Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dilluns, 19 de novembre del 2007

Das Lied von der Erde, Berlín i Nova York




Un dia d'aquests escriuré un assaig monogràfic en què Celibidache i Gould es fotran d'hòsties, i acabarà guanyant el romanès. Amb la impressió encara fresca d'haver escoltat Das Lied von der Erde a la Philharmonie de Berlín, els filharmònics de la ciutat, Rattle, Heppner i Quasthof han repetit la fazaña al Carnegie Hall de Nova York, ara fa menys d'una setmana. La "versió" americana va ser transmesa per la ràdio, i ara ja circula per internet. Si em mire el concert berlinès amb ulls freds, cosa que em costa massa de fer, i el compare amb la retransmissió gravada, és veritat que reconec la identitat de fons entre tots dos, però alhora són com dues galàxies cada vegada més llunyanes.

Confirme certes impressions, però. Primera: que a Heppner, un molt bon tenor, l'obra de Mahler i la concepció de Rattle li vénen massa grans. Segona: que Quasthoff és un cantant de dimensions musicalment sobrehumanes, un dels més grans barítons que es poden escoltar actualment en directe. Tercera: que els filharmònics berlinesos són uns virtuosos indescriptibles, uns virtuosos humaníssims que són capaços d'arriscar-se al màxim per arribar fins al fons. Quarta: que Rattle és un musicàs extraordinari i que sap molt bé el que té entre mans (tot i que en algunes coses puc no estar d'acord, com ara en l'atac moll de les trompes al principi del Trinklied). I el que és més important, i que he comentat independentment amb Vicent Cintero i amb Paco López: que només els qui tenen la grandesa de no tenir por de les "notes falses" són capaços de grans coses. En el risc hi ha el premi. Quan als cantants se'ls trenca la veu (com ara Quasthoff pronunciant en un legatissimo immaterial les paraules "wohin er führe" de Der Abschied), o quan els instrumentistes toquen ppppp un fil de so que arriba a desfer-se (l'indescriptible Emmanuel Pahud en un dels seus solos), el concepte de pífia deixa de tenir sentit. Si amb l'interludi o "marxa fúnebre" --Swarowsky dixit-- que declama Rattle no ens quedem amb els nervis a punt de trencar-se és que no tenim ni idea del que és l'experiència de la música. La qual cosa em retorna al principi d'aquest comentari: Celi, Berlín, Nova York.


Allò de Berlín va ser, sí, Erfahrung. Sort que, per atzars de la vida, Vicent i jo vam cometre la sublim bogeria de pelegrinar-hi. Quan pense en la manera com escoltant Der Abschied sentia com una mena de superposició paradoxal entre el dolor i el plaer, escoltant el concert de Nova York només hi veig una ombra. Sí, Sergiu, tenies raó. El que passa és que hi ha una cosa que tu no tenies en compte: que l'ombra no és la foscor. L'ombra és el testimoni de la llum, perquè conserva una engruna de llum.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Pero en la partitura, al menos en el último movimiento, no hay pppppp por ningún lado... ¿Cuestiones de fenomenología musical?

Guillem Calaforra ha dit...

Efectivament. No, era una hipèrbole meua. El ventall dinàmic de l'obra (l'amplitud entre el pianissimo més pianissimo i el fortissimo més fortissimo) el decideix el director d'acord amb les característiques de l'obra... i amb les possibilitats dels seus músics. I els de Berlín demostren que en tenen moltes, de possibilitats...

Guillem Calaforra ha dit...

Per cert, que a Das Lied la dinàmica mínima que apareix escrita és ppp, mentre que a la Novena Mahler arriba a marcar pppp els darrers compasos del quart moviment... Era un detall.

Anònim ha dit...

Hi estic del tot d'acord amb el teu comentari sobre el córrer riscos per part de l'intèrpret. De fet, aquest és un dels grans problemes de moltes orquestres d'avui, la manca de risc i no només a l'hora d'interpretar, sinó també pel que fa a la programació.

Enhorabona pel blog

TACET
http://jordicos.blogspot.com

Guillem Calaforra ha dit...

Jordi, gràcies pel teu comentari, i benvingut al blog. La falta de risc no és només una qüestió tècnica, hi estic completament d'acord. En el cas de la programació, que és el problema que tu al·ludeixes, crec que la cosa es pot considerar directament una falta de coratge, a banda que podria ser també un problema de competència professional dels programadors, cosa més greu encara. En tot cas, crec que la responsabilitat no és només dels programadors de les orquestres (en connivència amb els directors, és clar), sinó també del públic consumidor. Entenc que els meus congèneres troben difícils de pair algunes coses acabades de fer ara mateix, però no m'entra en el cap que continuen refractaris a la música de la Segona Escola de Viena. Et podria contar com va anar fa pocs anys el concert de Boulez a València, però, bueno bueno, m'enrotllaria que no pararia. Amb gent així, clàssics com Ligeti són poc menys que impossibles, i coses més modernes encara ni tan sols no entren en consideració...

Anònim ha dit...

Hola a tots!
Soc el afortunat que ix a la foto am Guillem davant el Philharmonie. Guillem, enhorabona per el blog. Mai havia participat en un, però em sembla que no puc evitar fer-ho en aquest. Estic d'acord en que les dinàmiques a la partitura depenen de les caracteristiques de l'obra i de les ganes, o de les possibilitatas dels músics. Mahler és un dels pocs que utilitza ppppp o fffff. No hi ha que oblidar que Mahler era director, i sabia prou del tema. A mes, tenint en compte la monumentatlitat de les seues orquestacións, es fa precis utilitzar dinàmiques extremes per a equilibrar el conjunt. Per això, si es respecta tot el que hi ha a la partirura -que és molt- la cosa funciona. Els berlinesos ho feren, i Rattle, a més, hi va afegir el seu talent. El resultat va ser el que Guillem ens ha contat.

Guillem Calaforra ha dit...

Salut, Vicent! Benvingut entre els benvinguts, que tu ets un dels culpables d'aquesta iniciativa... El que dius és completament cert. Jo hi afegiria un matís, en honor a la veritat: hi ha alguns casos en què la partitura demana un cert compromís especial, una espècie d'empatia, perquè en cas contrari la cosa no xuta. Per exemple, la Novena de Mahler. Si els intèrprets (director i músics) fan el que diu la partitura sense identificar-se amb la música, el resultat és, per exemple, el bunyol de la gravació de Boulez a DG. En canvi, quan fa el mateix amb la Tercera, el resultat és fabulós. Mahler ho especifica quasi tot, però hi ha obres que si no respires amb elles no les deixes respirar...