 2007

Necrològica: Karlheinz Stockhausen


Amics, m'acaba d'arribar la notícia: fa un parell de dies va morir Stockhausen. La seua obra sempre m'ha produït sensacions ambivalents, com la de Cage, com la de Nono, com la de Xenakis. I tanmateix, sempre m'ha acompanyat d'alguna manera. Quantes vegades, cansat fins a la nàusea del repertori burgès habitual, l'he invocat perquè em salvara de la beateria benpensant ultraconservadora! Quan escoltava Eine kleine Nachtmusik, o una simfonia de Haydn, o el bavós Chopin, o les salsitxes amb cervesa de Brahms, em feia la pregària desesperada: "Per favor, que vinga un Stockhausen i ho envie a l'infern!". Fa uns anys vaig assistir a Cracòvia a la famosa "projecció sonora" titulada Hymnen, que em va deixar perplex i indignat. Com les seues òperes, que em feien l'efecte d'un immens absurd. Però com m'agradaria poder escoltar en directe Gruppen, sí, i quantes vegades he treballat abstret del món gràcies als seus Klavierstücke... L'extrem Stockhausen és difícil de suportar a llarg termini, però imprescindible amb una regularitat, per a poder sobreviure. És veritat que entre l'omnipresència dels Mozart, Schumann i Vivaldi, d'una banda, i la iconoclàstia sense fons dels Stockhausen i companyia, de l'altra, sempre acabe tornant als meus clàssics --Bartók, imprescindible; Webern, el meu refugi; Berg, Schönberg, Boulez, Rihm, Ligeti, Sciarrino, o la "música antiga": Bruckner, Mahler, Pettersson, Janacek, Hartmann... Però què faríem sense Stockhausen? La música no seria igual, de la mateixa manera que molta gent (quants deixebles, estudiants i col·laboradors va formar? innombrable quantitat) no hauria après a utilitzar l'instrumental electrònic com Déu mana.
Sí, queda Boulez i en queden uns pocs més. Però Stockhausen ja no és entre nosaltres, i això és trist. Molt trist.
Fa uns mesos vaig penjar un vídeo en què Rattle i dos col·legues més dirigien Gruppen en directe. No us en puc donar l'adreça, però, que si ho feia els d'OperaShare m'enviarien a fer la mà. Però tan aviat com puga us facilitaré alguna cosa. Ni que siga com un homenatge pòstum a un gran músic. Que al cel sia, o allà on més a gust es trobe. Des d'ací he volgut recordar-lo amb admiració. Va per vós, mestre!

dimarts, 4 de desembre del 2007

Bruckner reconstruït: materials

Per als qui vulgueu comparar els diversos materials del Finale de la Novena de Bruckner de què estem parlant aquests dies, ací teniu els vincles de descàrrega necessaris:
1) Esbossos, ed. Orel (Yoav Talmi / Oslo PO).
2) Esbossos, ed, Philips (workshop amb intervencions de Nikolaus Harnoncourt, WP).
3) Reconstrucció de Carragan (1981-1983) (Talmi / Oslo PO).
4) "Experiment" de Samale/Mazzuca (1984), amb l'ed. Orel (Inbal / RSO Frankfurt).
5) Reconstrucció de Samale/Mazzuca/Philips/Cohrs (1992) (Eichhorn / Bruckner-Orch. Linz).
6) Revisió de l'anterior (Samale/Cohrs 2005-2006) (Harding / OSR Suècia).

Us he parlat sobre el dibuixet sarcàstic que Holger Grintz va publicar al seu fòrum sobre el CD "Anton Bruckner V. Symphony Reloaded", gravació d'una nova versió de la partitura [???] que acaba de publicar el psicòpata Marthé. Ací el teniu. El dibuix anava amb el comentari següent: "La Societat International Anton Bruckner, l'Agrupació Bruckner i el Ministeri Federal de Sanitat han insistit en el següent advertiment:"

Novetats: Webern / Minguet

A la prestatgeria d'aquesta habitació virtual (www.valencia.edu/calaforr) podreu trobar una novetat: el text de Vicent Minguet Una aproximació analítica a les Cinc peces op. 10 d'Anton Webern. Vicent Minguet és un bon amic meu i un saxofonista de primera fila internacional, col·laborador de Karlheinz Stockhausen, col·laborador d'ací a poc del Klangforum de Viena i especialista consumat en música contemporània. Us recomane la lectura d'aquest petit estudi amb la partitura a la mà o, si no pot ser, escoltant cadascuna de les peces. L'obra de Webern és una de les meues grans històries d'amor amb la música del segle XX. Tant, que vaig obrir fa anys una de les primeríssimes pàgines web sobre ell a internet, i que vull ressuscitar també quan les circumstàncies m'ho permetran.

dilluns, 3 de desembre del 2007

De reconstruccions i al·lucinacions

Quan vaig escriure la nota anterior, no havia escoltat la versió Samale/Mazzuca, i tenia referències de l'existència de dues revisions de la "reconstrucció" de Caragan (2003 i 2006) i de dues versions "creatives", una a càrrec de Gottfried von Einem i una de Peter Jan Marthé. Des d'aleshores, he pogut aconseguir la gravació d'Eliahu Inbal (completada amb l'"experiment" de Samale i Mazzuca) i la de Peter Jan Marthé. Els pròxims dies us comentaré les diferències entre Samale/Mazzuca i les dues "reconstruccions" posteriors amb més detall. De moment, només diré que en conjunt es tracta del "mateix" text en tots tres casos, però en una progressió descendent pel que fa a "invenció". Vull dir, que en comparació amb la base textual inapel·lable (els fragments editats per Philips), el primer té més "fantasia". Naturalment, perquè és anterior respecte de la publicació canònica de tots els fragments. El segon, Samale et alii, és més fidel a l'ordenació de Philips que la revisió de Cohrs/Samale, ja que segueix amb més freqüència la particella que no la partitura orquestrada. Però Samale et alii és una reconstrucció una mica més arbitrària en l'aspecte d'instrumentació que no Cohrs/Samale. En tots tres casos, la coda és en bona part inventada.
Ara bé, en comparació amb la "recreació" de Marthé, Cohrs/Samale em sembla el súmmum de la fidelitat textual. Redéu! Quina cara més dura té el tal Peter Jan Marthé! El tio és capaç de justificar la seua al·lucinació dient que és fruit d'una revelació bruckneriana, que Bruckner mateix li va ordenar que manifassejara els manuscrits del Finale! Si voleu conèixer com sona el despropòsit, us el deixe ací
http://rapidshare.com/files/73995474/Bruckner_reloaded.mp3
"Bruckner reloaded" es diu; certament, l'univers mental d'aquest senyor de nacionalitat austríaca és el de Matrix. Comproveu-ho, si en teniu ganes, llegint l'assaig que aquest Luke Skywalker de la música va dedicar a la seua fazaña:
A veure si me'n recorde i rescate del Brucknerforum un dibuixet que li va dedicar el propietari d'aquell web brucknerià, Holger Grintz. De moment, em sembla que amb aquests dos materials ja aneu ben aviats. Si hi ha algú en aquest ciberespai amb ganes de comentar-ho serà un plaer...