Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dissabte, 12 d’abril de 2008

El discret encant caspós de la burgesia

Les paraules de Stockhausen sobre l'11 de setembre de 2001 són, es mire com es mire, una bajanada monstruosa. Fins i tot com a llicència poètica. I les seues declaracions posteriors no ho canvien, això. D'acord. La seua obra pot causar (i, de fet, causa) les reaccions més extremes, fins i tot en una mateixa persona i en moments diferents, segons de quina obra es tracte. D'acord. Les seues creences són d'ell i, per bé que es poden analitzar, són secundàries respecte de la seua importància artística. Però els seus detractors no li ho van perdonar. I el cas és que, es mire com es mire, Stockhausen era un músic importantíssim. Mireu aquest vídeo fins al final, i si voleu en podem parlar. "Anàlisi del discurs", que diuen ara. Ah, i la discussió subsegüent en YouTube també té molta molla, però us puc estalviar la pèrdua de temps: populistes contra aristòcrates. Bé, al gra:

19 comentaris:

Magister ha dit...

El vídeo en qüestió és un pamflet, amb totes les característiques del gènere. Amb això es pot resumir l'anàlisi del discurs. Hi ha una tria interessada, tergiversadora de la realitat per simplista. "A" vs. "B", com si fos tan fàcil. I en quin grup col·locaria l'autor del vídeo un compositor com Charles Ives, a qui cita al final -sense esmentar-lo? Quin criteri segueix per fer la divisió? Tonalitat vs. atonalisme? No! Barreja de fet, dintre de cada grup, estètiques d'allò més oposades. I entre els dos grups, no hi ha hagut frontissa, fins i tot històricament parlant? Per què ha "oblidat" esmentar la sagrada trinitat (Schönberg, Berg, Webern), com si no hagueren existit, com si no hagueren tingut res a veure en aquesta pel·lícula?
Total: un pamflet bastant mal fet, a poc que un sàpiga una mica d'història de la música del segle XX. Podem discutir sobre si la música contemporània ha de fer concessions i fins a quin punt al gust majoritari del públic, però caldria una mica de seriositat en el plantejament de la pol·lèmica, i no recórrer a tergiversacions de la realitat històrica com aquesta monstruositat. Una darrera prova, per si calia: col·locar Joaquín Rodrigo com la cimera de la música del segle XX ("anàlisi del discurs": és casual que siga l'últim autor esmentat, i mort precisament el 1999?!) sona a catxondeo, però em tem que l'autor s'ho ha pres seriosament.
Josep Enric.

guillem ha dit...

Home, dir que és un pamflet no enllesteix l'anàlisi, perquè hi ha pamflets ben dignes i que han fet història. "Simplisme" va més en la línia del que jo hi veig. És curiós com l'autor no veu la línia de continuïtat de Bach a Stockhausen, o simplement fa els salts cronològics i explicatius que li dóna la gana.
El més interessant és que l'autor, disfressat de melòman, hi il·lustra de manera ben sucosa un sentit comú, el del públic majoritari de les sales de concert. Que, òbviament, és burgès i caspós, i que es pregunta "per què no s'anima els joves compositors a crear en l'estil dels del grup B". Interessantíssim plantejament, crec jo.
Un altre punt digne d'anàlisi, i que enllaça amb la nostra conversa de l'altre dia al blog del Josep Sanz: el jutge inapel·lable és "l'orella". "Deixeu que les orelles decidisquen"... Doncs la meua orella decideix que Ligeti és tan clàssic com Britten, i infinitament més suportable que Carl Orff. Però clar, jo sóc dels que s'ho passen pipa seguint els Klavierstücke de Stocki a la mà, analitzant si hi ha serialització de les durades o quin patró interpretatiu empra el pianista... Clar, sóc un pervertit intel·lectualista... Bromes a banda: el que per a mi és perfectíssimament congenial, per a aquest energumen és incomprensible. Però el cas és que, cosa curiosa, si entreu en el perfil del tio aquest, resulta que és... músic!!! Aleshores la dicotomia entre qui sap de música i qui no hi entén ni un borrall ja no em serveix per explicar el que diu el pamflet...
En fi, ho deixe obert al debat.
I, certament, l'autèntica joia de la corona és... el maestro sieguito! Juntar Stravinski o Xostakòvitx amb el senyor autor del consierto de aranjuagghs, francament, em sembla com tenir les orelles a l'alçada de l'anus. Per l'amor de déu! Doncs el més impressionant és que aquest vídeo ha tingut 10.500 visites i quasi 1.000 comentaris en cinc mesos...

Magister ha dit...

Doncs no cal que li fem més propaganda al vídrio en qüestió, que si rep tantes visites podrà passar-se'n sense. Només afegiré que jo mateix sóc una prova, més pròxima que l'autor del pamflet (en sentit negatiu del terme), del que dius: que una cosa és saber de música, i una altra ser capaç de gaudir-ne. A la inversa: jo no en sé un borrall, però la meua oïda em fa vibrar amb certes obres de Ligeti o de Nono, com també de Britten (però vés per on, no puc vibrar amb el Concierto de Aranjuez, ni amb cap concerto de Vivaldi: al capdavall, és també una qüestió de gustos personals). L'orella és qui decideix. I us contaré una anècdota. Ja fa molts anys, quan no em perdia una sola edició de l'"Ensems" (per si algú no ho sap, un festival de música contemporània celebrat a València), vaig anar a un concert acompanyat de dues amigues, totalment llegues en la música contemporània en particular, i bastant llegues en la "música clàssica" en general. En el programa: el concert per a violoncel i orquestra de Giorgi Ligeti. El que té la música en directe: els va agradar tant, que una d'elles no va parar fins trobar una gravació discogràfica de l'obra i comprar-la. No em consta que això li haja portat, a posteriori, a dedicar-se a escoltar música del XX, però la màgia del moment pot fer que qualsevol oïda, fins i tot la que no sap res de música, puga emocionar-se amb una obra mestra. No sabia qui era el compositor, no n'havia sentit parlar mai (li vaig haver de desvetllar que, de segur, havia sentit algun fragment d'altres obres d'ell, a la banda sonora de la pel·lícula "2001" de Kubrik), però era una persona suficientment sensible, i això basta. El que no és l'autor del pamflet.
J. E.

diego ha dit...

hola, escribo desde argentina, siempre visito al lindo blog tuyo,

el video... comparto lo que dicen, no incluye a Berg, ni Webern, ni Schonberg, ¿qué onda?, ¿por qué?, si hay una línea (Adorno) clarísima entre beethoven y el creador de dodecafonismo, etc.

ni hablar de la simplificación moralista: la frase de Stocki (!) es provocativa y, me parece, se refería más a las oscuras iluminaciones del arte que a si lo que hicieron los aviones fue una bella obra de arte,
entonces, los compositores que no componen siguiendo cierta diatonía resultan como "monstruos" destructores de certezas (en aquel caso, el world trade center) a los que hay que temer o rechazar

saludos

Guillem ha dit...

Hola, Diego, sempre benvingut. Una observació, tot i que el tema de l'11 de setembre no era el que m'interessava: estic en contra de les simplificacions moralistes, certament. En conseqüència, estic a favor dels judicis morals, que són justament el contrari. I el judici moral que em mereix qualsevol metàfora (artística?) que jugue a partir de la mort violenta i cruel de tres mil persones és: mostruós. En qualsevol cas, la versió més completa que he pogut trobar de les paraules de Stockhausen és aquesta: "What has happened is - now you all have to turn your brains around - the greatest work of art there has ever been. That minds could achieve something in one act, which we in music cannot even dream of, that people rehearse like crazy for ten years, totally fanatically for one concert, and then die. This is the greatest possible work of art in the entire cosmos. Imagine what happened there. There are people who are so concentrated on one performance, and then 5000 people are chased into the Afterlife, in one moment. This I could not do. Compared to this, we are nothing as composers... Imagine this, that I could create a work of art now and you all were not only surprised, but you would fall down immediately, you would be dead and you would be reborn, because it is simply too insane. Some artists also try to cross the boundaries of what could ever be possible or imagined, to wake us up, to open another world for us." Dit això, passe al tema que m'interessava.
Respecte del Maestro Rodrigo, en fi, jo en diria de molt grosses, però tampoc no vull fer llenya de l'arbre caigut. Respecte de Vivaldi, home, en algun moment jo podria dir el mateix que diu el Magister, però respecte de Haydn, Mozart o Brahms, però en fi, això ja va més amb els gustos i les circumstàncies. (Per cert, dit entre parèntesis: Bach, que és el més gran que ha donat el món en música, era un incondicional de Vivaldi. Per alguna raó devia ser... El que passa és que el capitalisme sonor ha sodomitzat tant les "Quatre estacions" que ara em produeixen vomitona... Tanque els parèntesis). No era tant qüestió de fer publicitat a aquest muntatge ridícul, sinó d'incitar al debat sobre dos punts: a) coneixement i "amor" ¿són una parella tan indissoluble com sembla? ¿Ho són "tenir bon gust musical" i "saber de música"? I b) Si, tal com demostra el vídeo, els coneixements musicals no asseguren poder gaudir de la música "contemporània" (i, a la inversa, si la ignorància tècnica no impedeix aquest gaudi), llavors ¿de quina manera es pot fer que el públic burgès que paga les entrades i els abonaments respecte la música del nostre temps? No ho farem a base de coneixements, probablement, tal com mostra aquest vídeo. Llavors, com?
Per cert, Magister i Diego, jo no crec que l'autor d'aquest bunyol haja obviat tants autors (segona escola de Viena, però també Bartók, que per a mi és el segle XX) per ignorància. Crec que precisament ho ha fet perquè es tracta d'autors que explícitament es lliguen a la tradició (especialment Schönberg, però també tots els altres). I això, és clar, posa les coses difícils. Massa difícils per a una simplificació casposa...

Guillem ha dit...

Magister, i no m'has dit res del Pettersson que he penjat per instigació teua...

josep sanz ha dit...

Hola a tothom,

Ja em perdonareu que passi una mica de puntetes pel tema del vídeo, sumant-me al que ja heu dit anteriorment i que em sembla que no planteja massa discussió. El que em resulta més interessant de comentar és el que apunta en Guillem sobre el "coneixement" de la música contemporània i la seva possible relació al gaudi que se n'extreu. I em sembla que la qüestió es pot reduir a dos conceptes: sensibilitat i prejudici. El tema de la sensibilitat ja l'apunta en Magister, i té raó. Una persona, per reaccionar davant de qualsevol estímul, n'ha de ser sensible. Això és totalment independent dels coneixements de que es disposin. Altre tema seria el que apuntava el mateix Magister a la conversa de la setmana passada al meu bloc: ho disfruto->hi vull entendre més->ho disfruto encara més. Quan hom analitza una partitura que t'atrau, hi descobreix moltíssimes coses que després, al tornar a escoltar l'obra, te la fa més explícita i te la fa entendre més profundament. Una persona sensible que no hi entén gens disfrutarà l'obra d'es d'un punt de vista purament emocional, però la via del coneixement sempre li'n restarà oberta, només fa falta que ho vulgui. Però alerta! La direcció oposada no funciona, i sembla que l'autor del vídeo n'és un exemple clar. He conegut molts músics professionals a qui la música contemporània no els agrada gens. Normalment no és indiferència, més aviat oposició i confrontació directa. D'on ve? En la gran majoria dels casos que jo he vist és un cúmul de prejudicis que ni tan sols són propis, sinó "prestats". També hi ha, evidentment, qui pot ser insensible a la música contemporània encara que li entusiasmi la música clàssica, no ho nego, però em sembla que en aquest cas és simplement que no hi ha sabut entrar per la porta que tocava, o en el moment que tocava. Una persona que s'acosta a la música contemporània sense prejudicis, per poc sensible que sigui, sempre hi haurà obres que li agradin.

Magister ha dit...

Estic ben d'acord amb el que escriu Josep, en la línia del que comentàvem al seu blog. Al capdavall, eixe "amor", gust, desig previ que engega l'acostament a l'objecte i ens fa estimar-lo més perquè el coneixem millor pot identificar-se amb una "motivació", qualitat necessària i contraria al "prejudici" de què parla Josep, que fa l'efecte contrari: tanca d'antuvi la possibilitat d'acostament. Guillem pregunta si "coneixement" i "amor" és una parella tan indissoluble com sembla. Jo pense que el que passa és que no hi ha una única manera de conéixer, ni una sola manera d'estimar, sinó molts graus i nivells dintre de cada un d'aquests actes. Per això un pot potenciar l'altre, i viceversa. Jo conec una mica de música, òbviament; si no, no podria estimar-la. Però no la conec com vosaltres, que en teniu un coneixement tècnic. Per això la meua estima no és, de segur, com la vostra, ni el meu gaudi en escoltar l'obra tampoc no pot ser igual al que experimentaria si pogués seguir-la partitura en mà. Quan en un dels meus múltiples intents d'acostar-me als "misteris" de la música (l'amor i el desig d'amar-la més, de gaudir-la més, m'impulsaven i m'impulsen a estudiar-la) em vaig topar, ja fa més de vint anys, amb una frase de Schumann esmentada al llibret d'Ottó Károlyi "Introducción a la música", em vaig quedar pensívol, i la frase encara em rondina de vegades al cap: "Només quan la forma et siga prou clara, se't farà clar l'esperit". Ja estem de nou en les dicotomies: "forma-esperit", o "matèria-forma"... Crec que al bloc de Josep ja hi vam reflexionar suficientment.
Per cert, Guillem, em pense que l'insensible autor del pamflet sí esmenta Bartok; si no m'equivoque, el col·loca entre "els bons". Igualet que el mestre Rodrigo!
J.E.

diego ha dit...

entiendo lo del 11 de septiembre, es terrible, pero es el video el que termina con la asociación entre estilo musical y barbarie, par que no fue ajeno, para nada, a las discusiones musicales y extramusicales de todo el siglo (XX).

yendo al tema de la música en sí (¿existe la música en sí?), hay una instrumentación de Webern de la pasacaglia para orquesta que pone en escena cuestiones de modernidad y tradición de manera sensacional desde el corazón mismo de la apropiación (en este caso, la instrumentación), allí la división de aguas se complicaría más, o no habría tal.

más extremos resultan los serialistas "duros" (nono, por ej.) con una exploración de los materiales que no busca para nada la complacencia del oyente, sino una escucha muy comprometida, muy atenta,
pasó que finalmente se produjo una separación tan grande entre el público y los artistas que la sensación fue: nada de esto se puede escuchar, es muy cerebral y, sobre todo, feo, horroroso, anti-musical;
separación que no se da tanto en otras artes.

quizás se esté más habituado a oir "la primavera" y sus convenciones que a escuchar "al gran sole..." de Nono, pero no pasa por ahí, sino, como decía Nono, como dicen aquí: "ascoltare" para comprender el uso de los elementos y poder así ver qué hay de cierto en ello (?), una escucha profunda que se meta en las cuestiones musicales y más allá.


"Schoenberg tuvo la valentía de mostrar que su sufrimiento no pendía de un cielo de violines", algo así decía Adorno, que era más extremista en las consideraciones sobre este tema, es una idea no deja de ser buena: más allá de la correspondencia histórica entre modos y armonías con ciertos estados de ánimo, la exploración abre la percepción, hasta podría radicalizar la experiencia (no creo que sea necesario llegar a tanto necesariamente) y compone un oido más atento y sensible.

una cosa más, de tipo anecdótico; estoy estudiante estética musical con un profresor excelente, Federico Monjeau, y nos hizo escuchar las piezas op.11 de schoenber, hay un trémolo que Adorno (por esos estoy tanto con él) dice que es como "una mancha" en una pintura, un resto de naturaleza que se hace presente en la composición, una idea más o menos discutible, pero cuando aparece el trémolo, oyéndolo con esta idea, es muy bajo en volumen, uno tiembla, en serio.

bueno,
les dejo una cosa que gusto me pasaron recién, una suerte de experimento animado entre formas (una lectura, podemos decir):

http://www.youtube.com/watch?v=YBGhIgS2RoY

saludos

guillem ha dit...

Ara, per provocar-vos, us diré que això dels prejudicis em sembla una sortida de bombero. Com deia el filòsof, tot judici és un prejudici, i dir que l'hostilitat respecte de la música contemporània és un prejudici no passa de ser un prejudici il·lustrat. A mi em fa l'efecte que no és un problema ni de coneixements musicals ni de prejudicis, sinó de concepció mateixa del fet artístic. Vull dir, que d'una banda hi ha els qui entenen la música com a entertainment, i per l'altra hi ha els qui la conceben com una forma d'experiència i de coneixement, diguem-ne, "cap endins" i "cap amunt". Per això el títol del meu texticle citava Buñuel. És l'oposició entre la concepció de "qué bonito" i la idea de "Licht! Mehr Licht!". O la d'eixir d'un concert dient "ooooh, i per què no toquen bis?" o eixir amb llàgrimes i sense poder articular paraula. I, és clar, la idea de l'entertainment i del "qué bonito" (que, no ho oblidem, és la que va associada històricament a la conversió de la música en indústria i en modus vivendi) no pot encaixar amb la idea de la música entesa com a experiència vital (per exemple, Pettersson) o com a goig intel·lectual (per exemple, Boulez i gran part dels compositors del segle XX). És una opinió personal. És cert que hi ha extrems i pixades fora de test per totes dues bandes. Posem per cas: Hymnen i el Consierto de Aranjuagghs són, tots dos, productes d'aquesta polarització (i a mi em repugnen tant l'un com l'altre). Per a mi, el terreny de joc en la música viva es trobaria, per dir-ho d'alguna manera metafòrica, entre les simfonies de Hartmann i, no ho sé, Gruppen, l'Antikhthon, Anthèmes o el que us done la gana. Però bé, tampoc no vull proposar cap cànon, ni tampoc divagar. En resum: em sembla que el problema no és de coneixement ni de prejudici, sinó de concepció de l'art i del seu lloc en la nostra vida.

guillem ha dit...

Ie Magister, he tornat a mirar-me el vidrio infecte, i no veig Bartók per cap banda. Sí que hi veig BarBER, però BarTÓK n'és absent. Millor...

Magister ha dit...

Doncs m'he equivocat, perdona. Espere que no hauràs pensat que he confós "Samuel Barber" amb "Bela Bertók". Crec que ja em coneixes suficientment com per a ni sospitar-ho. Imagine que el paio autor del vídeo deu ser nordamericà, per allò de Barber.
I què tal si algun dia parlem d'un compositor ianki que m'agrada: Morton Feldman? Ho deixe a la consideració dels experts.
J. E.

guillem ha dit...

No, home, és que m'havia esglaiat...
Sobre Feldman, OK. Primer hauria d'entrar-li més a fons.

Emili Morant ha dit...

Guillem: estic lluny d'haver recorregut el camí que duu fins la música de Stockhausen, i difícilment podria apreciar-la tal qual, en cru, sense reprendre i continuar algunes bones costums musicals. Però SÉ que hi ha un camí, en "línia recta" a més, que duu de Bach a la música de Stockhausen. I aquest camí no és només intel·lectual, sinó vital i sensible: per a mi comença fa ja massa anys quan els dits se'm feien nucs intentant tocar una fuga de Bach i passava hores i hores per a aconseguir un resultat digne i intel·ligible.

No he fet (encara, almenys) l'exercici d'assimilar la música del segle XX: però sospite que no és massa distint, en intencions i "mètodes", que el que ja he fet per a que Bach i tants altres formen part del meu repertori de sensibilitats. Els "populistes" del debat obliden massa sovint això: converteixen en "natural" (una fuga és "natural"? una sonata? una suite? i perquè no ho és una sèrie dodecafònica...?) el que no ho és i tracen ells mateixos una trinxera entre el que els "agrada" i el que "no". Que jo no haja eixamplat algunes fronteres no ha de fer-me pensar que algú altre se les ha inventades perquè sí...

Bé, quan tinga una mica de pau (i silenci) reprendré una "exploració" de Bruckner que va quedar truncada més o menys per la cinquena simfonia, a vore si les escolte totes - jo sempre tan matemàtic, tan en ordre... :-)

josep sanz ha dit...

A veure, i per al·lusions:

Tal com jo entenc el terme prejudici no és possible equiparar-lo a un judici. Pre-judici = judici previ, mentre que el judici, necessàriament, és a posteriori. El que jo pretenia exposar en l'altre comentari és un procediment que he vist amb els meus propis ulls, i que sovint suceeix en persones amb poca capacitat crítica: un mestre deixa caure un judici (subjectiu), en conseqüència alguns deixebles agafen aquest judici (en el seu cas aliè) i el posen en un altar. Quan després, per casualitat, topen amb una obra que el "mestre" ha judicat de la manera més negativa, l'escolten ja amb certa precaució. Aquest és el cas més nefast de prejudici, i es dóna quan el judici del qual es parteix no és propi. És clar que tots tenim prejudicis però sovint parteixen de judicis propis, com pot ser el cas d'haver d'escoltar una altra obra del mateix autor i haver-ne fet un judici més o menys favorable. Això ens podria condicionar quan escoltem una segona obra del mateix autor. Però insisteixo, seria pitjor si aquest judici previ vingués d'algú que no fóssim nosaltres mateixos i que suposadament tinguéssim en molta estima. Aquest procediment, repeteixo, s'ha donat sovint en centres d'estudi i ha fet molt de mal, no sé si segueix igual que quan jo vaig estudiar.

Però tens raó quan descrius les dues maneres d'entendre l'art, entre aquells que busquen una simple obra agradable i aquells que busquen alguna cosa més. Podríem dir-ho també d'una altra manera, entre aquells que busquen la bellesa i els que busquen la veritat, tot i que això donaria peu a parlar de quin concepte de bellesa tenim (i de veritat).

Però dit això, no veig incompatible això últim amb la introducció de l'element prejudici en nombrosos casos de músics professionals.

Això de proposar Cànons, que no vols fer (però que mig has començat a fer, he he, ara provoco jo...) és perillosíssim, però de fet també força útil per entendre'ns entre nosaltres, tenint en compte i admetent d'entrada la subjectivitat de tals "llistes negres" (o blanques).

Salut!

guillem ha dit...

Bé, des d'un punt de vista hermenèutic això dels prejudicis és un embull enorme. Tot judici, inclòs el que fem després de considerar els fets, es fa sobre el fons d'una història personal i d'uns condicionaments. Com que som éssers finits no tenim una perspectiva divina o extraterrestre, desproveïda de factors diversos que no tenen res a veure amb el contingut fàctic ni amb la raó pura. Dit això, em sembla que el que assenyales, Josep, és ben cert. Hi ha prejudicis de primera mà i hi ha prejudicis rebuts, de manera que caldria saber si un exerceix el seu propi prejudici o bé si simplement actua com un lloro (o com una escopeta de repetició). El costum més estès és jutjar sense saber (el que tu anomenaries prejudici) o reaccionar sense pensar.
Quan vaig veure el vídeo aquest em vaig recordar d'un paio que quan jo estudiava música ens feia les classes de teoria. Era del meu poble, solista d'un cert instrument en una determinada orquestra professional. I el tio feia, literalment, el següent sil·logisme: "La música és so i ritme, com diu el llibre de teoria. Però, per exemple, el cant gregorià no té ritme. Per tant, jo crec que el gregorià no és música". Això és cert, us ho jure. I jo vaig alçar el braç i li vaig dir: "Aleshores, el que vostè fa a l'orquestra sí que és música, però el gregorià no?". I el paio, en comptes d'emprenyar-se, va respondre: "Home, no sempre, perquè quan toquem coses com les de Cano o Halffter, cadascú toca el que li dóna la gana i la qüestió és que no es note massa. Això tampoc no és música". En fi, una perla, "un xiste de l'original", com diria l'Aracil.
Bé, això del cànon no era ni de bon tros una proposta excloent. Em referia als que per a mi son els dos extrems inassumibles del segle XX, que encerclen un camp amplíssim compartible entre la majoria dels compositors i la majoria dels llecs, entre els quals òbviament m'incloc. En cap cas no he volgut suggerir que s'haja de fer una tria de bons i dolents a l'estil de Harold Bloom, ni de conya. És una opinió personal i punt.
Ara, el que planteja l'Emili és per a mi un exemple d'honradesa, que precisament no exclou la possibilitat de gaudir en algun moment d'una música que ara mateix no resulta congenial. Aquesta obertura em sembla precisament el que no té ni vol tenir la immensa majoria del miserable públic burgès de les sales de concert (agafeu-me el terme de "burgès" a la manera de Buñuel, per favor). A més, Emili, la teua consideració sobre què és i què no és "natural" és molt pertinent. Llàstima que molts, inclosos nombrosos músics professionals, no s'hagen parat a pensar-hi.

Vicent Minguet ha dit...

Ay, ay, ay...

Vicent Minguet ha dit...

És curiós que es parli de música contemporània, i mai ningú faci un apropament en allò referent a altres perspectives artístiques (literatura, pintura, escultura, arquitectura...).

Em sembla que les coses s'esclaririen una mica més, i podriem llavors gaudir d'una mica més de llum, com el designi de Stockhausen.

Llàstima que sempre n'hi ha qui pensi que "cualquier tiempo pasado fue mejor"

ay , ay, ayyy

guillem ha dit...

Vicent, els carques són carques respecte de totes les arts. De la mateixa manera que personalment estic convençut que hi ha camelos i preses de pèl en totes les arts. La diferència és que per als carques tot és camelo excepte tot allò que afalaga el gust reclosit i agorafòbic dels carques (per exemple, el Consierto de Aranjuaggghs). I, òbviament, no veuen més enllà de la repetició ad nauseam d'allò que els resulta fàcil i accessible, sense esforç intel·lectual ni obertura mental.