Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dijous, 21 de març de 2013

Pianistes, percussionistes, i un que diu que és assagista

Comentaris sobre l'entrada anterior, i solució de l'enigma.

Normalment, encara que no sempre, els qui més saben de música no escriuen ni volen fer res que s'assemble a la literatura sobre música. I quin n'és el resultat? Que sovint escrivim sobre música els qui en tenim un coneixement, en el millor dels casos, fragmentari i superficial. Per això en la meua entrada anterior vaig dir aquelles collonades majúscules sobre la versió E de la Sonata de Bartók, i després vingué Manel, que sí que en sap, i em mostrà que Manolete, si no sabes torear pa qué te metes. Després de tornar a escoltar la meua gravació preferidíssima d'aquesta obra (que feliçment és la mateixa versió preferida de Manel, gràcies als déus!), torne a aquella gravació i pense: home, té moments interessants, però en realitat és un tallat fet amb llet en pols desnatada, Nescafé descafeinat i una sacarina, no fotis. És a dir, fluix i de mala qualitat. Conté, efectivament, errors de quadratura, i el xilòfon toca una octava baixa. Ho veieu, per què són els músics els qui haurien d'escriure assaigs sobre música?

Doncs sí, he tornat al meu (nostre) gran clàssic de referència, que no és altre que aquest:


I ara, si voleu, morbo!!! Parlem de les gravacions. La versió B, per a mi la millor de les sis ressenyades, i que per diverses raons vaig identificar a ulls clucs, és aquesta:

Pianos: Dezsö Ránki, Zoltán Kocsis.
Percussió: Ferenc Petz, József Marton. Hungaroton
HCD31892-94 (vol. 5 de les obres completes, CD 14). Hungaroton Studio (1993?).

Tant m'agrada aquesta gravació que em pensava, per error, que era la mateixa que us he penjat ací mateix, la referència absoluta; i és que la meitat dels intèrprets són els mateixos:

Pianos: Dezsö Ránki, Zoltán Kocsis.
Percussió: Gusztáv Cser, Zoltán Rácz.
Hungaroton HCD 12400 Enregistrat en directe a l'Acadèmia de Música Liszt Ferenc, Budapest, 11 de setembre [!] de 1981.

La versió A, que aporta poc, és aquesta:

Pianos: Katia & Marielle Labèque.
Percussió: Sylvio Gualda, Jean-Pierre Drouet.
Emi Classics 0077774744652
(1971)

La versió C, que no em desagrada però em resulta insatisfactòria, és aquesta:

Pianos: John Ogdon, Brenda Lucas.
Percussió: Tristan Fry, James Holland.
Emi Classics 0724357499057
29 i 31 de març de 1967.

Tampoc no puc dir meravelles de la versió D:

Pianos: Güher & Süher Pekinel.
Percussió: Stefan Gagelmann, Peter Sadlo.
Teldec 825646211869
(2001?)

La versió E, la "de la discòrdia", té els següents protagonistes:

Pianos: András Schiff, Bruno Canino.
Percussió: Musiktage Mondsee Ensemble (Zoltán Rácz, Zoltán Váczi).
Decca 443 894-2
(2005).

He de dir que per Internet he vist una crítica molt negativa d'aquest disc, en hongarès.

I acabem, de moment. Els de la gravació F, que segons sembla no ens ha desagradat a ningú, són, sorpresa:

Pianos: Sir Georg Solti, Murray Perahia.
Percussió: Evelyn Glennie, David Corkhill.
DVD Kultur D4403
(1987)

Aquesta filmació, que també es va editar en diverses ocasions en format CD, l'encapçala un documental preciós en què podem escoltar opinions dels quatre implicats i veure'ls treballar, metrònom en mà, fins a l'extenuació. Destacaria, sobretot, l'actuació irreprimible, ultraenergètica i intervencionista de Sir Georg, que no podia deixar de marcar el compàs ("dirigir") amb la mà, amb el cap i amb els ulls (no era Aurèle Nicolet qui deia que "el problema mundial de l'energia només té una solució, que es diu Georg Solti"?). Teniu la interpretació de l'obra en YouTube:

 

 I això és tot per avui. Que no és poc.

1 comentari:

Francisco López Martín ha dit...

Sí, no cabe duda de que la versión en directo de 1981 es absolutamente impresionante. La mejor de todas. Tal vez una de esas ocasiones en que los micrófonos recogen una magia y una electricidad que difícilmente puede darse en un estudio de grabación.