Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dimarts, 22 de maig del 2012

In memoriam

In memoriam Dietrich Fischer-Dieskau (1925-2012)



Aquell jovencell t'havia descobert anys enrere a través del Jesús de la Passió segons Sant Mateu. Eren temps de Karl Richter, temps en que al forat del cul d'Europa, i sense un sol cèntim a la butxaca, la música i tots els béns de la cultura eren molt més difícilment accessibles que ara. Eren temps de gran entusiasme, de moltes energies, en què cada dia descobríem les Amèriques, temps de mitomania, sí. Aquell adolescent, sense màquina d'escriure i a base de paciència, havia descobert la teva adreça i et va enviar una carta. Aquell melòman incipient et va escriure vés a saber què, amb lletra insegura sobre paper barat i escrit amb bolígraf Bic Naranja. Però tu li vas respondre, i ell no ho va oblidar mai.

Home de musicalitat immensa, inexhaurible; veu càlida de baríton, dominada fins a la més absoluta perfecció; la màxima intel·ligència en l'expressió, una professionalitat que res no va malmetre mai; músic honest i seriós, persona d'immensa cultura i sensibilitat; cantant que ho vocalitzava absolutament tot de manera diàfana i transparent, al contrari del que fan molts mamarratxos rics i famosos; un dels músics més grans dels darrers cent anys, i tanmateix... una persona accessible.

Com que ens has fet gaudir tant del teu art durant dècades, i com que el teu record es mantindrà mentre hi haja algú que estima la música cantada com Déu mana (inclosos els ateus i els teòfobs), em permet ara de rememorar-te amb un petit homenatge que, de segur, et farà gràcia allà a l'Olimp. En fi, mestre, amb una enorme admiració, a la teua salut.


Der Leiermann

Drüben hinterm Dorfe
Steht ein Leiermann,
Und mit starren Fingern
Dreht er was er kann.

Barfuß auf dem Eise
Wankt er hin und her,
Und sein kleiner Teller
Bleibt ihm immer leer.

Keiner mag ihn hören,
Keiner sieht ihn an;
Und die Hunde knurren
Um den alten Mann.

Und er läßt es gehen,
Alles wie es will,
Dreht, und seine Leier
Steht ihm nimmer still.

Wunderlicher Alter,
Soll ich mit dir geh'n?
Willst zu meinen Liedern
Deine Leier dreh'n?

          Wilhelm Müller


L'home de l'orguenet

Lla on s'acaba el poble
Hi ha el de l'orguenet,
I amb els seus dits rígids
El que pot va fent.

Peus que el gel calciguen,
Vaga amunt i avall,
I un plateret porta
Que buit s'ha quedat.

Ningú no l'escolta,
No el mira ningú,
I el vellard envolten
Gossos fent lladrucs.

I ell deixa que vagi
Tot com vulgui anar,
Toca i toca l'orgue,
Que no para mai.

Ancià insòlit,
Amb tu hauré d'anar?
Voldràs al meus sons
L'orgue teu sumar?




XXIV Stojąc przed witryną, w jej lustrzanym tle
widzę kątem oka kubek w kubek mnie.
Wielkie podobieństwo, do złudzenia aż,
gdyby nie ta zmięta, postarzała twarz;
na wkroczeniu w starość przyłapana twarz.

W uszach tkwią słuchawki, więc na sercu ma
kieszonkowe radio – znowu: tak jak ja.
Mógłbym się założyć o Nic lub o Byt,
że nie słucha rapu z kompaktowych płyt;
prędzej już Schuberta – to ten chyba typ.

Więc to prawda, bracie w zwierciadlanym szkle?
Mam jakiegoś ciebie, masz jakiegoś mnie?

          Stanisław Barańczak (1946), Podróż zimowa. Wiersze do muzyki Franza Schuberta (1994). 


XXIV

A l'escaparata, amb el seu fons d'espill,
una tassa de reüll veig, i jo allí.
Rostre tan semblant que fins pot enganyar,
si no fos perquè el tinc tan vell i arrugat;
enxampat quan cada cop més vell es fa.

Porta auriculars, per tant al seu cor hi ha
una petita ràdio --de nou, jo igual.
Podria apostar pel Ser o pel No-Res
que no escolta rap gravat en un CD;
Schubert, més aviat: aquest li para bé.

És cert, doncs, germà d'aquest vidre espillenc?
Que jo et tinc a tu, que em tens potser a mi?

          Stanisław Barańczak (1946), Viatge d'hivern. Poemes per a la música de Franz Schubert (1994).


 

divendres, 18 de maig del 2012

Harmonies poètiques irreligioses

Història breu dels pressupòsits estètics (1945-2012)
Uns es pensen que ha passat el que havia de passar, i per tant està tot bé; i s'equivoquen. Els altres es pensen que ha passat el que no havia de passar, i per tant està tot malament; i s'equivoquen. No hi ha manera de saber com no equivocar-se, però almenys hi ha un pressupòsit que l'encerta: que ha passat el que ha passat. O que, parmenídiament, el que és, és.

******

En el món actual de la música ja no sembla que tinga sentit de queixar-nos més pels programes de concert, sobretot per aquestes latituds dissortades i canibalesques. Senzillament, si el programa és bo mirem d'anar-hi, i si és more of the same dediquem-li una absoluta indiferència, siguen els que siguen els intèrprets. No se'n donaran per al·ludits, perquè sempre hi haurà casposos i pedants, i seran majoria mentre el món siga món; però així complirem el deure de sabotatge, serem coherents i no farem mala llet. Mentrestant, discos, vídeos, musica reservata i el que siga menester. Qui sap si algun dia, abans que desaparega la música clàssica com a espectacle, no arribarà a fer-se càrrec dels auditoris algun que altre director amb cervell en comptes de cagallons!

*****

En la música, el professionalisme sempre es troba a un pas del tedi, de l'odi. Deia Kundera (i cite de memòria) que si m'agrada la Novena simfonia de Beethoven però l'escolte (o la toque, hi afegiria jo) tots els dies arribarà un moment en què no em farà cap efecte, i un altre moment en què l'odiaré directament. El músic professional es passa la vida fent equilibris pel tall d'una navalla esmolada: o practica una mena de "revolució permanent" (per a la qual cosa només uns pocs estan ben dotats) o es converteix en un funcionari o un obrer rutinari de la música. Per això hi ha tants grans melòmans fora de la professió --hi ha que diu que més que no pas dins-- i per això hi ha tanta execució somnàmbula de la música.

*****

El que més em fascina, però, és de quina manera la mercadotècnia crea, provoca o manufactura l'èxtasi dels aficionats: pronuncies el nom del divo, l'acobles amb un nom habitual (Mozart, Beethoven, Mahler o el que us done la gana), i de seguida posen els ulls en blanc i arriben a l'orgasme. Mentrestant, durant l'execució, el divo s'ha avorrit com una ostra viuda i només pensava: "Cent mil euros. Cent mil euros" (o la xifra que siga). És urgent una fenomenologia del consum de la música clàssica. És a dir, de la submissió cega, sorda i muda a la indústria musical, vista des de paràmetres una mica menys pedants i críptics que no els d'Adorno, posem per cas. Que, tanmateix, és un excel·lent punt de partida. Jo faria un suggeriment: rellegiu "Contra els poetes", de Witold Gombrowicz.

*****


La intel·lectualització en la música és com totes les coses importants: ambigua, ambivalent. Sempre ha existit, i potser més encara (tot i que de manera diferent) quan el compositor era sobretot un "artesà". Els mangantes (perdó: magnats) de Köthen o Leipzig sabien fins a quin punt era elaborada i intel·lectual la música de Bach, farcida del contrapunt més complex, d'harmonies intel·ligentíssimes i fins i tot de numerologia. Però el poble pla que en cantava les cantates cada diumenge podia gaudir-ne d'una manera molt més elemental, física. Aquest era l'avantatge d'un llenguatge més o menys estandarditzat, obligatori i compartit, la subjecció al qual pagava l'autor amb la seua pròpia llibertat estètica. El romanticisme començà la deriva en sentit contrari, i no debades va crear el culte al geni, a la personalitat sagrada i quasi divina de l'esperit creador. La intel·lectualització que es va emparar de la música durant el segle XX ha creat un tipus de plaer intel·lectual embriagador, un plaer d'intensitat extrema. Però s'ha pagat un altre preu per això, i no pas menor al que es pagava abans: la marginalització. Cadascú pot escriure en un llenguatge privat (contradictio in terminis), però a canvi d'això només el seguirà qui vulga seguir-lo. Tot es paga, en aquesta vall de llàgrimes.

*****


Amihai Grosz és, segons sembla, una persona discreta i modesta; la seua manera de tocar no ho és, perquè sempre crida l'atenció. En els vídeos és alhora el violista més disciplinat a les ordres del director i el més capaç de tocar amb els ulls tancats. Té una tècnica precisa i exacta com les bales de l'inspector Callaghan, i la seua musicalitat és de molta altura. Amb aquestes credencials va tocar, el 21 de gener, la Sequenza VI per a viola de Berio a la Philharmonie de Berlín. La major part del temps no necessitava ni mirar la partitura (!). Tocava amb els ulls tancats, marca de la casa. És probable que retocara els tempos de la partitura, i que en la secció dels trítons deixara estar la precisió en les dobles cordes en pianissimo. El cas és que la seua interpretació impressiona, i els passatges acabants en legato arc amunt són espaterrants. L'ambient volcànic i neguitós de l'obra queda perfectament reflectit en aquesta lectura feta a ulls clucs.


El programa "contemporani" de la Filharmònica de Berlín és alguna cosa més que bona gestió i voluntat d'eclecticisme. En realitat és una revolució silenciosa, en la qual músics "clàssics" desproveeixen la música contemporània d'obsessions deshumanitzadores i l'ofereixen com el que és o hauria de ser, un producte normal. No es tracta de fer divulgació, sinó d'una inesperada i feliç apropiació des de la sensibilitat externa als cercles habituals d'aquesta música. Tot un fenomen artístic.