Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

diumenge, 7 d’agost de 2011

Un miracle

En converses col·loquials, supose que molts hem repetit aquella idea segons la qual, en Schubert, les tonalitats majors tenen un efecte encara més dolorós, dramàtic i "trist" que les menors. Ignore d'on procedeix aquesta convicció, i sens dubte els erudits i analistes la deuen haver explicat amb tots els ets i els uts en els seus estudis. Però la idea hi és, independentment de la seua procedència.

I se'n poden presentar abundosos exemples. Posem-ne només un, senzillet i gairebé trivial. En el bellíssim vals de l'op. 18 (núm. 6), Schubert ens proposa una melodieta en si menor gairebé infantívola, d'una simplicitat esborronadora, en veu baixa. Uns compasos més endavant, la clàssica alternança dominant-tònica (amb un salt de tríton que posa els pèls de punta amb el seu fa#-sol-do#) en mezzoforte subratlla encara l'amargor del tema. Però, oh meravella, en el compàs 25 la converteix en un si major insultant, dissonant, que aparentment destruirà les expectatives inicials (aquest si major torna amb la repetició del passatge). Però no, amics. És justament el contrast ràpid i inesperat entre el si menor i la seua paral·lela major el que ens deixa espaterrats. La peça acaba en la tonalitat teòricament "brillant", però justament això fa que el regust final siga fosc, com una ironia o un trist acudit d'humor negre. Evocar ací el maggiore central de la marxa fúnebre de l'Eroica seria una exageració, sens dubte. Però el contrast desequilibra la balança a favor de l'impacte inicial. I així reapareix la idea recurrent: Schubert sap fer que, oh meravella, un si major resulte dramàtic i amarg com la fel. Un miracle.

2 comentaris:

Uno que pasaba por aquí ha dit...

¿Se te ocurren otros ejemplos de esto en la música de Schubert?

K. ha dit...

Jo crec que seria fàcil trobar-ne uns quants. Ara mateix pense en el Quintet de corda en do major, per exemple. En el primer moviment, el segon tema (c. 60 i seg.), en mi bemoll major, és d'una tendresa infinita, la qual cosa no deixa de resultar sorprenent en una de les tonalitats heroiques per excel·lència de Beethoven. Uns compassos més endavant, el ràpid pas a do menor (i - V), tan típic de Schubert, reforça aquesta impressió. En la mateixa obra, el mi major que obri el segon moviment, tonalitat brillant com poques, es converteix en una espècie de suspensió en el buit, de meditació quasi en somnis. L'evolució del moviment, tan dramàtica, elimina qualsevol temptació de restituir la "brillantor" a la tonalitat inicial. Una cosa semblant veig en el segon moviment de la Incompleta. I si furguem en els Lieder trobarem molt de material amb aquestes característiques.