Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dimecres, 30 d’abril de 2008

Quatre pamflets sobre música (2)

Allà va l'esborrany del segon pamflet:

Defensa dels antics

Els moderns tenen el mal vici de tractar amb condescendència els qui s’identifiquen més amb els antics que no amb ells. Potser haurien de parar-se a pensar-hi una mica, abans de despatxar l’assumpte amb un parell de frases despectives.

Els antics (per entendre’ns: de Wagner cap enrere) tenien una idea molt clara de la seua relació amb el context social. Per a ells, la seua tasca era sobretot una professió, un ofici, la funció del qual era produir unes manufactures intel·lectuals que venien a un públic. Per això tenien en compte tant l’aspecte artesanal —la professionalitat— com l’aspecte social —la compra-venda del producte. La seua relació amb els clients era complexa, circular. Assumien l’estètica del moment, en partien, i l’anaven canviant a mesura que produïen les seues obres. El públic consumidor, que en principi imposava els seus gustos, es veia obligat —de vegades a calbots, de vegades més a poc a poc— a adaptar-se a les novetats que els autors introduïen en cada obra nova. Aquesta relació entre els compositors i el seu públic, sempre tensa però presidida per un cert esperit de canvi gradual, va assegurar la intel·ligibilitat de les obres durant un llarguíssim període de temps. Els autors es devien als consumidors de les seues obres, els consumidors s’adaptaven (ni que fóra a repèl) a les arbitrarietats dels autors, i el resultat de tot plegat és que una certa base de llenguatge compartit es mantingué durant segles i segles. Gràcies a això, en certa manera podem dir que els antics sempre han parlat el mateix llenguatge que nosaltres.

I gràcies a això, a aquest llenguatge més o menys compartit, estem en condicions de saber què és gran i què és petit, quines obres són immortals i quines tenien data de caducitat. En sentir els antics, sabem quan els intèrprets actuals ens donen gat per llebre, i quan es dediquen a transmetre’ns la gran tradició. Posem per cas: una escolta fins i tot superficial i «a primera oïda» ens diu de seguida que Don Giovanni és un dels cims més alts de l’art occidental, mentre que no cal ser un professional per saber que l’Armida abbandonata de Jommelli és una obra ben agradable, sí, però molt per sota en una imaginària jerarquia de valor estètic. La unitat de llenguatge que hi ha a la base de la tradició permet judicis estètics fonamentats, i això no és poca cosa.

A l’època dels antics, els autors encara no havien estat deïficats. La individualitat d’un Monteverdi, d’un Haydn o d’un Schubert hi era, sens dubte, i ells sabien què era d’ells i què era dels altres. Però no s’atribuïen la potestat demiúrgica de fer el que els donava la gana, no se’ls passava pel cap que, en tant que creadors, podien fer les seues obres sense prendre en consideració la intel·ligibilitat d’aquestes ni la possible recepció entre els oients. Constantment lluitaven per introduir en el codi estètic dels seus clients les novetats que ells, els creadors, consideraven pertinents, i això no els resultava fàcil. Però no s’atorgaven la llibertat absoluta d’abstraure’s del món en què vivien. El seu ego encara no havia passat per les transformacions a què el sotmetria l’època de col·lapse de l’antiguitat, és a dir, el romanticisme. El seu lloc estava molt més a l’alçada del que ocupaven els mortals, i d’ací la sensació que transmeten les seues obres, avui, una sensació que alguns —per bé que de manera inhàbil— consideren que és de «més humanitat». I és que la intuïció auditiva pot enganyar molt, però pot respondre de vegades a profundes realitats subjacents.

En la música dels antics hi ha experimentació, certament, de la mateixa manera que hi ha dissonàncies i tota mena d’audàcies; fins i tot hi ha de vegades l’atzar (els Musikalische Würfelspiele o “jocs musicals de daus” del segle XVIII), i en algunes èpoques predominen formalismes extremament complexos (la polifonia renaixentista o el contrapunt barroc). Però els antics es caracteritzen per un gran equilibri respecte de tots aquests extrems, i d’altres. Mai no hi ha experimentació perquè si, per ella mateixa, just for the sake of it, sinó que es recorre a l’experimentació quan les necessitats expressives ho demanen. Mai no hi ha dissonàncies perquè sí, sinó que la dissonància té un lloc en determinat esquema, i aquesta posició li dóna sentit. En l’actualitat, i si ens esforcem per perdre la perspectiva històrica, un acord de sèptima disminuïda potser no ens diu res en termes de dissonància, però el seu paper en els grans clàssics —de vegades com a forma de crear tensió cap a una resolució harmònica, de vegades també com a forma de transgressió— té molt més sentit. En els antics podem trobar acords altament dissonants, com ara els de segona major o menor, en contextos perfectament consonants, amb una funció expressiva extraordinària que perden del tot quan se’ls trau d’aquests contextos. A ells, se’ls pot aplicar la metàfora culinària que, si no m’equivoque, utilitzà en alguna ocasió Hindemith: en totes les menges hem d’emprar la sal i el pebre per realçar els sabors, però un menú fet només de sal i pebre és impossible d’engolir, tret que hom tinga un paladar i un estómac insensibles, coriacis. Els antics no ens enganyen: els seus recursos convencionals creen un marc d’intel·ligibilitat per a les transgressions. Les peces hi són col·locades seguint criteris segurs i enraonats. Res no hi és sense motiu.

Els antics poden ser més o menys llunyans en el temps, però en el fons expressen les mateixes passions de l’ànima que ens envolten a nosaltres. No ens ha d’estranyar, si ja hem dit que en el fons parlen el nostre propi llenguatge. Més encara: el seu objectiu era dir amb la seua música, molt més que no jugar amb el llenguatge. Per molt abstracta i «pura» que fóra, la seua música té sentit, si entenem això no a la manera dels lingüistes («significat»), sinó a la manera dels filòsofs. La música dels antics expressa les passions humanes perquè les recull en forma de sentit. En ells resulta inimaginable la possibilitat de jugar només amb els paràmetres «nus» de la música, perquè els paràmetres del so s’hi subordinen a l’expressió —i aquesta s’ha d’entendre en un sentit profund. La maduresa nostàlgica del concert per a clarinet de Mozart, la melancolia ombrívola de la vuitena simfonia de Schubert, la suprema elegància de les simfonies «londinenques» de Haydn o la indefinible grandesa de la Passacaglia en Re menor de Buxtehude no necessiten paraules: hi percebem immediatament una voluntat expressiva, aconseguida a través del domini conscient del material sonor, ordenat segons aquesta voluntat i les regles de l’art. La indefinició semàntica de l’expressió, en la música dels antics, no té res a veure amb l’«abstracció», sinó amb la impossibilitat de reduir la música a paraules. Els antics no juguen a crear «paisatges sonors»: no renuncien a l’expressió, perquè fer-ho seria renunciar al sentit, convertir-se en inintel·ligibles. I això, en el seu cas, queda descartat. Per això els sentim, ben sovint, tan nostres. Els moderns haurien de pensar-hi, abans de blasmar-los.

2 comentaris:

Àlex Andrés ha dit...

m'ha agradat molt aquest segon text pamfletari teu. Com veus vaig a poc a poc, sense estressar-me gaire. És un text claríssim i d'una facilitat de lectura envejable. I una meravella de llegir després del primer (fan un contrapunt perfecte). No sé encara de què parlaràs al tercer i quart, però tinc moltes ganes de llegir-los perquè -de moment- estic molt d'acord amb tu i sembles descriure molts dels meus neguits. Avui dia sembla que la voluntat de comunicació i la voluntat de recerca musical siguen conceptes que s'autoanul·len. O una cosa -i acabes fent música totalment previsible- o l'altra -i fas música per a tu-.

Per una banda em fa ràbia no ser el primer a adonar-me d'aquestes coses, xa! ;) però sobretot em dóna plaer veure que hi ha altra gent fent aquestes reflexions. I més, tan ben escrites.

Fins el tercer pamflet, camarada.

guillem ha dit...

Home, me n'alegre molt, tu! Quina lloança! Ara em fa por que no t'agraden tant els altres... Ja veuràs que divertit...