Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dijous, 5 d’abril de 2012

A escena (I): Sense concessions

I. Sense concessions


La faula comença amb el soroll i la fúria d'una gran ciutat moderna.
 

S'aixeca el teló, i veiem una xica i tres bergants. Els bandarres, que necessiten diners, decideixen que Mimi (i no "Mimí"!) faça d'ham per atraure clients. En certa manera l'obliguen a prostituir-se, però no queda clar si la seua intenció és atracar els possibles clients abans o després de la consumació. Mimi comença a exhibir-se i a coquetejar.

La primera víctima puja les escales i truca a la porta: un cavaller, elegant, escarransit, envellit, antiquat. Mimi li pregunta en dos ocasions: "Diners?"; la primera vegada fa com que no ha sentit res, la segona fa un gest de menyspreu i li respon: "El que importa és l'amor!". Els tres bergants surten de l'amagatall, se'l passen l'un a l'altres com si fos una pilota i el llancen escales avall. Mimi enceta un nou joc de seducció.

El segon client és un jove estudiant. Mimi descobreix que tampoc no té diners, però li agafa llàstima, comença fins i tot a coquetejar amb ell i es posen a ballar. Però quan la dansa es fa més apassionada, els tres delinqüents els separen i el fan fora. Un dels bergants esbronca Mimi, que torna a la finestra, a intentar seduir algú per tercera vegada.

Tornen a sentir-se passos per l'escala, s'obri la porta i apareix un xinès ricament abillat, un mandarí.

Al principi, Mimi en té por i l'evita, però els tres macarres acaben fent que accepte la situació i comence a excitar el mandarí, a qui ha ordenat de seure. Ell, al principi, es capté "amb una seriositat mortal", però a mesura que s'accelera la dansa de Mimi enfront seu es va transformant i comença a tremolar cada vegada més. De sobte s'aixeca de la cadira i comença a perseguir-la.

Quan l'enxampa, els tres bergants se li llancen a sobre i decideixen matar-lo. Li posen damunt la cara coixins i tot el que troben per ofegar-lo. Quan sembla que l'han asfixiat, la cara pàl·lida del mandarí emergeix del llit i torna a mirar fixament la noia, amb ulls encesos. Intenten acabar de matar-lo clavant-li un llarg ganivet, el mandarí està a punt de perdre l'equilibri i caure, però finalment es manté dret i continua amb els ulls com dues torxes, fixos en Mimi. Els bergants en tenen cada vegada més por. En un tercer intent, li disparen al cap amb una antiquada pistola. Però continua viu, i torna a perseguir la xica. L'agafen i el pengen de l'aranya. La foscor ompli l'habitació. Silenci. I, a poc a poc, el ventre del mandarí comença a fer llum.

Els macarres estan terroritzats, però Mimi ho entén i somriu. Ordena a un dels tres que baixe el mandarí. Ella i el mandarí s'abracen, se sobreentén el coit, ell emet un so de satisfacció. El ventre i el cap comencen a sagnar, les cames li fallen, els ulls se li tanquen. En el rostre de Mimi es dibuixa un somriure victoriós. El mandarí, llavors, mor.

De les tres obres escèniques que va escriure Béla Bartók, la més atrevida en l'aspecte sonor és El mandarí meravellós. Aquesta "pantomima grotesca", que em fascinà des de la primera vegada que la vaig sentir en la meua adolescència, no agradà gens la burgesia alemanya benpensant de l'època: recordem que a Colònia, després de l'estrena, la va prohibir ni més ni menys que Konrad Adenauer. En canvi, Bartók l'havia escrita perquè entre ell i la font literària de Menyhért Lengyel s'havia establert una fulgurant relació d'amor a primera vista. No ens ha d'estranyar gens, perquè la sexualitat conflictiva i la soledat essencial dels personatges havia atret el compositor ja des del ballet El príncep de fusta.

La classe dominant s'havia escandalitzat amb la història de sexe, extorsió i violència del Mandarí, però també les orelles càndides dels auditoris havien patit amb l'impacte d'unes sonoritats àcides i estridents, agressives i poc aptes per a paladars massa tous. Això es deu a diverses raons: l'harmonia de trítons, quartes i quintes paral·leles, separades per segones majors i menors (la cristal·lina bellesa dels ganga bosnians, amb aquells acords de segona que tant odiava l'harmonia tradicional), la idea de melodia despullada fins a l'esquelet, l'ús extremadament sintètic i econòmic dels Leitmotive, etcètera. Per a una mentalitat còmodament tradicionalista, aquesta és una música discordant i horrísona, agressiva (això sí que ho és), violenta i intolerable. Des de la nostra perspectiva actual, hem de fer un esforç de contextualització històrica per entendre una percepció tan estreta i exagerada d'aquesta música fresca, quasi atàvica i primitiva malgrat la seua complexitat, dionisíaca. Queda ben lluny el món del fraseig i de qualsevol mena de cantabile. Però no deixa de ser curiós que, des de la nostra perspectiva actual, aquesta música semble tan "clàssica"; al capdavall, la gran lliçó de les avantguardes, contra el món tradicional, és que també sobre la lletgesa es pot bastir (i s'ha de bastir, de fet) una estètica. Ací en tenim un bon exemple.

Supose que Bartók se sentí atret per la diversitat de nivells de simbolisme que presenta la història de Lengyel. En una lectura molt directa, fins i tot diríem que una mica òbvia, se suposa que el vell decadent del primer joc de seducció representa l'antic règim, potser l'imperi Austrohongarès mateix; l'estudiant és l'únic personatge amb valors positius, però no té diners i en conseqüència queda descartat. Però ¿què és el mandarí? En principi simbolitza tot el que és sinistre, amenaçador, terrible. Però això no és tot. El joc de seducció i fugida, d'atracció i repugnància, que es genera al seu voltant indica que hi ha alguna cosa més. Aquesta ambivalència tan extrema esclata en el clímax. Quan el pengen i comença a fer llum (xifra 101), amb un entorn sonor gairebé oníric, l'entrada del cor pronunciant només el so [o] recull aquesta fascinació absolutament màgica pel mateix subjecte que justament han intentat matar. Lengyel, en el relat, parla d'una "llum mística", i no debades. Immediatament després, Mimi entén el que passa, per primera vegada somriu confiada (irònica?), demana que el baixen, es consuma el coit i, finalment, les nafres del mandarí comencen a  sagnar-li i pot morir-se. ¿Caldrà recordar que els francesos anomenen la petite mort l'esvaïment posterior a l'orgasme? La unió entre la mort i aquest apoteosi de fluids corporals subratlla amb brutalitat l'ambigüitat del mandarí. Sembla que ens movem en l'àmbit de la identificació reprimida, d'allò que ens encisa i que rebutgem amb mala consciència d'allò que provoca confiança i alhora desconfiança --das Unheimliche.

Diners, prostitució, assassinat, robatori, soroll, decadència, sexe bestial, violència: resulta difícil no veure en la tria d'aquesta història una crítica de Bartók a la civilització urbana contemporània. Si comparem aquesta història amb el testament ideològic del compositor, la Cantata profana, la resposta afirmativa és ben evident. Tanmateix, l'escena final del Mandarí reforça el tel·lurisme de Bartók una mica sensu contrario. En una època en què Max Weber descrivia de manera insuperable la desaparició del sobrenatural en el món industrialitzat d'Occident, podria semblar que la idea rousseauniana de Bartók està impregnada de reaccionarisme. Però ens enganyaríem si pensàvem això, perquè l'atavisme quasi màgic de Bartók no ataca el progrés sinó l'alienació. Ho demostra, en el Mandarí, l'escena de l'estudiant, l'única en què es renuncia als diners i a la prostitució, l'única que hauria pogut menar a un desenllaç positiu, cosa que ràpidament avorten els tres bergants.

Hi ha aspectes del Mandarí que s'han de tenir en compte a l'hora de fer-ne una lectura comprensiva. Per exempre, sabem que en un compositor tan obsedit per l'aspecte numerològic (tal com demostrà Lendvai en la seua monografia clàssica) la recurrència del número tres en aquesta obra ha de ser rellevant d'alguna manera: tres delinqüents, tres jocs de seducció, tres intents d'assassinar el mandarí, la tercera menor (ascendent o descendent) com a interval obsessiu. Llàstima que el mandarí no pegue tres polvos també! Descartem d'entrada, en un autor no precisament moralista com Bartók, la interpretació facilona de la santíssima trinitat cristiana. Aquest trinitarisme ha de respondre a raons místiques, per a la interpretació de les quals tota hipòtesi serà benvinguda.


Abans de sentir sencera aquesta obra impressionant, us recomane que gaudiu del magnífic vídeo d'una hora en què Gerard MacBurney i Daniel Allar en fan una magistral dissecció ajudats, ni més ni menys, per Pierre de la France i la Chicago Symphony. Colossal.

2 comentaris:

Francisco López Martín ha dit...

Bueno, el silencio ha merecido la pena. Magnífico texto, K. Para mí esta obra es también muy especial y siempre ha ejercido en mí un atractivo hasta ahora difícil de explicar. Fue también "fascinación a primera vista" y desde el principio, con ese comienzo alucinante que ahora mismo estoy oyendo en mi cabeza...

K. ha dit...

Gràcies! La veritat és que vaig començar aquest text fa ja mesos, però d'alguna manera em tenia bloquejat. Una mica de zen, i a poc a poc va apareixent l'escrit.
Sí, realment el principi et deixa palplantat, amb tota aquesta força que té l'escala obsessiva dels violins i el ritme trencat del vent i de la percussió...