Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dissabte, 30 de juliol de 2011

(Només aparentment) incomprensible

Sir Simon Rattle, que em sembla un músic honest i molt més obert que la mitjana dels de la seua professió, no crec que passe a la història per les seues lloances grotesques a Gustavo Dudamel en l'entrevista que li publiquen en El País d'avui. Però, al marge d'això, parlant dels músics de la Filharmònica de Berlín hi diu una cosa molt interessant que en un primer moment m'ha sobtat molt: "[és] 'un grupo conservador', donde a veces los mayores son los que sostienen la apuesta musical más radical. Las resistencias suelen venir de los jóvenes, de los veinteañeros. 'La gente de los sesenta pasó por cosas muy diferentes, especialmente en Alemania. Pero hay músicos jóvenes a los que no les interesa nada el arte contemporáneo, creen que se metieron en esto por otro motivo'". No se suposava que seria natural i previsible el contrari? En principi, diríem que la "llei de vida" així ho determina. Però es veu que no. I és que, si bé ho mirem, la cosa pot presentar una altra cara: per exemple, que els músics més veterans estiguen fins als nassos de tocar simfonies de Beethoven i poemes simfònics de Strauss, mentre que els jovenets no volen calfar-se el cap i prefereixen la vida fàcil, sense complicacions i sense haver de treballar ni de plantejar-se res que els puga traure de la sensació de tranquil·litat i seguretat. Signes dels temps?

6 comentaris:

Moriarty ha dit...

Possiblement, d'ací a vint anys alguns dels vintanyers estaran, al seu torn, fins la cejilla de Beethoven et al., i els vindrà el gust d'experimentar amb coses noves. Jo crec que, normalment, els joves tendeixen a ser estèticament conservadors, encara que això quede disimulat moltes vegades amb escarafalls i poses.

K. ha dit...

Quod erat demonstrandum, justament. La història de la música sempre ens mostra els joves com a revolucionaris i els vells com a conservadors: Darmstadt/tothom, Schönberg/Mahler, Beethoven/Haydn i tots els que vulguem. La joventut sol (o solia) fer escarafalls, d'acord, però precisament en tant que s'oposaven al status quo. El que Rattle descriu és justament el contrari, i d'ací la meua sorpresa. Però després, quan et pares a pensar, dius: home, si és que els joves han estat educats en la llei del mínim esforç, mentre que els veterans estan farts de l'apalancament del status quo... Tot i així, ho continue trobant sorprenent.

V. ha dit...

Jo no tinc constància que hi hagin molts "veinteañeros" a la formació. Potser ho diu pel contacte que ha tingut amb les orquestres joves de berlín que ha dirigit recentment, o per la de l'acadèmia karajan. En tot cas això els vindria transmès pels seus professors (en part), els quals són alguns dels propis membres de la filharmònica. Contradictori... també hi ha la possibilitat que el periodista l'hagi cagada parcialment amb l'anglès de Sir Simon, molt irònic de vegades; però no ho crec, tampoc. Tanmateix no deixa de ser graciós que el mestre, de vacances de Galícia, amb dona i fills, i en tota regla vacacional, solti el típic titular del tomate als quatre periodistes que se li apropen allà al finis terrae. Rattle és un bon vivant, tot i ser anglès, i a ningú li importa lloar un caramel (pel venezolà) si al cap i a la fi la festa queda en casa, i tots tan contents, i ell la setmana que ve cap a Berlín.

No acostumen els berlinesos a llegir-li aquestes entrevistes per allà. Sembla que allà concedeix altre tipus d'entrevistes, més serioses :-)

K. ha dit...

Molt cert. Sí que hi ha una bona colla de gent entre els trenta i els quaranta com a titulars, i aquests també entren en el calaix de "joves". Jo crec que els més jovenets senzillament són gent que toca molt bé però estan programats més per a fer el perro que per a l'esforç, mentre que els seus majors ja es coneixen el percal i aspiren a una altra cosa. Ara bé, podria ser que tot plegat fóra un malentès, tal com tu assenyales... I, efectivament, les entrevistes que concedeix allà són molt menys "vacacionals", i les fan gent que sap de música, no pas els periodistes cretins de El País. Al capdavall, què podríem esperar d'una entrevista feta a la "trágala" en plena canícula?...

Sí que és un "bon vivant", sí. Però bé, no seré jo qui li recrimine això.

V. ha dit...

Deuen ser el mateix tipus de periodistes que fa un parell d'anys o tres, just abans de la crisi, quan el gobern, i els de l'INAEM, el CDMC desaparegut i companyia repartien un milió o més d'euros "per a la música contemporània", festejaven en primera plana d'algun suplement cultural el fet que aquest país tenia quatre grans ensembles comparables o del nivell de l'Intercontemporain, la musikFabrik, el Modern o el Klangforum. Al final va resultar un repartiment de diners entre "los de siempre", i en què ha quedat????? Quin ha sigut el resultat d'aquesta inversió? Vosaltres l'heu vist??? Jo no...
I la premsa... n'ha dit alguna cosa? Tots aquests que es plenaven la boca de la salut de la contemporània al nostre país, o fins i tot "ja superava a l'oferta de otros países centroeuropeos" etc etc

Al nostre país, els periodistes que saben de música, és a dir, música, música, MÚSICA... són tres, i no s'ha de llegir en sentit figurat, sino com els alemanys, amb polze, índex i dit mitger ben allargadets i estirats...

Dit això, i vist el coneixement i l'alt nivell de crítica de la premsa, que només te ulls i oïda per tot allò que oliri a titulars polítics i econòmics (per no dir esportius), la resta ja està clar.

Què coi es pot esperar sinò d'un pobre inútil que l'envien a preguntar-li a Sir Simon Rattle, el director d'una de les formacions orquestrals més importants d'aquest planeta si està bo l'Albariño de la tenda del costat, per posar un exemple. A pobre Simon li deu entrar la risa només de veure al pardal allà babejant-li i preguntant-li per coses absurdes, quan ell deu tindre a dins del cap tot l'organigrama de programació, estructura i projectes d'avui al 2015 amb la Filharmònica voltant-li el cap. I qui no s'ho cregui que faça una ullada a tots els darrers projectes socials que ha fet la BPO, alguns dels quals s'han editat en DVD. Però això em sembla que ja ni arriba. Ara toca Dudamel, amb fartons!

Si home, i demà Pepe Calatayud dirigint Amparito Roca al Carnegie Hall amb una orquestra de sintetitzadors.

I tots contents, que aquí se vive la mar de bien, la culta la té ZP, que l'ha fet de mala gana!

:-)))

Apa, que és estiu!
tanquem la paradeta i a disfrutar, que ens deixen estar de milongues ja d'una vegada.

Moriarty ha dit...

Home, tampoc no és per a tant. No voldràs que li pregunte sobre música, Imagina't que Rattle li respon, i es troba amb una notícia impublicable. I llavors, què fa el pobre periodista? Molt millor preguntar per l'albariño, que això ho entén tothom.