Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dissabte, 30 de gener de 2010

Un relat de misteri

Centenars de vegades havia escoltat aquella gravació, no res de l'altre món, però en fi, plaent, agradable. Mussorgski-Ravel i, per a tancar el disc, La Valse, una espècie de fantasia simfònica que havia de ser material de ballet i, a la fi, a Ravel se li escapà de les mans i creà un monstre, l'antivals, el monument al sarcasme més brillant que es podia imaginar, una peça cruel que retratava la desfeta del vals i de tot el món que el vals representava. Centenars de vegades havia vist, en la contraportada d'aquell disc, la inscripció: Live Recording, i al costat de La Valse una noteta que deia: These recordings are the first by the Vienna Philharmonic of these pieces. Aquest era l'enigma. Era possible que fins al 1985 els vienesos no hagueren gravat mai La Valse? Però mai no s'ho havia preguntat. Ho havia acceptat com una raresa més, com un fet nu, sense més significats. Fins que arribà el dia en què la pregunta es plantejà, però sense paraules, l'1 de gener de 2010, mirant el Concert de Cap d'Any, fascinat per la bellíssima sonoritat d'aquella corda, per la majestuositat dels nobles metalls, per la fusta tendra i pràcticament sense vibrato, per la música tan trivial i estúpida que tocaven per a milions d'espectadors com ell. I uns dies més tard, recordant-se a si mateix cara al televisor i cara als repugnants valsets dels Strauss dirigits per Georges Prêtre, va descobrir-ho, però ara amb paraules. De sobte comprenia per què Die Wiener Philharmoniker havien tardat més de mig segle a enfrontar-se amb aquella partitura de Ravel. Perquè Ravel, sense saber-ho, havia escrit la negació d'aquell concert, l'anticoncertiu de tot l'any, la deconstrucció derridiana de tot aquell món aristocraticoburgès benpensant que pagava milers d'euros per mostrar-se escoltant la música del món esfondrat que els seus avantpassats de classe havien celebrat amb aquesta música per a musicòfobs.

4 comentaris:

Emili Morant ha dit...

Un dels meus reptes ("ideals": vés a saber si ser pare resulta ser quelcom més mundà, una vulgar brega contra els bolquers i la "minipimer") per als mesos, anys vinents, és decidir quina música vull "compartir" amb el fill o filla que estem esperant per a l'estiu. Hui, llegint-te (i escoltant via Spotify distintes versions de "La Valse"), he dubtat si els valsos dels Strauss (en una versió canònicament karajaniana que ja no sé per on para) haurien de ser part d'eixa banda sonora infantil, d'aquest meu pretensiós intent d'educació de la sensibilitat. Així, al vol, em fa l'efecte que sí: xiular el Danubi Blau, una infantesa feliç! Almenys fins que l'adolescència enderroque aquests gustos i els canvie qui sap si per Ravel o per alguna cíclica reencarnació de Britney Spears. Però de les frustracions d'una paternitat desenfocada ja tindré temps (i un lloc) per a parlar-ne. Un plaer, com sempre, Guillem.

Gregor Samsa ha dit...

Millor la caca Strauss que la caca "pop" en general, Emili. Al cap i a la fi, fins i tot quan tenia vint anys mirava el concert de Cap d'Any i bavejava pensant que allò era meravellós, de manera que no t'ho recriminaré, ni de bon tros. Però Ravel, o almenys el Ravel de La Valse, sí que és veritablement formatiu per a l'esperit, tal com has pogut percebre. Ara bé, per raons estadístiques, el més probable és que la teua criatura no arribe a conèixer Ravel, tret que li'l poses tu i tingues la immensa sort que no t'ho rebutja. Et desitge molta sort, perquè te la mereixes.

Àlex Andrés ha dit...

estimats amics... doncs no sé què dir-vos. Jo m'estime més alguns pops que l'strauss. Vaig empassar-me, fa una pila d'anys (20?), un concert sencer -un campió, jo- al palau de polkes i valsos i el recorde com una de les experiències acústiques més terrorífiques. Em recordava a aquelles classes avorrides que vas mirant i mirant el rellotge i el teeeeemps no paaaaassa. quin patiment...

Vaig sentir La valse per primera vegada als concerts pedagògics del Bernstein (aquells en blanc i negre) i em vaig quedar de pasta de boniato. És fabulosa. I el final és brutal.

Ma que escriu vosté bé, mr samsa

enhorabona, emili, per la paternitat: a gaudir!

Et deixe això (a veure si m'aclarisc amb l'html!):


nono

Té la mà Maria - Reus ha dit...

dono una ullada al teu blog
salutacions des de Reus