Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

divendres, 18 de maig de 2012

Harmonies poètiques irreligioses

Història breu dels pressupòsits estètics (1945-2012)
Uns es pensen que ha passat el que havia de passar, i per tant està tot bé; i s'equivoquen. Els altres es pensen que ha passat el que no havia de passar, i per tant està tot malament; i s'equivoquen. No hi ha manera de saber com no equivocar-se, però almenys hi ha un pressupòsit que l'encerta: que ha passat el que ha passat. O que, parmenídiament, el que és, és.

******

En el món actual de la música ja no sembla que tinga sentit de queixar-nos més pels programes de concert, sobretot per aquestes latituds dissortades i canibalesques. Senzillament, si el programa és bo mirem d'anar-hi, i si és more of the same dediquem-li una absoluta indiferència, siguen els que siguen els intèrprets. No se'n donaran per al·ludits, perquè sempre hi haurà casposos i pedants, i seran majoria mentre el món siga món; però així complirem el deure de sabotatge, serem coherents i no farem mala llet. Mentrestant, discos, vídeos, musica reservata i el que siga menester. Qui sap si algun dia, abans que desaparega la música clàssica com a espectacle, no arribarà a fer-se càrrec dels auditoris algun que altre director amb cervell en comptes de cagallons!

*****

En la música, el professionalisme sempre es troba a un pas del tedi, de l'odi. Deia Kundera (i cite de memòria) que si m'agrada la Novena simfonia de Beethoven però l'escolte (o la toque, hi afegiria jo) tots els dies arribarà un moment en què no em farà cap efecte, i un altre moment en què l'odiaré directament. El músic professional es passa la vida fent equilibris pel tall d'una navalla esmolada: o practica una mena de "revolució permanent" (per a la qual cosa només uns pocs estan ben dotats) o es converteix en un funcionari o un obrer rutinari de la música. Per això hi ha tants grans melòmans fora de la professió --hi ha que diu que més que no pas dins-- i per això hi ha tanta execució somnàmbula de la música.

*****

El que més em fascina, però, és de quina manera la mercadotècnia crea, provoca o manufactura l'èxtasi dels aficionats: pronuncies el nom del divo, l'acobles amb un nom habitual (Mozart, Beethoven, Mahler o el que us done la gana), i de seguida posen els ulls en blanc i arriben a l'orgasme. Mentrestant, durant l'execució, el divo s'ha avorrit com una ostra viuda i només pensava: "Cent mil euros. Cent mil euros" (o la xifra que siga). És urgent una fenomenologia del consum de la música clàssica. És a dir, de la submissió cega, sorda i muda a la indústria musical, vista des de paràmetres una mica menys pedants i críptics que no els d'Adorno, posem per cas. Que, tanmateix, és un excel·lent punt de partida. Jo faria un suggeriment: rellegiu "Contra els poetes", de Witold Gombrowicz.

*****


La intel·lectualització en la música és com totes les coses importants: ambigua, ambivalent. Sempre ha existit, i potser més encara (tot i que de manera diferent) quan el compositor era sobretot un "artesà". Els mangantes (perdó: magnats) de Köthen o Leipzig sabien fins a quin punt era elaborada i intel·lectual la música de Bach, farcida del contrapunt més complex, d'harmonies intel·ligentíssimes i fins i tot de numerologia. Però el poble pla que en cantava les cantates cada diumenge podia gaudir-ne d'una manera molt més elemental, física. Aquest era l'avantatge d'un llenguatge més o menys estandarditzat, obligatori i compartit, la subjecció al qual pagava l'autor amb la seua pròpia llibertat estètica. El romanticisme començà la deriva en sentit contrari, i no debades va crear el culte al geni, a la personalitat sagrada i quasi divina de l'esperit creador. La intel·lectualització que es va emparar de la música durant el segle XX ha creat un tipus de plaer intel·lectual embriagador, un plaer d'intensitat extrema. Però s'ha pagat un altre preu per això, i no pas menor al que es pagava abans: la marginalització. Cadascú pot escriure en un llenguatge privat (contradictio in terminis), però a canvi d'això només el seguirà qui vulga seguir-lo. Tot es paga, en aquesta vall de llàgrimes.

*****


Amihai Grosz és, segons sembla, una persona discreta i modesta; la seua manera de tocar no ho és, perquè sempre crida l'atenció. En els vídeos és alhora el violista més disciplinat a les ordres del director i el més capaç de tocar amb els ulls tancats. Té una tècnica precisa i exacta com les bales de l'inspector Callaghan, i la seua musicalitat és de molta altura. Amb aquestes credencials va tocar, el 21 de gener, la Sequenza VI per a viola de Berio a la Philharmonie de Berlín. La major part del temps no necessitava ni mirar la partitura (!). Tocava amb els ulls tancats, marca de la casa. És probable que retocara els tempos de la partitura, i que en la secció dels trítons deixara estar la precisió en les dobles cordes en pianissimo. El cas és que la seua interpretació impressiona, i els passatges acabants en legato arc amunt són espaterrants. L'ambient volcànic i neguitós de l'obra queda perfectament reflectit en aquesta lectura feta a ulls clucs.


El programa "contemporani" de la Filharmònica de Berlín és alguna cosa més que bona gestió i voluntat d'eclecticisme. En realitat és una revolució silenciosa, en la qual músics "clàssics" desproveeixen la música contemporània d'obsessions deshumanitzadores i l'ofereixen com el que és o hauria de ser, un producte normal. No es tracta de fer divulgació, sinó d'una inesperada i feliç apropiació des de la sensibilitat externa als cercles habituals d'aquesta música. Tot un fenomen artístic.

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Un ocell no necesita assatjar la seua cançó. M´alegre que troenes a escriure.

K. ha dit...

La veritat, amic Anònim, és que no torne a escriure perquè mai no ho havia deixat. Però el tempo el marca la vida...

V. ha dit...

M'agrada l'apunt sobre la intel·lectualització de la música i la qüestió de les capelles actuals.

Evidentment, de numerologia els antics en sabien una estona i de complexitat sempre n'ha existit, de Dufai —però també abans— a Stockhausen.; la mesura d'aquesta, però, la marca moltes vegades el nivell de tecnificació de la societat. El Kantor de Leipzig escrivia amb ploma i espelmes, amb els impediments materials que això també comportava. Tot i això era capaç de codificar musicalment tot un discurs retòric que el poble planer i no iniciat o amb coneixements en la pròpia materia difícilment podia percebre. Que a les obres instrumentals de Bach, Telemann, Händel o Hasse hi ha tota una codificació ben complexa, no és res nou, però se'ls perdona perquè en canvi el "llenguatge" comú que ho embasta tot permet un codi comprensible (la tonalitat i la seua força expressiva). Els peixaters difícilment podien percebre un pasus duirusculus o una anàbasi en aquelles cantates de Pasqua, però tant se'ls fotia, perquè allò no tenia cap altra funció que enaltir el Creador.

La possibilitat de codificar un mateix el seu propi llenguatge —cas ben palès de Messiaen al segle XX— permet una autonomia cara: s'ha de pagar un cert preu quan un construeix des de zero. És el cas del serialisme i aventures semblants. Actualment no crec que siga pas el cas. El llenguatge que fan servir els bons compositors de la Mitteleuropa es nodreix de la tradició, i tot i que no siga tonal, beu de moltes fonts que permeten capir el discurs musical a una orella mínimament interessada per la morfologia sonora. Altra cosa és que un esperi escoltar Haydn quan al programa hi figura Ligeti, per esmentar dos clàssics :-)

El problema apareix quan geogràficament l'art dels sons no gaudeix d'especial atenció o interès. Les capelles esdevenen aleshores individus, i allò més increïble és que de tant en tant arribin a contactar entre ells. Com deia Jabès, el desert també sona.

Josep J. Conill ha dit...

Estic molt d'acord amb les teves reflexions i els comentaris que han suscitat. Per la meva banda, només hi afegiré una precisió: m'ha estranyat el "realisme" de què fas gala en la introducció al tema. Tal com ho veig, no sols no hi ha manera de saber que no ens equivoquem, sinó que a més a més tampoc no tenim la garantia que el nostre punt de vista sigui el correcte o el que al capdavall s'acabarà imposant com a més plausible. Entre altres raons, perquè l'Ésser presenta unes dimensions que desborden les nostres capacitats (i més encara quan no en disposem encara de prou perspectiva cronològica). Un exemple tòpic i una mica analfabet: com hauria contemplat un contemporani de Bach el panorama musical de l'època? I un estudiós crític francès de poesia del segle XIX, quins poetes o tendències hi hauria considerat més rellevants?

K. ha dit...

JJC, jo no diria que fos exactament "realisme" (o, en tot cas, ho seria en un sentit debole...), i certament no tenia la intenció de fer-ne gala. En qualsevol cas, els fets i la nostra percepció dels fets sí que són tremendament "reals", ai!

V., tant els llenguatges "compartits" com els "individuals", tant la possibilitat de gaudir "físicament" de la música com el plantejament intel·lectualista, tenen pros i contres. Quan enfoquem un aspecte, desenfoquem l'altre, i viceversa. Inevitablement.

V. ha dit...

Totalment d'acord quant al desenfocament que comporta l'enfocament :-) Recorde que un entès, en una conferència recent, va arribar a esmentar el principi d'incertesa de Heisenberg; una extrapolació que em va semblar poc "realista", per fer servir els termes que estem emprant, tan delicats... tornem a Wittgenstein?

Villena ha dit...

Abriendo otro camino, creo que uno de los grandes problemas en los que se encuentra el mundo musical en la actualidad es la falta de una crítica de calidad. Os pongo el enlace de la última crítica del Levante a la orquesta de Valencia:

http://www.levante-emv.com/cultura/2012/05/20/arte-programar/906431.html

(Para alucinar)

K. ha dit...

Villena, això que dius és cert. Però planteja més preguntes que respostes: ¿es tracta d'un resultat, d'una causa o d'un indici? No hi ha crítics de qualitat perquè no hi ha programadors intel·ligents? ¿O bé no es demanen gestors intel·ligents perquè no hi ha cap comentarista que els vulga (i sàpiga) fer front? No deu ser que la crítica està al nivell del públic i dels organitzadors dels concerts? I si és així, per què? Qui tria crítics com Brotons, i qui els manté en els seus llocs? Per què els crítics són quasi tan venerats (mireu el cas del difunt Badenes) com els intèrprets? Entre G. B. Shaw i Alfredo Brotons, ho sent molt perquè em cau bé, però l'espècie es degrada.

K. ha dit...

V., més que tornar a Wittgenstein, jo demanaria una cosa menys ambiciosa: tornar a Montaigne. Parlar de física quàntica aplicada a la història de la tonalitat i a partir de la psicoanàlisi és una pedanteria irrisòria. Que sais-je?, podria haver-se demanat el conferenciant abans de clavar la gamba fins a les orelles... Però la humilitat mai no ha estat de moda...

V. ha dit...

A Brotons el que li passa és que ha llegit (i traduït) massa Adorno, i la edat no perdona.

Sobre crítics... bé, en Ejpaññia, què hi ha?? Si partim del fet que no som un país on la música sèria siga matèria digna de dos minuts a la setmana de telenotícies, ja no necessitem saber res més.

Les crítiques dels diaris "regionals" no deixen de ser testimonis casuals de curta vida. Si tot va com va seran les pròximes coses que cauran de l'agenda; sempre depenent del poder o pes que el crític exercesca en l'àmbit de la direcció del mitjà en qüestió.

Tot i això, el que puga dir aquesta gent és tan insuls i tan gratuït, en comparació amb el que tenen a dir els que de veritat en saben (que són els que sovint callen), que em resulta una pèrdua absoluta de temps dedicar-los una atenció que no es mereixen.
Independentment que puguen o no tenir raó en els seus judicis, uns judicis que, d'altra banda, mai m'han semblat profunds, sinó més aviat, i com deia aquell... "de vuelo gallináceo".

Llegir el senyor de la Muntanya, quina cura més bona d'humiltat!