Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dimarts, 15 d’abril de 2008

Públics i públics

Doncs això que deia abans. Anirem entrant en matèria, si voleu, i arribarem fins al tema del ritual del concert i la seua interpretació com a litúrgia i com a escenificació del poder (imprescindibles, sobre això, el capítol corresponent de Masse und Macht de Canetti i Prova d'orchestra de Fellini).
Per parts. Crec que hi ha dos aspectes que paga la pena de discutir. Un, el dels casos empírics que considerem rellevants pel que fa a la natura del públic dels concerts. És a dir, un enfocament més concret, una col·lecció de casos reals, per tal d'ascendir en abstracció i assajar judicis més generals. I, en segon lloc, seria bo que arribàrem a respondre'ns unes quantes preguntes molt ingènues: ¿cada concert és un "públic" diferent, o hi ha regularitats? O, si voleu: ¿hi ha "públics" i "públics" segons llocs o països, o en realitat cada concert és un aplec completament diferent de persones? Si hi ha diferències entre públics d'uns llocs i d'altres, ¿de què depenen? ¿Quin públic s'estimen més els músics? ¿Quin públic prefereixen els compositors? ¿Quin públic prefereix el públic?... I nosaltres, com a públic, ¿què esperem quan anem a un concert? Bé, cadascú que pense el que vulga d'aquestes preguntes, que es poden considerar tontes o no (algunes ho són, i deliberadament), que responga les que vulga respondre, i a poc a poc anirem trenant les idees. Comence amb unes quantes idees personals i transferibles.
Intentaré ser equànime i no exagerar: el públic més qüestionable que he conegut és el de la ciutat de València. (He dit qüestionable, però en realitat pense en altres qualificatius que em guardaré per a mi, de moment.) A banda dels casos que he explicat en comentaris anteriors, us n'exposaré alguns més perquè arribeu a les vostres pròpies conclusions.
1. Fa anys vaig assistir, gràcies a Joan B. Llinares, a un concert del prestigiosíssim Quartet Borodin, un concert de la Societat Filharmònica. En acabar el concert, els quatre músics havien eixit a tocar propines. Ja estaven asseguts, i en això que, en ple pati de butaques i a la vora mateix d'on era jo, s'alça una iaia tota enjoiada i amb aquests típics pentinats à la Homer Simpson, amb sabates de taló ben alt, i amb indescriptible parsimònia i increïble soroll (toc... ... toc... ... toc...) es disposa a anar-se'n. Tota la sala, i especialment els quatre membres del Borodin, mirant-la hipnotitzats. I un fulano que li crida estentòriament: "Señoraaa, que la están esperando!!!". Comentari: són uns maleducats.
2. Concert dirigit per Jeffrey Tate, Novena de Bruckner, tercer moviment. Arriba el clímax, centrat en el terrible acord (pràcticament un clúster) de set notes en tutti i fff. No és un acord de tònica, ni de dominant: és una progressió suspesa. Però com que té molt de soroll, la gent comença a aplaudir i a cridar "Bravoooo!!!". Tate, horroritzat, sense abaixar els braços (és un calderó damunt la barra de compàs), gira el cap (poc, perquè ja sabeu que té columna vertebral bífida). Comentari: no sols ignoren les obres que van a escoltar, sinó que són insensibles fins i tot als procediments de l'harmonia tradicional.
3. Primer concert de Barenboim en solitari, Années de pélégrinage i Sonata de Liszt. Aplaudiments sense fi. Barenboim fa una propina, la gent s'encèn, en fa una altra, el Palau sembla que vaja a enfonsar-se, i així quinze vegades. És a dir, literalment, quinze propines. Comentari: certament, s'ha de dir que no són un públic fred.
4. Primer concert dirigit a València per Pierre Boulez (Ensemble Intercontemporain i Philharmonia Orchestra, si no em falla la memòria), obres Berg i Webern, no sé si també de Schönberg. Durant les peces de Webern se sent (i es veu) de manera escandalosa la gent que abandona la sala. Recorde aquella ocasió com un dels concerts més fascinants i perfectes que he sentit mai. La gent, en canvi, després de la darrera obra abandona massivament la sala. Ens quedem, literalment, una dotzena de persones aplaudint sense parar i esperant (en va) una propina. Entre els que ens hem quedat hi ha José Luis Pérez de Arteaga; quan ens creuem per fora el salude i li dic: "Soy de los pocos que lo han secundado". I ell que em respon: "Ya ve usted para lo que nos ha servido". Comentari: no són conservadors, són reaccionaris purs i durs.

Aquests quatre comentaris, els podríem comparar amb altres experiències. Per exemple, i en ordre invers:
4. Berlín, Philharmonie, Peter Eötvös. Segona part: Barbablava de Bartók. Primera part: Concert per a clarinet d'Elliott Carter i Tres peces op. 6 de Berg. Aplaudiments apassionats per les peces de Berg, ovació encesa i sorollosa pel concert de Carter. Comentari: no pareix que siguen uns reaccionaris.
3. Viena, Musikverein. Harnoncourt i el Concentus Musicus fan una magnífica vetllada mozartiana, apassionant. Resposta del públic: aplaudiments correctes. Els protagonistes surten a saludar dues vegades i el públic se'n va. Comentari: poden ser freds, molt freds, aquests austríacs...
2. Viena, Konzerthaus. Boulez i Barenboim, amb la Filharmònica, dediquen la primera part al concert per a piano de Schönberg. És clar que conec la peça i l'havia sentida moltes vegades, però no recordava (i no recorde) com ni quan acaba. Els assistents comencen a aplaudir exactament després de les darreres notes. Comentari: almenys hi ha gent que es coneix fins i tot obres difícils, i els altres s'esperen a aplaudir quan és obvi que s'ha acabat l'obra.
1. Londres, Covent Garden: Haitink dirigeix Tristan. Sóc a la zona sense seients, aguantant estoicament durant les cinc hores del ritual. Juntament amb mi hi ha un respectable grup de persones, moltes d'elles joves, d'altres més majors. Ningú no surt de la sala ni fa cap sorollet fins que s'acaba cadascun dels tres actes. Comentari: són educats.

Bé, prou d'anècdotes. La meua hipòtesi de partida és que: a) que hi ha qualitats diferents de públic; b) els públics són diferents segons el concert, però sobretot segons el lloc; i c) la qualitat del públic depèn de la funció més o menys important que tinga la música en la cultura del lloc, i del respecte que la societat en qüestió tinga per la música en particular i per la cultura en general. En tots tres aspectes, el públic de València té les pitjors notes que es poden donar, i per això (i també per altres raons relacionades) he deixat d'anar a concerts en aquesta ciutat.

Bé, tinc interès per saber quines són les vostres històries i les vostres opinions. Is there anybody out there?

7 comentaris:

Magister ha dit...

Magnífica la teua introducció al tema! La progressió narrativa del teu escrit és admirable. Bé, comencem per on dius, i ja arribarem a generalitats majors, si s'escau. He viscut en directe i en pròpia carn si no aquests mateixos casos que presentes sí d'altres de semblants, per tant l'experiència intersubjectiva corrobora les teues conclusions. Jo afegiria encara un altre cas, un comportament del públic valencià que em molesta tant com els que descrius. Permeteu-me que faça el camí invers al de Guillem: 19 de març, Sant Josep, el meu sant patró i el de les Falles. Naturalment, vaig fugir de València per celebrar una efemèride tan destacada, i com que em trobava a Freiburg vaig assistir a un concert. Gustav Mahler Jugendorchester (com de bé toquen aquests jovenets!!), dirigida per Herbert Blomstedt. Primera part: concert per a violí d'Alban Berg. Segona part: cinquena de Bruckner. Final del concert de Berg, interpretat en la part solista per Leonidas Kavakos (interpretació concentrada, densa, de les que quasi no deixa respirar l'oient, impactant com poques!). Ja sabeu com acaba l'obra. Els pèls de punta. ¡Fins que el solista no va destensar els músculs, obrir els ulls i tornar a la realitat, i fins que el director no va baixar la batuta, ningú del públic no es va moure! Tots estàvem igualment paralitzats, i calia un temps per tornar a la realitat. Quant de temps va passar? Uns segons? Un minut? tres minuts? Impossible saber-ho: el temps s'atura en eixos instants. Llavors, els primers aplaudiments. "In crescendo": primer com tímids, de seguida augmentant-ne la intensitat, fins que ja tot va esclatar: quatre, cinc, sis eixides del solista i del director a saludar, l'orquestra aplaudint tant o més com el públic (com d'agraïts són aquests xics!)... I després una sola propina: un moviment d'una partita de Bach, ara no sé quina.
El públic valencià? Ja sabeu: quan troba que l'obra està arribant al final es prepara ja en els darrers compasos, calfa les mans, les col·loca en posició, expectant... I just just quan sona el darrer acord, quan encara no s'ha apagat el so, s'encarrega de'ofegar tots els harmònics que encara estan en l'aire amb forts aplaudiments.
Conclusió: encara que de vegades el públic valencià siga coneixedor de l'obra i sàpiga quan acaba, és un públic mancat de sensibilitat. Incapaç de gaudir del silenci que segueix al so (m'agrada molt, per cert, el nom d'aquest blog!), incapaç de percebre que la frontera entre el final de la peça musical i el silenci posterior no és fixa, sinó mòbil, flexible; que no és una ratlla, sinó un espai indefinit.
Per tant, afegeixo a la conclusió del punt o anècdota 2 de l'escrit de Guillem, "insensibles fins i tot als procediments de l'harmonia tradicional", el tret més genèric, i molt més greu, d'"insensibles a la música, perquè són insensibles al silenci". Potser per això només els agrada la música que fa molt de soroll...
J. E.

guillem ha dit...

Magister, és obvi que la meua percepció del problema coincideix del tot amb la teua. De tota manera, voldria afegir ara un parell de cosetes.
En la meua opinió, una de les pitjors malediccions universals dels públics de música són els telèfons mòbils. I també ací, amics, crec que hem de ser justos i no amagar res. Vull dir:

Cas 1. Concert de Claudio Scimone i I Solisti Veneti. València, Palau de la Música. Quan està començant un moviment lent d'una peça barroca que ara no recorde, sona un mòbil. Amb sarcàstica cortesia, Scimone es gira i fa com si estiguera dirigint el subnormal que el té sonant.
Cas 2. Segon concert de Pierre Boulez a València. Jo era a Polònia, però conec l'anècdota pel seu protagonista i per un espectador, tots dos de la meua estricta confiança. Enmig d'alguna peça de la Segona Escola de Viena, el solo més espectacular no és el de cap instrumentista, sinó el del mòbil d'un músic professional que ha fet 350 km per assistir al concert.
Cas 3. Berlín, Deutsche Oper Unter den Linden. Representació de Don Giovanni. Al meu costat, una filera d'adolescents. La criatura del meu costat rep i respon un o diversos sms. És veritat que no feia soroll, però la llum del mòbil em distreia de l'escenari.
Cas 4. Berlín, Philharmonie, Das Lied von der Erde. Comença "Von der Jugend", dues notes de la trompa ("Fa, fa", és a dir, "do, do") i immediatament sona un mòbil. Rattle abaixa els braços i es gira cap al criminal. Això, ho pot corroborar Vicent si vol.

Comentari: en todos los sitios cuesen habas, y en el mío a pilotadas, com diria mon pare. Això no invalida la meua hipòtesi, segons la qual no tots els públics són iguals. Però com que l'estupidesa és un universal humà, fins i tot entre els qui n'haurien d'estar exempts, em fa l'efecte que certs riscos són presents en tots els auditoris. Ja us podeu imaginar la vergonya ("bochorno", en castellà, ho descriu molt millor) que vaig sentir a Berlín en veure que el que jo creia típicament hispànic havia penetrat fins al sancta sanctorum dels melòmans.

Dit això, voldria afegir també que si em demanaven quin és el públic que més m'ha impressionat, també sabria localitzar-lo, i us contaria l'anècdota concreta (de fet, ja la vaig contar en un paperet de fa un cert temps). Però primer m'agradaria conèixer més opinions i més anècdotes.

Vicent Minguet ha dit...

Estimat Guillem,

recorde els dos concerts de Boulez a València amb absoluta claredat. Recorde que el primer va ser cap al 98 o 99, com bé dius amb la philharmonia, i membres de l'intercontemporain, i al programa incloien lieder de mahler. Va ser un concert dels quals hom assisteix a una interpretació magistral d'aquestes obres que al nostre país han passat sense pena ni glòria (sí em refereixo a les ignorades als conservatoris per tota la caterva de merda pedagògica que hi abunda, i que poc o res es preocupen per música com la que van escriure els de la segona escola de Viena).

Ara bé, aquella segona vegada, l'any seguent, amb els salzburguesos i l'intercontemporain amb les cantates de webern (de nou boulez, sembla que no n'havia tingut prou amb l'any anterior a València), quan de cop i volta i cap al final d'un dels webern comença a sonar estrepitosament aquell telèfon... jo no sabia on amagar-me, vaigs entir una profunda vergonya de ser valencià i estar allà, impassible, veient com la sala gran del palau anava buidant-se mentre les primeres notes de webern sonaven. No cal dir que si hom coenix la música de Webern sap que les seves obres són força concentrades i poques solen superar els dinc minuts de duració (que dic cinc, menys). Increïble, no es portava ni un quart d'hora de concerts i allò semblava una espantada. En efecte, el numeret del`telèfon va ser suficient. Quan vaig anar a felicitar a Boulez un cop acabat el concert i demanar-li un autògraf no vaig poder sinò comentar-li el meu agraïment per aquella música i la meva vergonya pel públic tan dolent. A dintre meu sabia que passaria molt de temps fins que aquell home tornés a trepitjar les escales del Palau.

Guillem ha dit...

Vicent, jo no hi vaig ser i vaig sentir una vergonya meitat aliena i meitat pròpia (el protagonista d'aquell episodi horrible és un músic professional, amic meu, i que va cascar-se el viatge d'anada i tornada en el mateix dia només per veure i sentir Boulez). Si lliguem això amb el Mahler de Berlín, crec que la conclusió no és local sinó global: hi ha malediccions que afecten tots els públics, des del millor de tots (per a mi, el de la Philharmonie) fins al més repugnant (per a mi, ja sabeu quin). Si teniu més històries i anècdotes que puguen canviar, matisar o reforçar aquesta idea, les espere ansiós.
Aquesta matisació, però, no canvia la meua hipòtesi inicial: segons com siga la societat serà el públic. I ara, si m'ho permeteu, afegiré més llenya al foc: segons quina siga la relació que cada societat té amb el soroll, tindrem diferències en la seua relació amb la música --i, doncs, amb la manera de ser públic en els concerts. La societat hispànica en general, i la valenciana molt en particular, es caracteritza per una monstruosa tolerància a la contaminació acústica, per una predilecció vomitiva respecte al soroll, en públic i en privat. El soroll és una de les coses que més insuportable, invivible i fastigoses fan aquest manicomi que es diu (o es deia) País Valencià. Com es reflecteix això en els concerts? Repasseu l'incident aquell de Jeffrey Tate i la Novena de Bruckner, perquè allà ho teniu tot condensat. Com més fortíssimo senten, més excitats estan. Com els animals, vaja. I aplaudeixen encara que no s'haja acabat l'obra. Això, a sensu contrario, explica perfectament per què mai de la vida no aplaudiran amb passió una obra del Webern madur, posem per cas. Perquè aquests homínids subdesarrollats, aquests fillsdeputa (i no pense retirar el qualificatiu!), quan van a un concert en realitat van a una mascletà. Que és, siga dit en passant, una excel·lent mostra de barbàrie. Què té d'estrany, doncs, que siguen inassequibles als sons --i, especialment, als silencis?
P.S.: Òbviament, el nom d'aquest blog està triat a consciència. I, per si no queda clar, està inspirat en... Webern!!!

Anònim ha dit...

Madrid, Teatro Real. Claudio Abbado dirige "Fidelio". Entre el público, los "tifosi" del club itinerante, reconocibles por las ovaciones estentóreas que dirigen al insigne director cada vez que éste entra o sale del foso. La primera me pilla de sorpresa y me provoca tal impacto que me deja sin aplaudir: el "show" me recuerda al que se quiso montar en el último concierto que Giulini dirigió en Valencia. Durante la función, el ejecutivo que estaba sentado al lado de mi pareja se duerme (el público de Madrid es educado, al menos en comparación con el de otros lares, y, en general, se aburre en silencio). Al final de la función, será de los primeros que griten "Bravo" a voz en pecho. Qué cosas. A un despistado se le ocurre tratar de aplaudir el aria de una cantante. ¡En qué mala hora! Los "tifosi" -sé que son ellos porque todos esos aspavientos proceden siempre del paraíso, donde estoy sentado; los reconozco, además, de las grabaciones del director italiano disponibles en Internet, donde arman el mismo jaleo- le callan en el acto, con chistidos de rabia e indignación. ¡Atreverse a interrumpir así la ceremonia oficiada por el Maestro! ¡Qué atrevimiento! Al final de la función, con un Abbado realmente apabullante, los "tifosi" explotan, y piden una y mil veces que Abbado salga a saludar solo... a lo que éste se niega -chapeau-. Pienso: "pobre hombre, tener que dar conciertos por todo el mundo acompañados por estos temibles admiradores..."



F.L.

Magister ha dit...

Trobe molt interessant la darrera intervenció de F. L. sobre el comportament dels "tifosi", "fans", "hooligans", o com voldrem dir, del maestro Abbado, perquè pot tornar la discussió cap al punt de partença que a mi m'interessva. A saber: quant de ritual hi ha en els concerts en directe? O, millor: què implica aquest ritual, i on són els seus límits?

Guillem ha dit...

Tot ritual té uns participants --que poden repartir-se els rols jeràrquicament o no-- uns materials, un discurs i un procediment. El que més m'interessa del ritual musical és el darrer, és a dir, el de les coses que ha de fer cadascú durant el ritual. En el cas de la música, hi ha uns senyors que presenten una obra d'art i una colla de gent que consumeix aquest producte. De quina manera s'ha de comportar cada participant? Això no està escrit en cap codi de conducta, això només s'aprèn a través de la socialització en un context diguem-ne fiable. I ací és on comencen els problemes. El públic valencià reacciona com reacciona per la senzilla raó que el model de gustos i de comportaments que té sempre ha estat més aviat burret. Per què els "hooligans" madrilenys actuen d'aquesta manera amb Don Claudio, quan és obvi que això no li agrada? Potser són tan entesos com apassionats, però això no ens dóna cap clau. En tota litúrgia hi ha moltes maneres d'actuar, des de la més distant fins a la més fanàtica. Aquest fanatisme respon a molts factors diferents, uns de sociològics i altres de personals, però si haguera de fer una simplificació jo diria que es tracta d'un fenomen de psicologia social. No tan llunyà, per cert, dels integrismes religiosos ni dels futboleros més típics.
Què ha de fer cadascú en un concert? Per què l'actuació analfabeta dels valencianets és tan irritant com la dels "tifossi"? No ho sé. Recorde que un personajillo local volia, tal com insinua Paco, que en aparèixer Giulini ens posàrem tots drets. A mi, admirador del Maestro fins al moll de l'os, allò em va semblar senzillament ridícul. Crec que una possibilitat d'entendre una mica el que passa seria la de fer un catàleg de "tipus ideals", per dir-ho weberianament. Per exemple: el paleto ignorant amb pasta, l'estudiantet pseudomístic, el fanàtic (o pallasso pedant), el burgès discret (o reprimit), el bohemi, i uns quants més. Llavors hauríem d'esbrinar cap a quin(s) dels personatges està enfocat aquest ritual, si és que ho està, i quin paper fan els altres. Però bé, a veure què se us acudeix a vosaltres.