El nostre càtedro, siguem justos, és ianqui, i es nota. Amb les característiques que associem a aquesta condició: histrionisme, coneixement epidèrmic, domini penós d'altres idiomes, idees estereotipades sobre Europa i els europeus... Un exemple: la seua idea del que és la Il·lustració (com a sinònim de la igualtat [!?]), o la música del barroc com a exemple de melodia intricada i "no igualitària" (!?), francament, em deixa apardalat... Però tenen coses molt interessants i profitoses, aquestes lliçons. Per exemple, com a recordatori (el Beethoven de Maynard Solomon, quant de temps!) i anàlisis suggeridores (la seua interpretació de l'estil heroic beethovenià, amb elements de biografia, psicoanàlisi i història social). Sí, em sembla molt recomanable, aquest producte de The Teaching Company --"TTC" per als més bucaners, i no us dic res més...
No exageraré si us dic que tota aquesta cosa de les classes magistrals sobre música m'apassiona tant com els concerts, en alguns casos més i tot. Depèn de la classe i depèn del concert, és clar. O els assaigs, sobretot els d'orquestra, oh quin plaer de l'intel·lecte! La combinació perfecta és la d'una classe o un assaig d'un gran músic i un concert (en directe, si pot ser) del mateix artista. Un exemple fantàstic del que vull dir el trobem en el tàndem següent: el magnífic documental "Celibidache. La storia d un trionfo" (el retorn de Celi a Berlín, per dirigir la Setena de Bruckner), amb la companyia d'un bon Torres 10 ("Viola! Viola!! Viola!!!"),
i tot seguit encenem el cigarro i enfilem el vídeo o el CD de la mateixa simfonia amb Celi i els virtuosos de Munic. O el vídeo en què primer assagen la Simfonia clàssica de Prokof'ev i després la toquen de cap a cua...
Ui, perdó, ja he anat a parar a Celi, novament. I és que no em puc reprimir...
No exageraré si us dic que tota aquesta cosa de les classes magistrals sobre música m'apassiona tant com els concerts, en alguns casos més i tot. Depèn de la classe i depèn del concert, és clar. O els assaigs, sobretot els d'orquestra, oh quin plaer de l'intel·lecte! La combinació perfecta és la d'una classe o un assaig d'un gran músic i un concert (en directe, si pot ser) del mateix artista. Un exemple fantàstic del que vull dir el trobem en el tàndem següent: el magnífic documental "Celibidache. La storia d un trionfo" (el retorn de Celi a Berlín, per dirigir la Setena de Bruckner), amb la companyia d'un bon Torres 10 ("Viola! Viola!! Viola!!!"),
i tot seguit encenem el cigarro i enfilem el vídeo o el CD de la mateixa simfonia amb Celi i els virtuosos de Munic. O el vídeo en què primer assagen la Simfonia clàssica de Prokof'ev i després la toquen de cap a cua...
Ui, perdó, ja he anat a parar a Celi, novament. I és que no em puc reprimir...
Entrades
2 comentaris:
També jo m'empassava el mític vídeo amb els assajos de la Clàssica de Prokofiev quan ni tan sols tenia idea d'alemà i ben poc comprenia de tot el que allà es deia, fascinat per aquelles paraules, per aquells suposats acudits que feien que tota l'orquestra anés com un rellotge.
Després vaig tornar a acudir a la grabació que tenia d'aquesta obra en un vinil (el meu pare) del Karajan, amb uns tempi molt més ràpids, on no es podia escoltar aquell discurs clar, aquelles línies interiors que Celibidache desgranava com un mestre consumat.
Era l'època d'estudis al Conservatori de València, han passat molts anys... feliçment. Aquella cinta copiada per un amic de la classe d'harmonia era poc més que introbable.
Ara ho tenim tot a l'abast. Una altra època... feliçment.
Els assaigs de Celi són tot un món, un punt i abanda. I, a més d'instructius, molt divertits. S'hi aprenen un fum de coses! De vegades se supera a si mateix, cosa certament difícil de concebre. No sóc capaç de destacar-ne cap per damunt dels altres. En tot cas, els que feia amb l'Orquestra de la Radio de Stuttgart (el Celibidache encara jove, explosiu), tot i ser molt interessants no són tan densos i fascinants com els posteriors. El del Rèquiem de Fauré és absolutament meravellós, no sols pel que fa a la relació entre el director i la resta dels músics (cor inclòs) sinó per les escenes d'entrevista que té intercalades, on parla de la seua relació amb els mitjans tècnics, entre altres coses. L'assaig-concert de la Missa núm. 3 de Bruckner a Sankt Florian posa els pèls de punta, i és una de les exhibicions de genialitat (i de mal geni) més altes que jo conec. El de la "Clàssica" de Prokof'ev mostra un Celibidache jovial i relaxat, alegre, molt en la seua salsa, que domina l'obra de memòria com la palma de la mà. El del retorn a Berlín, intercalat amb trossos de reportatge sobre la seua relació amb la Filharmònica (inclosos testimonis de músics de l'època) és per a mirar-se'l un milió de vegades i no cansar-se. En tinc algun altre, però ara no em vénen a la memòria. Bé, sí, hi ha el documental "Le Jardin de Celibidache", on el tio maltracta de manera cruel els seus estudiants (no massa dotats, tot s'ha de dir), i que acaba sent una mica avorrit i narcisista.
Oh, els assaigs de Celi!
Si algú més s'anima, podríem parlar-ne in extenso. O dels d'altres mestres, per exemple els (fragments) d'assaigs de Furtwängler, els de Giulini, els de... O també de les classes magistrals, per exemple, de Vengerov, una altra bèstia.
Deixe la idea damunt la taula.
Publica un comentari a l'entrada