Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

diumenge, 7 d’agost del 2011

Un miracle

En converses col·loquials, supose que molts hem repetit aquella idea segons la qual, en Schubert, les tonalitats majors tenen un efecte encara més dolorós, dramàtic i "trist" que les menors. Ignore d'on procedeix aquesta convicció, i sens dubte els erudits i analistes la deuen haver explicat amb tots els ets i els uts en els seus estudis. Però la idea hi és, independentment de la seua procedència.

I se'n poden presentar abundosos exemples. Posem-ne només un, senzillet i gairebé trivial. En el bellíssim vals de l'op. 18 (núm. 6), Schubert ens proposa una melodieta en si menor gairebé infantívola, d'una simplicitat esborronadora, en veu baixa. Uns compasos més endavant, la clàssica alternança dominant-tònica (amb un salt de tríton que posa els pèls de punta amb el seu fa#-sol-do#) en mezzoforte subratlla encara l'amargor del tema. Però, oh meravella, en el compàs 25 la converteix en un si major insultant, dissonant, que aparentment destruirà les expectatives inicials (aquest si major torna amb la repetició del passatge). Però no, amics. És justament el contrast ràpid i inesperat entre el si menor i la seua paral·lela major el que ens deixa espaterrats. La peça acaba en la tonalitat teòricament "brillant", però justament això fa que el regust final siga fosc, com una ironia o un trist acudit d'humor negre. Evocar ací el maggiore central de la marxa fúnebre de l'Eroica seria una exageració, sens dubte. Però el contrast desequilibra la balança a favor de l'impacte inicial. I així reapareix la idea recurrent: Schubert sap fer que, oh meravella, un si major resulte dramàtic i amarg com la fel. Un miracle.

divendres, 5 d’agost del 2011

Calfred

Des de feia uns quants dies, havia aconseguit una certa sensació de tranquil·litat, de pau, de benestar. La negativitat havia quedat més o menys controlada. Per pura casualitat, buscant inútilment per Internet el famós pamflet de René Leibowitz Sibelius, le plus mauvais compositeur du monde, he fet sonar la Quarta simfonia d'aquest autor. De sobte, un calfred sord d'horror m'ha recorregut l'espina dorsal. Inesperada identificació, nociva i injustificable. Allà estaven els monstres, reunits en la seua pròpia caverna, pugnant per despertar-se. El tercer moviment se m'ha fet molt dolorós. Les sèptimes de l'oboè, cap al final del quart moviment, com ganivets que es claven en el cervell. El mezzoforte que tanca l'obra, aquest quieroynopuedo esgarrifós, m'ha deixat congelat. Quant de temps, Jean. Però ja em perdonaràs: la teua amistat només em convé amb una certa distància pel mig. Que no está el horno para bollos.