Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dijous, 15 d’abril de 2010

Tokyo Quartet, fenòmens paranormals

Ahir, al Palau de la Música de València, per fi un concert de música per a adults: el Tokyo Quartet tocà les Bagatel·les de Webern, uns arranjaments d’Aribert Reimann de Lieder de Brahms i Schumann, l’Opus 3 de Berg i el fabulós Quartet núm. 2 de Schönberg. No tinc massa costum de comentar concerts en aquest blog, però aquest presenta un parell de característiques destacables: primera, el programa (i el fet que aquest programa aparega associat a un dels quartets de la crème de la crème mundial), i segona, per descomptat, el públic.

Deixant ara a banda les exquisides instrumentacions de Reimann, no és que un programa Zweite Wiener Schule siga precisament el súmmum de l’avantguardisme i de l’atreviment. Certament no: de tornada a casa transmetien per la ràdio un parell de quartets de Cristóbal Halffter tocats en directe per l’Arditti i, en fi, això sí que es pot considerar música viva, independentment de si us agrada més o menys la música que fa el señorito (pronunciat a la manera de Gracita Morales, r. i. p.). Jo la trobe molt atractiva, feta amb indiscutible ofici, però vaja, no és aquest el tema. No, certament un programa de Schönberg y sus muchachos és per a mi un programa dels meus clàssics, i punt. Un programa de mínims, diguem-ne. Malgrat el que podríem pensar a primera vista, ni tan sols això no és cap gran novetat en una sala tan reaccionària i cazurra com el Palau: fa uns anys el Brodsky, un quartet senzillament resultón i poc més, hi oferí una sèrie completa de vienesos —inclòs Zemlinsky!— per a traure’s el barret. Però una flor no fa primavera, i dues tampoc, i en la seua anterior visita a València el Tokyo (crec que era el Tokyo, però no estic segur) tocà un programa en què la música més pròxima a nosaltres era de Zoltán Kodály... Des del meu punt de vista, que un quartet resident d’estudiants ens oferesca Mozart, Brahms i Kodály em sembla bastant normal: tothom ha de fer musculació amb la música dels antics, només faltaria; però que ho faça un dels millors quartets del món, en fi, ho considere una descortesia i una manera de malbaratar les possibilitats objectives d’un esdeveniment tan remarcable. Doncs bé, ahir tinguérem justament el contrari, ço és a saber, un programa de molta categoria, amb obres exigents i de vigència irreprotxable, començant per les dificilíssimes miniatures webernianes, després l’espaterrant quartet de Berg, i finalment aquesta fabulosa obra mestra per a quartet i soprano de Schönberg. Quan la senyora Sophie Daneman comença a entonar les paraules de Stefan George, Ich fühle Luft von anderen Planeten, vaig sentir que estava connectat directament no sé a què, als intèrprets, a la música, a l’autor o al sursum corda. Per fi, hem tingut música en comptes de simulacres decoratius, i interpretada pels millors del star system. Lloat sia Déu, amén.

El respectable, sorprenentment, ahir era molt respectable. Ho confesse: una de les raons per les quals ja gairebé mai no vaig al Palau és perquè em resulta insuportable el desfasament entre la meua concepció del ritual i la gentola analfabeta, subnormal i tercermundista que freqüenta aquella sala. Els seus comportaments de retardats mentals, de bàrbars incivilitzats, massa sovint em destrossen la màgia —sí, màgia, fuck you, dear Glenn Gould!— del concert en directe. Ahir els vaig comptar: amb prou feines passaven de cinquanta persones, a tot estirar seixanta. La imatge de la sala petita (àlies “Sala Rodrigo”, puagh!) més de mig buida resultava ben simptomàtica, una mica depriment. Doncs bé, tothom es va comportar amb una correcció impecable. Fins i tot durant les bagatel·les de Webern, que igual que l’univers contenen més buit que matèria, se sentiren sense interferències de cap mena, res, tot modèlic; de fet, fins i tot em feia vergonya passar les pàgines de la partitura, per excés de soroll. (Sí, vaig anar-hi amb la partitura, ja sé que queda pedant, però hi ha pocs plaers més aguts i refinats que seguir aquestes obres amb el text a la mà, i a més això ensenya molt sobre la música; ande yo aprendiente y ríase la gente). Els aplaudiments després de les obres més complexes em sorprengueren: agraïment compacte i generós del públic, aplaudiments continuats, bravos estentoris després del quartet de Schönberg [sic!], no m’ho podia ni creure. La qual cosa demostra que, com deia Weber, “la democràcia, allà on pertoque” —aquestes coses són i han de ser per a una minoria, per als qui saben apreciar-les i comportar-se com cal, digueu-me elitista perquè ho sóc, i a molta honra, però també sé que com més grans siguen aquestes minories millor, per descomptat. En resum, un públic que no pareixia valencià gens ni mica (però fins i tot els meus veïns de seient, pels costats i per darrere, parlaven valencià, i vaig començar a sospitar si no devia ser que m’havien posat psicotròpics en les galetes del berenar...).

Sí, de vegades passen coses com aquesta, per tal que els catastrofistes no ens fem la il·lusió de saber-ho tot. I em sembla molt bé, només faltaria. El Tokyo, d’altra banda, és una maquinària fantàstica. És veritat que amb el pas dels anys el so s’ha anat fent més prim, probablement a causa del predomini ostentós i insultant dels dos extrems, un líder (Martin Beaver) i un violoncel·lista (Clive Greensmith) que fan semblar poca cosa els dos japonesos supervivents. A banda d’aquesta descompensació, típica en molts quartets, ahir em féu l’efecte que se sentia més flautato del que tocava, però potser vaig errat. Ara bé, es manté intacta la suprema elegància del “so Tokyo”, aquesta qualitat alhora sedosa i tensa dels seus Stradivari, d’atacs no agressius però ferms i precisos, una qualitat de so que en els moments més intensos podia esgarrifar sense pal·liatius (ja ho he insinuat: Beaver es desbordava a si mateix). Hi hagué moments que ens van deixar a tots pàl·lids i sense respiració: en l’al·lucinant vers final de la Lletania del quartet de Schönberg (nimm mir die Liebe, gib mir dein Glück! [“pren-me l’amor, deixa’m la teua felicitat!”]), el fff de la paraula Liebe va ser com caure en un abisme infinit, en virtut del chorro de voz de la senyora Daneman, sublim en el seu paper. Sí, és clar, els núvols de cotó dels encantadors Lieder de Brahms i Schumann (i Reimann) ens encisaren, però aquesta terribilità expressionista schönbergiana ens va deixar esgotats, desfets. En fi, un concert com per posar entre parèntesis la justificadíssima repugnància que em suscita el Palau de la Música. I això està molt bé, sí senyor.

***

Avís: A partir d’aquesta setmana, o potser de la setmana vinent, començarem ací una petita sèrie de divagacions discontínues, ara sí ara no, sobre la música de Bruckner. A veure si aconseguim despertar una nova passió en algú, vés a saber.

5 comentaris:

奇濛子情趣用品 ha dit...

G點專區,情趣按摩棒,逼真按摩棒,
數位微調按摩棒,IC控制按摩棒,
變頻跳蛋 ,調情跳蛋
,無線跳蛋 ,飛機杯系列
,男用小型自慰套 ,

男用中型自慰套 ,夢幻充氣娃娃
,男性性感內褲,電動往復式自慰器
,男用大型真人比例倒模 ,角色扮演,
性感睡衣 ,性感內衣褲,


性感女內褲 ,性感貓裝及吊帶襪
,歐蒂莉亞性感系列 ,男女穿戴系列用品
,男女共用情趣娃娃,
潤滑液 ,情趣聖品(威而柔)

震動套環 ,男用強精長軟質套,
男用強精短軟質套 ,後庭區
,SM道具 ,真空吸引器
,芳香精油 ,情趣禮物玩具

Àlex Andrés ha dit...

Després de les contundents paraules anteriors, ara ja no recorde què volia dir

Àlex Andrés ha dit...

Ah sí! Que.... vols dir que no ho has somiat, això?

K. ha dit...

Té collons, la cosa. És la segona vegada que em passa això. Engegue el traductor de Google i li clave aquests ideogrames xinesos, i em surt que el remitent és un tal "Richmond juguetes sexuales de niños". Vaja, i si li estaque el primer paràgraf d'aquest comentari, em surt el següent: "Punto G área, palo de diversión, palo real,
Digital ajuste palo de masaje, palo de IC de control,
Love Frequency huevo, huevo coqueteando Amor
Amor inalámbrico de huevo, las aeronaves de la Copa
, Establece la masturbación masculina de los pequeños,". Proveu-ho i veureu que no us dic mentida. És a dir, en fi, que els xinesos són els amos del món. M'agradaria saber, però, de quina manera ha arribat al meu blog aquest "Richmond juguetes sexuales de niños"...

Àlex Andrés ha dit...

Richmond se la sap "llarga" i veient la teua procedència, conclou fàcilment el teu/nostre tarannà calent. Assumim-ho.