Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

diumenge, 18 de desembre de 2011

Pensiero malinconico

1. Glissandi, decadència

Mahler ens resulta pròxim, un segle després de la seua mort, perquè la seua música transmet el perfum inconfusible de la decadència. La del seu món, naturalment, una Viena imperial i reial sempre apassionant i que no deixa de sorprendre'ns; la de la Belle Époque, insensatament optimista i despreocupada, inconscient del que estava a punt de caure-li damunt. Però la seua proximitat és directament proporcional a la decadència en què ens trobem, la de tot el món occidental, la de la nostra civilització agonitzant i frívolament suïcida. Mahler fa una música d'un autobiografisme desenfrenat, però sense saber que la seua és la veu d'una època. Expressa més del que vol expressar, perquè nosaltres som capaços de veure-hi més del que veia ell mateix. A banda de les ganes que hom tinga de sobreinterpretar, d'introduir-hi estrats i estrats de lectures que sepulten el text, la música de Mahler ens resulta pròxima perquè som uns decadents molt més perfectes i experimentats que ell. Els glissandi de la música de Mahler. Com el fum que evidencia l'existència de la foguera, ells recullen l'excés d'una cultura a punt d'esclatar en el seu paroxisme irònic, sarcàstic, descregut. Paròdia cruel del sentimentalisme que ell mateix practicava, els glissandi mahlerians concentren alhora el Kitsch i la sublimitat. En els segles XVII i XVIII, Mahler hauria escrit sospiri, descensos cromàtics d'unes poques notes que, si continuaven massa, es convertien en el passus duriusculus. A principis del segle XX, Mahler escriu uns glissandi impúdics, descarats, ostentosos, que multipliquen la duplicitat de la ironia fins a l'infinit, perquè fan indestriable la burla i la confessió, el distanciament i el dolor propi. El que a primera vista sorprèn, però, és la seua predilecció pel costum d'accentuar els glissandi ascendents. No ens hauria d'estranyar. Al contrari que el famós glissando descendent de la Simfonia lírica de Zemlinsky, els de Mahler no sols ens transmeten la decadència a la manera de la magdalena proustiana, sinó que transmeten la impotència d'un anhel irrealitzable, d'un desig de regeneració immensament frustrat. Mahler ens resulta pròxim, certament.


***


2. Grandesa

Els últims dies escolte amb assiduïtat el Rituel. In memoriam Bruno Maderna de Boulez. L'ostinato de la percussió, en aquesta obra magistral, puntua un lament intensíssim fet de gestos derivats de la primera intervenció de l'oboè. Una melodia que ja no és melodia, una cèl·lula rítmica lligada a determinats intervals i acords com ara l'omnipresent quarta augmentada amb sexta menor, ens recorden que aquesta música és nova però té una tradició. Boulez, en escriure-la, ja fa temps que ha abandonat la intenció de destruir-ho tot i començar de zero. Aquest discurs hipnòtic té molt poc, o no res, de la fredor que el tòpic vincula al gran Pierre. I demostra que l'expressivitat és tan important en la música viva (o en determinada música viva) com ho havia estat en el repertori convencional. La intel·ligència i el saber de Boulez m'arriben infinitament més que la majoria de les coses que han fet i fan els de les generacions posteriors a ell. Al meu parer Boulez és, amb molta distància, el més gran dels compositors vius. I que dure, i que dure. Reprenc ací les magnífiques explicacions de Rattle en aquella sèrie de documentals que té un mèrit enorme, Leaving Home:

 

***


3. En el meu principi hi ha la meua fi

I recorde, també, el breu i emotiu apartat que dedica al meu estimadíssim Bartók. El fet de lligar el principi del jovenívol Barbablava amb el moviment lent del tardorenc Concert per a orquestra és una troballa que val el seu pes en or.

 

2 comentaris:

Uno que pasaba por aquí ha dit...

Magnífica entrada, Guillem. Creo adivinar que las versiones que has empleado para la música de Mahler son las de Gielen, pero no pongo la mano en el fuego. El "Ritual" probablemente sea mi pieza favorita de Boulez y había olvidado por completo lo que decía la serie documental de Rattle -y no sólo de él: la selección de imágenes y el montaje me parecen también magníficos- sobre Bartók. Tengo la serie completa en el ordenador, pero la maldita falta de tiempo... A ver si pronto puedo volver a verla. Por cierto, sobre la decadencia de la época, afortunadamente no llega, en algunos terrenos, a impedir la aparición de gente con tantísimo talento como Boulez, Rattle y los participantes -¡qué jóvenes los músicos de Birmingham!- en los documentales. No es consuelo o, a lo mejor, sí: exactamente eso, aquello que alivia cuando parece no haber salvación posible.

K. ha dit...

Gràcies! En la Novena, sí, he partit de Gielen; en la Desena, en canvi, qui millor acaba l'obra és per a mi Chailly.
Efectivament, hi ha talent en quantitat enorme, però també en això ens assemblem a Kakània: mira Viena, Budapest, Praga, Brno i Cracòvia al final de la Belle Époque... El que passa és que la contemporaneïtat de gent com aquesta ens fa sentir menys sols, però no menys decadents, en aquesta Europa que ja quasi no és Europa ni és res.
Reprenc una idea teua: la sèrie de Rattle és, al meu parer, un exemple de cosa valuosa i feta amb el cap i amb el cor. Gràcies a ella he obert més d'una ment cap a la música del segle XX. I és que Rattle forma part d'un grup (amb Abbado, Pollini, Gielen, el mateix Boulez, etc.) de gent que treballa amb constància i humilitat per difondre tot allò que els "mòmies" continuen vetant en les sales de concert. Em mereixen respecte i admiració.