Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dijous, 19 d’abril de 2012

Cinc estudis...

Cinc estudis transcendentals per a Bombardino







1. Hi ha obres amb les quals ens comuniquem imaginàriament d'una manera tan directa i senzilla que podem mantenir-hi un intercanvi de sentit ple i rotund sense que hi aparega ni una sola paraula. Són impermeables respecte al llenguatge natural. Però no n'hi ha cap, ni una, amb què ens comuniquem sense l'afegit del llenguatge no verbal, del gest del rostre o de les mans. Ni que només siga amb els ulls tancats. L'únic artefacte humà amb què podem produir sentit de manera anàloga a la música és el gest. La mística, si existeix, només pot tenir com a ingredients la música i el gest. Per això l'amor físic i la música ens catapulten inesperadament a la mística.



2. La teoria dels afectes des d'un punt de vista dialèctic
Es poden suscitar els afectes sense distanciament respecte d'ells? La paradoxe du comédien de Diderot estableix que la transmissió del contingut afectiu només pot tenir lloc quan el subjecte (l'actor, el músic) se'n distancia suficientment com per mantenir el control durant tot l'espectacle, és a dir, sense deixar-se arrossegar pels afectes. Com menys afectat, més efectiu. El compositor escriu a un ritme que no té res a veure amb el torrent dels afectes, fa ús d'un repertori de trucs retòrics que abans s'han convertit en convenció i que ell empra amb ofici; l'intèrpret transmet l'obra controlant cada matís, cada accent, cada peculiaritat de fraseig o de velocitat, per fer que l'impacte sobre l'oient siga més exacte, i en la mesura que controla aquest impacte redueix l'impacte sobre ell mateix, és a dir, la implicació afectiva. Fins i tot l'aparença d'implicació forma part d'una posada en escena coneguda, estudiada, transmesa i apresa, adreçada a arrossegar l'auditori.


3. ¿Qui és més "d'un país", qui hi ha nascut però ja no hi sent res d'especial, o qui n'ha après la llengua i s'hi ha assimilat i s'hi sent implicat? ¿Qui és més a dins d'una música, qui no ha necessitat cap esforç especial per a entendre-la o qui hi ha arribat a través d'un estudi ardu i constant?


4. Rohrschach sonor
Bach: guia'm, mecànica universal del so, aniré on tu em portaràs.
Strauss, R.: irritant mamarratxo genial, senyoret, "profesional, muy profesional", seductor elegant, el pitjor del caràcter alemany.
Mozart: però quin, el de sempre? Una altra vegada? No, la música oficial del Paradís. Sí, això és un home, quin avorriment deliciós immortal insuperable, oh no, prou, gràcies, dona-me'n més.
Stockhausen, Kontra-Punkte: què? com? on? Godot, esperaràs. Sóc un habitant de Sírius. Per favor, que poc interessant, em fascines, deixem-ho córrer.
Rakhmàninov: em vaig ofegar en una muntanya de merenga, treieu-me d'ací, auxili!
Bel canto: Indian Love Call de Slim Whitman en Mars Attacks. Plof!!! M'esclata el cervell.
Liszt: Oh, pastisset meu, pastisset de la meua vida, fluids corporals, vine aquí, meuca, cum on my face, cum on my ass, senyor, perdona'm per haver posat els ulls en blanc amb les fuses i el rubato.
Webern: calla i escolta. Imagina. Sent. Calla. Escolta. Imagina. Sent.




5. Hi ha vegades que escoltar amb la partitura em molesta. Me'n vaig adonar mentre veia Pahud tocant la Sequenza I de Berio (Berlín, 23 de desembre de 2011). No crec que Don Luciano hagués estat en contra d'una lectura tan fascinant com aquesta, destinada a atraure i seduir un públic que no està acostumat a la música del segle XX. Tocat així, la partitura i l'anàlisi no m'interessen gens ni mica: sóc un defensor aferrissat de la partitura, però la vida va primer.
 I, pel mateix preu i de propina, us deixe també el Syrinx de Debussy, tocat en el mateix concert i per la mateixa persona o mala bèstia.
 

2 comentaris:

Francisco López Martín ha dit...

Me ha encantado la "Secuencia I", pero no he encontrado la pieza de Debussy.

Sobre Rachmáninov, ¡cuántas veces he dejado de ir a conciertos de grandes orquestas y directores (el último, Jansons y la Concertgebouw, si mal no recuerdo) por no aguantar el aluvión de merengue!

Por cierto, que, hablando de rusos, acabo de descubrir a Weinberg. No sé si te parecerá un Shostakóvich menor (aunque, para mi gusto, y contra los de Zizek, mejor sería un "Shostakóvich menor" que, digamos, un "Prokofiev mayor": el otro día oí por RNE una "Cuarta" del tío Dmitri interpretada por Harding y la Sinfónica de Gotemburgo que en los pasajes más bestias me pareció aterradora).

K. ha dit...

El Syrinx sí que apareix, però tarda uns segons més que la peça de Berio.

Rakhmàninov per a mi és, senzillament, una tortura. Si Celi deia que el pitjor que li podia passar era que l'obligaren a sentir no sé quina obra de Berlioz (totalment d'acord), a mi em farien confessar qualsevol cosa posant-me aquest pastisset asfixiant.

A mi, Weinberg m'agrada i el trobe molt digne. Prokófiev em pot avorrir molt o divertir molt, segons l'obra i el moment. Xostakóvitx em produeix un gran plaer per una espècie d'identificació secreta amb la figura de l'emmascarat i el iurodivi. El fugat de la Quarta és tremend, d'un dramatisme fora de sèrie, i tota l'obra té un regust de tràgic grotesc fabulós. Me l'estime al marge de qüestions historicotècniques, de si era un anacronisme, de si des del principi era un conservador, etc. Crec que en la defensa de les avantguardes hem abusat brutalment de la història, de la perspectiva evolucionista i de la noció de progrés. Estic convençut que caldria una Segona consideració intempestiva nietzschiana contra la intoxicació historicoevolucionista respecte de l'art. Però ja comence a divagar.