Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dilluns, 3 de desembre de 2007

De reconstruccions i al·lucinacions

Quan vaig escriure la nota anterior, no havia escoltat la versió Samale/Mazzuca, i tenia referències de l'existència de dues revisions de la "reconstrucció" de Caragan (2003 i 2006) i de dues versions "creatives", una a càrrec de Gottfried von Einem i una de Peter Jan Marthé. Des d'aleshores, he pogut aconseguir la gravació d'Eliahu Inbal (completada amb l'"experiment" de Samale i Mazzuca) i la de Peter Jan Marthé. Els pròxims dies us comentaré les diferències entre Samale/Mazzuca i les dues "reconstruccions" posteriors amb més detall. De moment, només diré que en conjunt es tracta del "mateix" text en tots tres casos, però en una progressió descendent pel que fa a "invenció". Vull dir, que en comparació amb la base textual inapel·lable (els fragments editats per Philips), el primer té més "fantasia". Naturalment, perquè és anterior respecte de la publicació canònica de tots els fragments. El segon, Samale et alii, és més fidel a l'ordenació de Philips que la revisió de Cohrs/Samale, ja que segueix amb més freqüència la particella que no la partitura orquestrada. Però Samale et alii és una reconstrucció una mica més arbitrària en l'aspecte d'instrumentació que no Cohrs/Samale. En tots tres casos, la coda és en bona part inventada.
Ara bé, en comparació amb la "recreació" de Marthé, Cohrs/Samale em sembla el súmmum de la fidelitat textual. Redéu! Quina cara més dura té el tal Peter Jan Marthé! El tio és capaç de justificar la seua al·lucinació dient que és fruit d'una revelació bruckneriana, que Bruckner mateix li va ordenar que manifassejara els manuscrits del Finale! Si voleu conèixer com sona el despropòsit, us el deixe ací
http://rapidshare.com/files/73995474/Bruckner_reloaded.mp3
"Bruckner reloaded" es diu; certament, l'univers mental d'aquest senyor de nacionalitat austríaca és el de Matrix. Comproveu-ho, si en teniu ganes, llegint l'assaig que aquest Luke Skywalker de la música va dedicar a la seua fazaña:
A veure si me'n recorde i rescate del Brucknerforum un dibuixet que li va dedicar el propietari d'aquell web brucknerià, Holger Grintz. De moment, em sembla que amb aquests dos materials ja aneu ben aviats. Si hi ha algú en aquest ciberespai amb ganes de comentar-ho serà un plaer...

2 comentaris:

Francisco Lopez ha dit...

No sé si este tipo está mal de la cabeza, es un caradura o las dos cosas al mismo tiempo. Eso sí, me extrañana sobremanera que Miguel Ángel Gómez Barrio, desde las páginas de "Diverdi", afirmase que "lo que se oye tiene un indudable atractivo".

http://www.diverdi.com/tienda/detalle.aspx?id=18572

A mí me parece aberrante. Lo que se oye, digo. Pomposo, retórico y kitsch. Una mezcla de Bruckner y John Williams, el compositor de "La guerra de las galaxias". Pobre Anton...

Por último, aprovecho para recomendar la escucha de la interpretación comentada del "Finale" a cargo de Harnoncourt, donde la potencia expresiva de lo que Bruckner dejó escrito se manifiesta de manera cabal.

Guillem Calaforra ha dit...

Paco, la recensió de González Barrio és una imposició del mitjà, ja que (segons hi confessava un famós crític difunt que tu ja coneixes) només s'hi admeten "recensions promocionals". Clar, ells volen vendre els seus materials. Però mare de déu! El que dius de l'engendre de Marthé és cert i encara et quedes curt. He pogut comprovar com són les intervencions del pallasso aquest en el fòrum de "Brucknerfreunde" i, paraula d'honor, és una qüestió de divan. El tio és una barreja de les dues coses, de caradura i de boig rematat, amb la petulància que té per a insultar els musicòlegs i titllar de "fetitxistes de la partitura" els qui volen fer l'únic que avui dia pot fer un bon professional: tocar la música que els grans van escriure, no la que els pitufos voldrien haver escrit. De veritat, aquest és un cas de frenopàtic. El que veritablement m'alarma i em posa els pèls de punta és la polèmica que ha arrossegat en medis de llengua alemanya, on el més normal hauria estat negligir-lo sense més contemplacions. O tempora, o mores...
Pel que fa al "workshop" d'Harnoncourt que esmentes, hi estic completament d'acord. Fins i tot hi ha passatges en què el gran Nikolaus "diu" menys que la partitura, per exemple en una de les seccions finals després de la fuga, on la partitura anota grups de lletres (noms de les notes) sense les notes, però formant cèl·lules rítmiques inconfusibles, que per escrúpol no apareixen en la gravació. [Per exemple: trombons "C C C C" = "do (negra) + treset de corxeres do" o "do do-do-do")]. Però no em queixe: és una "presentació" (no m'atrevesc a escriure "interpretació") impecable i apassionant. I, insistesc: la revisió de Cohrs/Samale és, embelliments i fantasia a banda, molt respectuosa amb la partitura i el discurs brucknerià. Allò de Marthé és carn de psiquiàtric, una peça més per al museu de les aberracions de la història de la música...