Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dimecres, 23 de setembre de 2009

Salvament i primers auxilis

Obres que caldria rescatar urgentment de la indústria, de la propaganda i de la rutina professional —és a dir, de la discografia i dels programes de concerts—:

La 40 de Mozart, no com a música depriment, de tristesa petitburgesa, decadent, sinó nerviosa, plena d’urgència eròtica, de neguit apassionat.

La 41 de Mozart, sense pompa rutinària, sense grandesa anestesiada, sinó com una música vitalista i farcida de bromes, de coqueteries, d’esprit.

— El Rèquiem de Mozart, si es toca amb mala llet, i només el que hi ha en la partitura, sense afegitons mediocres, a palo seco.

La Quinta de Beethoven, no com a sinònim de «música clàssica» ni com a «música de pel·lícula de por», sinó com a catarsi, com a Bildungsroman, com a manifestació de trànsit per aspera ad astra, en interpretacions compromeses, agressives —per a sords.

La Novena de Beethoven, però com si no hagueren existit ni Miguel Ríos ni els buròcrates estúpids de la Unió Europea; sense sentimentalisme, amb mala llet, no com un manifest sinó com un colp a la taula.

La marxa fúnebre de la Sonata núm. 2 de Chopin, però no com un discurs pesant i esgotador, de dramatisme estereotipat, sinó amb sarcasme, amb distanciament.

La Novena de Dvořák, desproveïda d’adherències tòpiques, vista com una música essencialment feliç, nova, plena de tensions (que es resolen).

La introducció del Zaratustra de Strauss, sense imatges, sentida només com una música superbament ben instrumentada.


Les que encara estem a temps de salvar, abans que el sistema les cosifique definitivament:

El preludi núm. 1 del Clavicèmbal ben temperat de Bach, escoltat amb concentració en les modulacions.

L’Al·leluia de Händel, escoltat només dins el Messies i amb algun dels millors instrumentistes de trompeta natural.


Les insalvables:

Vivaldi, especialment aquella obra cuius nomen vitandus est.

Eine kleine Scheissmusik.

Tot el puto bel canto.

Verdi.

S’accepten suggeriments addicionals, polèmiques, discussions.

De tots els recuperables, en podria donar indicacions fonogràfiques neocanòniques, però m’abstindré de fer-ho.

9 comentaris:

Uno que pasaba por aquí ha dit...

Sugerencia: el "Adagietto" de la Quinta de Mahler interpretado como un adiós a la vida.

No sé en qué categoría situarlo.

guillem ha dit...

S'accepta! Jo el posaria entre els que cal rescatar i són rescatables. És suficientment "obert" per permetre diverses interpretacions: una, com a irònic extrem del kitsch tan kitsch que acaba sent genial; una altra, com a "adagietto semplice" (com el tercer moviment de la Novena de Beethoven, per exemple); etcètera. Però sí, caldria rescatar-lo de les mans de la indústria.

Emili Morant ha dit...

Un altre preludi "cosí germà" del primer del "Clavicèmbal" és el de la suite en Sol per a cello de Bach, que últimament un se'l troba en anuncis i telesèries de tota classe - això sí, continua mantenint un cert "pedigrí".

Cal afegir "Para Elisa" (que en valencià es diu "Paralissa") a la llista d'insalvables: com una peça menor i prescindible ha marcat a generacions senceres de pianistes principiants i espectadors de cultura musical limitada.

guillem ha dit...

"Paralitza" (en llengua valenciana independent i sobirana, "Paralissa"): apuntat a la llista de desnonats, vulgo insalvables!
El preludi de la Suite núm. 1, jo el pose a la llista dels que caldria rescatar urgentmen, perquè és una de les coses més grans que s'han escrit en música i no mereix aquesta apropiació imbècil. Sí senyor! Hagan cuego!

Príncep de les milotxes ha dit...

A mi, estimats amics i col·legues, -quina joia poder-vos retrobar!- m'agradaria rescatar de l'oblit el Concert en Sol menor per a orgue, orquestra, cordes i timbals de Francis Poulenc... Ha estat una debilitat meua.

Què en penseu? Serà una de les meues rareses?

Abraçades...

guillem ha dit...

Home, jo no diria que és una passió molt habitual, però rar tampoc. De tota manera, el que parlem ací no és de rescatar de l'oblit, sinó de la cosificació "de la indústria, de la propaganda i de la rutina professional". Rescatar o, si és el cas, condemnar a l'infern dels impossibles definitius.

Uno que pasaba por aquí ha dit...

Pues le alabo el gusto, Príncep. A mí Poulenc me parece un compositor delicioso.

Magister ha dit...

Ací van un parell més de propostes per a la llista. Entre els rescatables de la UVI, una altra de Bach: la tocata de la tocata i fuga per a orgue en re menor, peça ja tan vinculada en l'imaginari col·lectiu a la filmografia gòtica(gòtica com les filles de ZP, vull dir) que caldrà un gran esforç per ressuscitar-la per a l'art musical pur; però cal fer-ho urgentment. Com? Òbviament, escoltant-la sencera i amb la fuga, és a dir, recontextualitzant-la. No sé si caldrà alguna altra mesura a banda, o si l'amic Guillem hi estarà d'acord amb tot plegat (darrerament no encerte una amb ell...)
I un insalvable: el Mestre Rodrigo en general i el Concert d'Aranjuez (o d'"Orange Juice") en particular. Que és dir una i la mateixa cosa, perquè igual que Vivaldi (jo l'anomene el "Vivaldi espanyol", al Joaquín Rodrigo), el de Sagunt és autor d'una única obra que s'autoplagia fins a la nàusea.

guillem ha dit...

La BWV 565 és tan immortal i intocable que jo l'he sentida tocada en acordió (i impressiona, eh?), i fins i tot així és "autèntica". Això va passar, com no podia ser altrament, a Cracòvia... Això sí, tal com dius tu, Magister: íntegra, de primer a últim compas, en silenci, sense imatges, sense acompanyar res, ni pel·lícules ni peliles en vinagre. Llavors s'imposa per ella mateixa, no necessita més tractament.
També estic completament d'acord en el Maestro Sieguito i el Consierto de Orange Market. Això no sols ho exploten de manera insensata, sinó que mereix la foguera i quedar-se en el darrer dels cercles de l'infern. Ja per a la seua època era lletra morta, o un avortament deforme. Molt pitjor que el condemnat Vivaldi, perquè aquest quan el toques és divertit, però tocar el Consierto és una activitat estrictament laxant. A la foguera!