Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dijous, 3 d’abril de 2008

Luxúries

Quan toca com a solista, l'espectacle no és només sonor: també visual. Com si estiguera tocant a casa seua, es belluga descaradament per l'escenari, gesticula desvergonyidament, porta el compàs, mira el públic amb ulls tafaners. Si toca amb l'orquestra, mira el director i inspecciona constantment els companys, somriu, fa carasses, conscient del seu carisma i del fet que atrau les mirades dels coneixedors. En els assajos (en vaig veure un, de manera furtiva) és un sobrao --vaig arribar a veure com tocava Stravinski amb la mà esquerra mentre amb la dreta es rascava l'entrecuix, us ho jure!!! És inquiet, nerviós, sovint es passa la mà pels cabells, sembla com si tot ho mirara amb una intensitat constant i amb un interès permanent. Té una gesticulació rica, especialment quan parla de música, i és un músic acostumat a arriscar-se.

Normalment, en aquest blog intente parlar sobretot de música i de compositors, i el mínim possible sobre instrumentistes i músics en general (amb excepcions que em costa reprimir: Celi, per exemple). Però avui és cas a banda.

Ahir vam escoltar Emmanuel Pahud a València. Amb l'Orquestra de Cambra Suïssa i Giovanni Antonini. Deixaré estar l'"Obertura per a la tragèdia 'Olympia' de Voltaire" del meu estimat Johann Martin Kraus, i la Cinquena Simfonia de Beethoven. Pahud tocava, com a solista, el Concert per a flauta núm. 7 en mi menor de Devienne i l'Andante en do major per a flauta i orquestra, KV 315, de Mozart. Virtuosisme i musicalitat, en quantitats industrials, en el concert; tendresa bellíssima i so impecable en Mozart. El Palau, acostumat a aplaudir de manera ridículament histèrica quan hi ha molt de soroll o quan toca algun pianista que coneixen, va acollir Pahud amb agraïment però sense estridències. El cas és que no semblaven haver-se adonat del miracle, tot i que la sala era plena de flautistes professionals i d'estudiants. Al Palau mai no s'havia sentit parlar valencià tant com ahir.

Avui, Vicent Cintero i un servidor hem acudit, amb un centenar de persones més, a la ràpida classe magistral que Pahud ha impartit als subterranis del Palau. Ha aparegut vestit de manera informal, amb pinta de nit viciosa i amb maneres gairebé de col·lega --més que no de gran mestre consumat. Tres estudiants s'han vist davant el compromís --un honor, però també un horror-- de sotmetre's al judici de qui actualment és un dels flautistes més grans del món (per dir-ho de manera suau). Aquest suís, nascut l'any 1970, va entrar a la Filharmònica de Berlín com a primer flautista quan tenia... vint-i-dos anys. L'aspecte generacional, a banda del prodigi, és rellevant per a entendre la distesa familiaritat amb que tracta els estudiants.

Primer, una jove que sap el que és tocar la flauta ha exposat la magnífica i dificilíssima sonata per a flauta i piano de Prokof'ev. Als pocs minuts de començar a atacar la peça per segona vegada, Pahud amolla la frase del dia, en perfecte castellà, tot il·lustrant d'un sol colp magistral la diferència entre força i intensitat, entre el so retingut i el so esquifit: "Ahora la dinámica ha sido más... pequeña. La p es para piano, no para pequeño". Queda clar? S'entén que la plenitud del so no té res a veure amb la força bruta? La xica s'ha emportat una hora sencera que recordarà tota la seua vida. "Tienes que abrir para tocar más fuerte". Pianissimo en els aguts, fortissimo en els greus. Pam, primera castanyada.


video

Després, un xicot atrevit proposava el concert de Nielsen. Pahud s'ha esplaiat explicant les històries que envoltaren la composició, que suposadament descriu un viatge a Itàlia. Cada vegada que agafava l'instrument del xicot semblava una proposta obscena d'exhibicionisme. Els assistents havíem de fer un esforç enorme per evitar comparacions que haurien estat injustes i desproporcionades. En un moment determinat, un passatge especialment complicat. La metàfora era que s'havia de tocar com si foren els moments previs a un concert, quan els instrumentistes "escalfen" i fan escales, arpegis i altres filigranes semblants. Didàctic, certament. I espectacular, molt espectacular.
video
Finalment, la pobra criatura que tocava una sonata de Bach s'ha hagut de conformar amb menys de mitja hora. Suficient, però, com perquè Pahud li explicara que seria interessant fer l'experiment (sistemàtic en el seu cas) d'imitar amb la flauta moderna el so, l'articulació i les maneres de la flauta barroca. Li agafa la flauta i li fa una demostració... tocant quasi mig to baix sense transportar, tot amb el control absolut de la columna d'aire! Una onada de remor d'admiració reprimida ha recorregut la sala, a punt d'esclatar. Com abans, quan volent explicar el fraseig d'un passatge ha tocat un bon tros de la peça.
video
Però Pahud havia d'agafar un avió a les dues cap a Ginebra, on l'esperava una altra classe magistral, i Vicent n'havia d'agafar un cap a Madrid a la mateixa hora, i tots els assistents ens hem quedat, com se sol dir, amb la mel a la boca.

La modesta flauta no és el piano, tan espectacular i tan mediàtic, ni el privilegiat violí, i en el millor dels casos els melòmans coneixen figures llegendàries com James Galway, Jean-Pierre Rampal o Aurèle Nicolet, que ha estat mentor de Pahud (i de Vicent Cintero, i de Vicent Morelló, amics meus). Però Emmanuel Pahud, triat a Munic per Celibidache i amic d'Abbado, no té la fama dels grans mestres d'altres instruments. No hi fa res que no siga tan mediàtic, perquè uns quants ja sabem que és un cas excepcional, quasi monstruós, de músic sobradíssim, que més que tenir talent és talent ell mateix, un artista immens, de tècnica diabòlica i so redó, voluptuós, una pura orgia flautística. I sobretot, en fi, una musicalitat que no cap en els diccionaris: s'ha de veure, s'ha d'escoltar. El que més fascina, i irrita, de Pahud és la insultant naturalitat amb què sembla que aquests dons es realitzen en ell. Una musicalitat que flueix, que brolla, sense cap esforç aparent sinó tot el contrari, de manera ostentosament lúdica, fresca. Compreu, o "aconseguiu", tot el que ha gravat, incloses les delicioses cosetes de jazz. En la meua opinió, expressada rotundament per Vicent: "un dels grans instrumentistes del segle XXI".

14 comentaris:

Anònim ha dit...

Ah, el concierto para flauta de Nielsen... ¡qué hermosura! ¿Y lo de que Pahud fue elegido por Celi en Múnich? ¿Qué quieres decir?

Paco

Guillem ha dit...

Celi el va triar com a primer flauta de la seua orquestra, però pocs mesos després el van convidar a Berlín, i va triar anar cap allà. Una decisió que, en realitat, tampoc no era mala, perquè a la vista del que va passar amb aquella orquestra després de la mort del romanès, en fi, millor Berlín. L'amic Vicent Minguet ho sap ben bé.
La veritat és que els estudiants, o la professora, van triar molt bé el repertori que li presentaven a Pahud, perquè la sonata de Prokof'ev és una meravella total, i Bach ni te cuento...

Anònim ha dit...

Gràcies Guillem. Es pot dir mes alt però no mes clar tot el que hi va ocurrir en aquells dos dies tant importants per a mi, tant com a music com pel que fa a la flauta. He sentit "campanes" de que l'any que ve, el nostre amic Emmanuel vindrà a tocar amb la Orquestra de València. Haurem d'estar atents...

Vicent

Anònim ha dit...

Per cert, Paco, quan Guillem i jo vam estar a Berlin vaig comprar la versió de Pahud del concert de Nielsen, en un cd a on també està el concert per a clarinet tocat per Sabine Meyer i el quintet de vent tocat per ells dos i altres musics de la Berliner. Si t'interessa, m'ho dius i t'ho faig arribar

Vicent

Guillem ha dit...

Ie, si no aconseguisc trobar el "Tot Pahud" que vaig "trobar" pel món virtual, m'apunte al préstec. Podem fer una cadena, com aquella de la carta i la pesseta...

Anònim ha dit...

Pensaba que Mr. Calaforra abominaba de la música de Serguéi Sergueievich... grata sorpresa para mí, pues hay un buen puñado de obras de Prokofiev que me entusiasman, y algunas que me ponen carne de gallina.

Entre Múnich y Berlín no había color, en mi humilde opinión, pese a que Celi era mucho Celi.

Vicent, muchísimas gracias por tu ofrecimiento, que desde luego acepto. Es que ni sabía que existía ese CD. De Pahúd tengo un CD Telemann en EMI y un disco que grabó muy jovencito, con obras del clasicismo alemán, acompañado por Vignoles, si no me falla la memoria, que siempre me ha hecho mucha compañía. Si interesa, ya sabes...

Paco

guillem ha dit...

Nooorl, abominar no, el que passa és que no és un tio que m'agrade sempre, però sí, és de casa...
Depèn del moment de Munic i depèn del moment de Berlín. En alguns moments m'agrada fins i tot més que Berlín... Ara, les meues preferències estan clares...

Anònim ha dit...

Xe Guillem! Qué es això de que no t'agrada Prokofiev?
A mi m'agrada molt. Te una inspiració temàtica i una originalitat a l'hora d'orquestar que em deixen paralitzat. El primer concert per a violí es TAN original, que, a voltes, l'he anomenat "musica marciana". I, ara que ningú ens escolta, Shostakovitch li ho deu quasi tot a Prokofiev.
Recibido Paco, a ver cómo te hago llegar una copia. La verdad es que el de Vignoles me interesa porque no lo conozco.
Guillem, et faré una copia a tu també de Nielsen

Vicent

guillem ha dit...

No no no no no, això és una insídia, sí que m'agrada, però és veritat que no és el meu preferit del segle XX (o XIX-XX). Respecte de la relació filogenètica, també Prokof'ev deu molt a Rimski, i en canvi el deixeble em sembla molt més interessant que el mestre. És un fenomen ben comú en la història de l'art. (A banda que altres influències com la de Stravinski són també importants). Musicalment Prokof'ev és molt interessant i excitant; Xostakòvitx també, però té un plus d'interès humà. És més, el Xostakòvitx de la Quarta o de l'Onzena no tenen res a envejar a ningú, en cap aspecte... O el dels quartets. A mi no sols m'interessa tant com Prokof'ev, sinó que en alguns punts té coses que m'atrauen més. Perquè no és tan exhibicionista amb la seua genialitat, ni un músic "pur", sinó que la posa al servei d'una expressió i és un testimoni històric de primera categoria.
Però bé, això són matisos sense importància de fons. Paco ho deia per punxar-me... he he he...

Anònim ha dit...

Pero, ¿cómo, Guillem? ¿Cuándo ha quedado atrás el escepticismo hacia la obra de Shostákovich? ¡Leer para creer...! ¿Pero es que ya no te acuerdas de aquel día en el que me preguntaste si yo también formaba parte del grupo de entusiastas de los cuartetos de Shostákovich... con una sonrisa de desdén? ¡Ah, pecados -tuyos, claro-de juventud...!

Vicent, hay dos modos de que tú y ye intercambiemos discos: o bien por medio de Guillem, o bien por medio del correo postal. Eso sí, el disco que dije que Pahud interpretaba con Vignoles, en realidad con quien lo interpreta es con Eric Le Sage: Beethoven, Shcubert y Webern, publicado por Naïve. Mira, I'm going to give it a spin right now... Aunque, eso sí, éste se encuentra en las inmensidades del ciberespacio, a diferencia del de Nielsen.

Y, hablando de Nielsen, Guillem: si buscas en Operashare por "Blomstedt", eximio intérprete del músico danés y de muchos otros -al menos a mi modesto parecer-, encontrarás varias cosas muy notables, incluida una Octava de Bruckner muy emocionante y la mejor interpretación orquestal que he oído nunca del Concierto para piano nº 27 de Mozart, and last but not least, una magnífica Tercera de Nielsen.

Paco

Anònim ha dit...

Weber, Weber, no Webern, que ya os veo con los ojos hechos chirivitas...

P.

guillem ha dit...

A veure, mala gent, que sou mala gent: ni és cert que Prokof'ev no m'agrada, ni és cert que Xostakòvitx m'entusiasma. Ni l'un ni l'altre no són sants de la meua devoció, però he moderat molt l'avorriment que em causava l'un i la repulsió ambivalent que em provocava l'altre. Si algú fera ara com el meu vell amic Carles Real, que volgué iniciar-me a l'etern amor a Prokof'ev a base d'una sobredosi Weller, tornaria a reaccionar amb avorriment. Si em tornara a trobar aquelles aglomeracions de pallassos estetes que, tot i no ser melòmans ni de conya, orgasmaven de manera gregària al voltant del Brodsky, tornaria a exiliar Xostakòvitx sumaríssimament. Però en altres circumstàncies, sense pressions ni escenes ridícules, els tinc per interlocutors ben vàlids. Però ho deixe estar. Que aquestes historietes no tenen cap interès!

masé ha dit...

"la pobra criatura que tocava una sonata de Bach" ... no sé quién será, pero esa frase me hace recordar más bien a la película de Steven Spielberg que a una master class, sobretodo después de leer como se califican a los otros dos alumnos... por poco tiempo que tuviera creo que es afortunada y no una pobre criatura, ¿no creen?

guillem ha dit...

Hola, Masé, benvingut al blog! Aquesta comparació spielberguiana que fas és molt catxonda! Bé, la veritat és que sí, la xica aquella era afortunada... però molt relativament, en comparació amb els precedents, perquè a penes va poder gaudir de l'alegria durant uns brevíssims minuts, i les indicacions de Pahud van ser molt més genèriques i apressades que les que havia dedicat als seus col·legues precedents. D'ací la qualificació de "pobra criatura" (que, a més, era més jove que les anteriors)... Però sí, fins i tot així es pot considerar afortunada, en això tens raó...