Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

diumenge, 30 d’octubre de 2011

Manifest

Fa algun temps, un bon amic per qui tinc un enorme respecte intel·lectual em va dir: "El post sobre Schubert i les tonalitats m'ha semblat molt interessant. Hi ha uns quants llibres de X, Y i Z que tracten sobre el tema, i tu has assenyalat coses importants. La veritat és que hauries de plantejar-te això del blog. Més que res per l'impacte, la difusió, l'efectivitat. El que podríem fer, nosaltres i unes quantes persones més, és pensar en la creació d'una bona revista de musicologia crítica, o de música i literatura i arts i cultura, una revista potent. Això del blog..." Hi vaig estar pensant durant mesos, els mesos en què no he escrit quasi res. I sí, m'ho he replantejat.
He fet explícit ací, per activa i per passiva, que no sóc un professional de la música, un músic, ni un musicòleg, ni res que no siga tan amateur com tot el que he fet en la meva vida fins ara. No és el moment de plànyer-me'n: no ho sóc, i tinc plena consciència que no ho seré mai. Aquest blog m'ha servit com una mena de desfogament intel·lectual i afectiu per a una bulímia musical que no fa altra cosa que augmentar amb el pas del temps. Hi he abocat reflexions serioses, assaigs de vegades amb ambició i generalment sense, aforismes, pamflets, provocacions abundantíssimes (fetes amb l'únic objectiu d'incitar a la discussió, i mai sense la idea petulant de voler dir l'última paraula i de saber-ne més que qui en sap), fantasies aproximadament líriques, crítiques de concerts o de discos, notícies musicals, diatribes personals o no, publicitat de qui s'ho mereixia, escrits d'amics que hi han col·laborat, i unes quantes coses més. Tot això té poc a veure amb la professionalitat i la investigació musicològiques, àmbits que les coses de la vida m'han allunyat definitivament, i als quals he après a renunciar amb llàgrimes amargues.
No ens posem melodramàtics, ara! La pura realitat és que tot el que apareix ací, i tot el que apareix en el llibre que se'n derivà, són opinions. Sí, senyors, l'assaig és opinió, doxa. No res més que això. Quan algú m'ho recorda per defensar-me dels eventuals atacs que han provocat aquestes opinions, ho fa sense saber que m'està recordant el caràcter subaltern i indocumentat de les "opinions". Però no n'hi ha més: un fatto é un fatto, com hauria dit el meu venerat Sciascia. Però el revers d'això és que, finalment, he après a conviure amb la idea que el que jo puga escriure sobre música serà o bé literatura, o bé divulgació, musicologia recreativa, tal com vaig deixar escrit en el llibre.
Primer que res: literatura, bona o dolenta, tant fa, però en qualsevol cas un esforç d'experimentació estètica per convertir en llenguatge la reflexió sobre les opinions. Aquest bloc ha estat fins ara un taller subterrani on he anat provant combinacions d'elements, modulacions del dial literari, provatures que em servien per a formar-me en aquest ofici de l'escriptura.
I la divulgació, un exercici degenerositat, una acció cívica fonamental, el fet (i el plaer) de compartir el que hom sap, poc o molt, no pas per crear-se una impossible imatge social de sabut, sinó per la convicció que ajudar a saber o excitar la curiositat dels altres té un valor immens en un món on sembla que imperen l'orgull de la pròpia ignorància i la barroeria més insultant.
Per tot això, imaginar-me a mi mateix amb la toga i el barret doctorals, en un projecte ambiciós, convençut de la gran importància del que hom sap i de l'enorme impacte que mereixen les seues paraules, imaginar tot això em resulta impossible. Per no dir res de la rigorosa periodicitat que exigeix una publicació seriosa, una regularitat sense la qual (i sovint també amb la qual, ai!) tota revista està condemnada al fracàs.

Fracàs és, precisament, una de les paraules massa habituals del meu discurs interior, i ja és prou i massa que li faça voltes en detriment propi. Em negue a fer-la aparèixer més en públic. Aquest blog no ha arribat més enllà d'una vintena de lectors, probablement, dels quals molt pocs han participat amb comentaris i anotacions. Acceptem les coses com són, sobretot quan no aspiràvem a més.
Doncs no, no senyor. Aquest blog continuarà sent el que era, una espècie de basar tan desordenat com despreocupat. Hi puc escriure totes les burrades que em done la gana, perquè no tinc una important imatge pública que haja de conservar. Hi continuaran afluint reflexions, exabruptes, confetis i serpentines intel·lectualoides diversos, i al ritme que les circumstàncies o les ganes ho permetran. En diverses ocasions he tingut la temptació de tancar el blog i dedicar-me al silenci fent altres coses, posem per cas, criant bonsais, com aquell. De fet, com un primer pas cap a això vaig deixar d'enviar, a la bona gent que em llegia, els correus electrònics de notificació de novetats. Però no: el blog continuarà sent el que era. Si algú vol pensar que la ignorància és molt atrevida, no s'equivocarà gens. Però ja sabeu com hi replica la pregunta "Big Bang": i què?

5 comentaris:

Emili Morant ha dit...

Em crec les xifres de seguidors/lectors que comentes. Però cal dir (i no ho has de dir tu, sinó "nosaltres") que l'impacte qualitatiu del blog és molt superior: no ho dic per la "qualitat" dels qui et llegim, sinó per la forma en què el blog ha aconseguit inspirar, convidar a aprofundir en l'experiència (en aquest cas musical) de cadascú. Un dels problemes dels blogs és que el "marc conceptual" des del qual són avaluats generalment és de l'impacte (numèric, quantitatiu): en el context del "retweet" i del "m'agrada"/"no m'agrada" un blog com aquest "no quadra". I tanmateix, seguim "interioritzant" aquests criteris d'èxit i fracàs malgrat saber que és insensat (suïcida) aplicar-nos-els.

Aquesta forma de fer (el blog) és certament un exercici de generositat, d'apertura, etc. Però no és incompatible amb projectes com el que et proposava el teu amic. Sense tenir la menor idea de qui sou "vosaltres i unes quantes persones més" puc imaginar que el producte resultant d'una conjunció d'aquesta classe resultaria més que interessant. Però així, a ull, m'atrevisc a pronosticar que "una bona revista de musicologia crítica" potser no ampliaria molt més el públic de les teues reflexions, i continuaria obligant-te a retornar al blog per a gaudir de la llibertat de l'aforisme o el plaer (distint, relaxat) de la més pura "divulgació", la broma o el "destarifo". Una revista de "música i literatura i arts i cultura" potser et posaria en la situació contrària: allà faries assaig més tranquil, sense sentir el pes del barret doctoral, sí, però ves a saber si hauries de tornar ací de tant en tant per a poder incloure ja no mostres de so sinó... pentagrames.

Com a blogger absolutament minoritari ("solipsista", he escrit no fa molt) he pensat sovint en les possibilitats (i el "cost" simbòlic) d'ampliar l'audiència del que hom escriu. Hi ha, potser, una possible solució intermèdia als problemes de la poca "audiència", la irregularitat en les contribucions al blog, etc. que almenys en l'àmbit que conec no ha estat massa ben explotada: el "blog col·lectiu". Imagina (per a tu serà més fàcil, perquè els coneixes) que "vosaltres i unes quantes persones més" compartíreu un únic espai d'actualització freqüent i visible (tan freqüent i visible com el resultat d'agregar les vostres contribucions i el vostre públic). El problema no és tecnològic, sinó d'un altre tipus: la necessitat pràctica de gestionar un canal compartit, de fer de filtre, de marcar els temps de què es publica i què no, qui publica i qui no... Si t'ajuntes amb cinc o deu persones més per a dur endavant una revista, o web o el que siga, se't plantegen dos camins. Un és proclamar als quatre vents la vostra apertura, publicar textos dels amics dels amics, etc. Corol·lari: els teus escrits sobre música o sobre el que siga acabarien sepultats entre les diatribes polítiques més previsibles i les formes quotidianes de propaganda literària que inunden la nostra blogosfera. El camí difícil és l'altre: ser restrictiu, buscar la qualitat filtrant bé què es publica i què no... i quedar malament amb tres dels quatre gats que formen el nostre escenari cultural - i no per quatre duros, sinó per cap ni un. En una cultureta en què ometre algú quan fas una llista és ofendre'l mortalment, imagina com de complicat resulta dir: "mira, això que has escrit preferim no fer clic i penjar-ho de la nostra pàgina"... Potser és per tot això que els intents d'"agregació" d'esforços que conec a la xarxa han resultat en poc més que un no-sé-què informe, inconsistent i pretensiós.

Disculpa, crec que la segona meitat del meu comentari corresponia més a un missatge personal. Però bé, tampoc en passen tants per ací, hi ha confiança. Et llegim.

K. ha dit...

Collons! És millor el comentari que l'anotació! I ara què he de respondre-hi, jo?
Començant pel principi, per exemple. A mi, la quantitat de lectors, i l'impacte en els registres cientomètrics del món mundial, dit de pressa i malament, me la bufa en tots els sentits de la rosa dels vents. El que m'importa, sobretot, és l'accessibilitat d'uns textos que a mi em serveixen i algú més també, tot i que en cadascun dels casos la utilitat és diferent. Com que això, la xarxa, ho permet, no tinc res més a afegir-hi. Com que sé qui són els meus lectors, com que els conec, amb això em considere més que satisfet. Tot un premi!
Només faria voltes a això de l'impacte, o a una publicació més ambiciosa, si estigués convençut que el que tinc a dir és important i molt valuós, si tingués una preparació meteòrica o un ego pneumàticament hiperbòlic. Com que no és el cas, sinó que el meu pecat és de mancança i no d'excés, decline l'oferta de participar en qualsevol cosa important i impactant. Que ho facen els realment bons, o els convençuts de la seua autosatisfacció, i jo els aplaudiré si crec que s'ho mereixen. I au.
Diverses vegades vaig intentar fer de So i silenci un blog col·lectiu, i de fet hi vàreu participar alguns dels millors lectors. Però ja deus recordar que els resultats van ser molt minsos, i això que no dic res dels qui van declinar la invitació amb excuses. Com sempre, "és que no tinc temps", i m'ho deien a mi, com si jo em passés el temps amb una cama damunt l'altra... Però després de diversos intents ja no vaig voler insistir-hi més. Ara mateix és un vedat personal, però sempre hi seran benvingudes totes les col·laboracions fiables, i si hi hagués bon ambient se'n podriar fer un de nou. Però això ja no em preocupa.
El que em fa pensar i plantejar-me les coses és, en realitat, un seguit de consideracions sobre les quals no pararé mai de reflexionar, com ara la meua relació amb l'escriptura, la fusió entre la creació estètica i el coneixement, la voluntat de fer un servei públic o les ganes de compartir amb qui vulga compartir. I en això estem.
Comentaris com el teu són els que demostren que paga la pena continuar, i una cosa de què estic convençut és, precisament, que en aquest país no farem mai res de valor si no aprenem a sacrificar-nos per la continuitat de les coses i de l'esforç.

àlex ha dit...

Subscric les paraules de l'emili. Jo sóc dels que he aprés un munt de coses en aquest bloc i sí m'ha resultat útil i necessari. A més, m'he descollonat no poques vegades. Et veus, doncs, obligat a seguir postejant. Què hi farás?

Anònim ha dit...

Lo cierto es que tengo marcado este blog desde hace años y, aunque suelen pasar meses sin que lo mire, o quizás por eso mismo, me reconforta saber que permanece ahí y aún puedo seguir aprovechandome de la generosidad de su autor. Valga esta confesión para salir del modo "lurker" y sumar uno más a sus supuestos 20 lectores.
Gràcies.

K. ha dit...

Moltes gràcies a tots. Quan acabe unes faenes i compromisos que tinc pendents des de fa mesos, us tinc preparades tres o quatre entradetes divertides.