Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dilluns, 23 de maig de 2011

Tres mirades

Després d'unes setmanes d'absència (i el bloqueig continua i augmenta), us vull oferir tres versions que m'agraden molt del número 14 dels Vingt regards sur l'Enfant-Jésus de Messiaen: "Regard des anges". Recordem la descripció que encapçala aquesta peça:

(Scintillements, percussions; souffle puissant dans d'immenses trombones; tes serviteurs sont des flammes de feu... _ puis le chant des oiseaux qui avale du bleu, _et la stupeur des anges s'agrandit:_car ce n'est pas à eux mais à la race humaine que Dieu s'est uni...)

Versió 1
Tendeix a alentir el tempo més del que demana la partitura. Una versió especialment solemne, sobretot en els gloriosos "trombons". El crescendo final em sembla meravellós, absorbent.


Versió 2
Sonoritats seques, duríssimes, percutives. El tocco és lluminós, i totes les figuracions hi apareixen amb una transparència prodigiosa (els "ocells" són ací quasi reals). Sense concessions.


Versió 3
Continguda, una mena de tercera via entre les dues anteriors. Sense tota la transparència de l'anterior, aquesta pianista mostra una precisió i una exactitud insuperables. És dur però no sec, solemne però no espaiós.


Aquí les teniu, tres mirades diferents i complementàries sobre una mateixa obra mestra. Entre els lectors d'aquest blog hi ha uns quants pianistes, l'opinió dels quals seria molt pertinent. A mi, torne a dir-ho, m'agraden totes tres.

4 comentaris:

Uno que pasaba por aquí ha dit...

Lo primero de todo: qué grandísimo músico fue Messiaen. La escucha de estas versiones me ha hecho recordar las ocasiones en las que he oído obras suyas en directo. En todas ellas, daba igual que estuvieran interpretadas por una orquesta mediocre o por virtuosos como Muraro, la experiencia fue hipnótica. En cuanto a las interpretaciones, sería difícil elegir. Tengo la sensación de casi todo está ya en la primera, pero sólo después de escuchar la segunda he podido percibir detalles en los que no había reparado y hay ciertas cosas (el final de la pieza, precisamente) que me gustan más en la tercera que en la segunda. Por ejemplo, hay pasajes en los que parecen sonar simultáneamente ritmos muy distintos, y creo que la segunda versión pone un mayor énfasis que las demás en destacar detalles de este tipo. Me queda la duda de si la grabación de la primera es quizá menos transparente, pero más "espacial", y eso hace que resulte tan impresionante el crescendo final, o si quizá el intérprete introduce gradaciones dinámicas (por ejemplo, parece que el inicio de ese pasaje este en p o en pp, en todo caso tiene menos volumen sonoro que en las otras versiones) ausentes en las otras interpretaciones (¿y en la partitura?).

K. ha dit...

Tot el que dius es pot subscriure literalment, paraula per paraula. Pel que fa al crescendo del final ("La stupeur des anges s'agrandit"), s'ha de dir que va de pp fins a més enllà de fff, és a dir, una gradació dinàmica extremadament àmplia al llarg de 23 compassos. En la versió 1 impressiona especialment el fet que comença "misterioso" i, dins d'un cert legato, accelera cap al final. L'efecte és grandiós. La versió 2 substitueix aquest legato separant acuradament cada nota, i així intensifica la claredat de tot el passatge. La tercera ofereix un crescendo semblant a la 2, però que a mesura que avança la supera en força, o això sembla.
A mi em resulta difícil dir quina de les tres m'agrada més. Segons les necessitats del moment: si vull una idea més mística i alhora terrenal, acudesc a la primera, la d'aquell immens i humaníssim pianista tràgic que va ser John Ogdon. Si busque l'essència transparent de la música, la muller de l'autor no té rival. I si no tinc ganes de triar cap dels dos extrems anteriors, l'insuperable Aimard em resol el problema ben fàcilment. Voilà.

V. ha dit...

Cada vegada estic més convençut de l'excel·lent exercici que suposa sempre escoltar versions sense noms ni etiquetes. Els melòmans i molt del personal de l'ofici tenen la dèria d'etiquetar la gent i en moltes ocasions això contribueix tant a la sordesa... que en compte d'escoltar amb l'oïda i el pensament (com deia Lachenmann tan sabudament), s'escolta amb els ulls i amb les mans. Per tant trobo aquest exercici que sovint proposes, Guillem, com una activitat molt necessària, no només perquè ens planteja la necessitat d'escoltar, de comparar i de parar atenció als detalls, sinó perquè és un exercici autèntic, que s'hauria de recuperar i practicar com més vegades millor. Demana un esforç, un temps i una voluntat que ja pocs estan disposats a dedicar, a oferir, a planificar dins d'un us del temps estressant i malaltís, a una activitat com l'escolta de la música "culta", però per altra banda, un cop un hi dedica aquest esforç, els resultats d'aquesta activitat practicada amb una certa freqüència són realment sorprenents i fins i tot mèdicament recomanables per a tots aquells que es plenen el cap de manies i idees preconcebudes, entre els quals m'incloc en la mesura que em pertoca. De vegades és inevitable arribar a evitar tota la propaganda mediàtica que es fa per part d'editores, discogràfiques, revistes i crítics de certes versions, o de certs artistes, que de sobte representen o no l'estil veritable de tal o qual compositor, i això ens ensordeix en certa mesura, sempre que confiem amb bona voluntat sense criteri auditiu en comentaris de tercers amb una certa confiança que, d'après moi, cal guardar amb clau per a les ocasions, perquè cada cop més ens trobem envoltats d'una crítica sorda, una política editorial basada en el marketing i unes discogràfiques més pendents de les portades amb models de Victoria Secret i de l'última pianista de bon veure, xinès virtuós o venezolà amb cabells à la Rattle, que no pas de la música. Sí, la música, o potser hauriem de dir MÚSICA, senzillament, perquè cada vegada els llindars d'allò que és cultura (segons altres, "cultures", en plural... tan de moda en l'època del "pluralisme", com si totes les èpoques anteriors no haguessin estat mai "plurals"), uns llindars que són més difusos cada dia...

V. ha dit...

Dit això, jo passava per aquí per a deixar un comentari curiós. Fa poc vaig poder consultar un programa de mà d'un concert que s'oferia a Saragossa als anys seixanta amb obres per a piano de Messiaen, entre d'altres. La premsa del reyno el qualificava com a "joven compositor con gusto por el obscurantismo y preferencias de tema religioso y esotérico" o alguna cosa així, crec recordar. La mare que els va parir... i això deien del pobre Messiaen, un sant, què coi n'haguessin dit en aquell mateix moment si haguessin sentit tot el que Boulez, Stockhausen, Nono, Berio, Lachenmann, Cage, Penderecki, Petrassi, Scelsi o Dutilleux havien fet ja per aquella època (és clar, aquestos ja no deurien ser ni tan sols "esotéricos", potser entrarien a dintre del grup dels "bolcheviques" o ves a saber tu què...). Sort que ja no hem d'escoltar a tals crítics i personatges d'aquesta raça, tot i que el nivell no hagi pujat tant ni s'hagi canviat gaire d'aires malgrat allò que se'ns vol donar a entendre d'una forma un tant sospitosa (o no tant...), però encara hem d'aguantar (i ay de tots els que aixequen la veu, pobres ignorants) o bé tolerar (en aquesta cultura tan catòlica de la "tolerància") uns historiadors que ens parlen de la nostra història amb termes semblants, i a més se'ls subvenciona amb els nostres diners. Un servidor té cada vegada més la sensació que certs personatges amb igual o semblant poder es van encarregar de contar la història de la música als llibres i als diccionaris del reyno, d'una manera sinó igual, bastant semblant, i així a un li parlaven de "lo que está bien y lo que está mal", "ce qu'il faut et ce qu'il ne faut pas", i tanta merda que encara es pot llegir fins i tot a les més il·lustres plomes més consagrades.