Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dilluns, 28 d’abril de 2008

Quatre pamflets sobre música (1)

Per provocar, i tal, fa temps que tinc ganes d'escriure quatre pamflets complementaris. Allà va la primera entrega:

Defensa dels moderns

Partim de la base que, per entendre’ns, els moderns és una manera expeditiva d’anomenar conjuntament la música contemporània (des de Webern, posem per cas) i la música viva (la que fan els compositors en actiu). Permeteu-me aquesta simplificació per tal de no complicar les coses.

Qualsevol persona culta, siga professional de la música o siga melòmana, si ha llegit algun manual mínimament solvent d’història de la música sap que entre 1945 i ara mateix hi ha una bona colla de compositors que tenen el seu lloc assegurat en la història d’aquesta art. Seria una banalitat demostrar que Messiaen, Stockhausen, Ligeti, Berio, Nono, Cage, Xenakis o Maderna formen part dels clàssics indiscutibles de la música. Qualsevol oient pot pensar que les obres d’aquests compositors li agraden més o menys, o no gens; si és sincer, reconeixerà que les entén més o menys, o no gens; si és més sincer encara, potser admetrà que s’ha preocupat més o menys, o no gens, per entendre-les. Però sí, hi ha un «cànon» dels moderns, com hi ha un «cànon» dels antics, i el fet de no entendre’n les obres no eximeix de l’obligació que tota persona té de conèixer aquesta part de la història de la música.

Però no és només una qüestió d’odiosos «cànons» i d’autoritats. No es tracta senzillament de recitar que Kurtág i Boulez són grans compositors perquè això diuen els manuals i els entesos. Els moderns, contra el que sol pensar molta gent, ens resulten molt més pròxims, molt més «del nostre món», que els omnipresents vivaldis, mozarts i brahms que saturen fins a la nàusea el nostre paisatge sonor habitual. Diguem-ho clar: la nostra experiència actual del temps, el so i l’espai concorda molt millor amb Gruppen que no amb una òpera del segle XIX; ningú no dubtarà que la Música funeral maçònica és profunda i densa, però Lux Aeterna ens exposa abismes probablement deconeguts per a l’estètica del segle XVIII; una peça de Rossini pot ser divertida, però la ironia de la Simfonia de Berio és més del nostre món que una ària de Figaro. I l’etcètera podria allargar-se indefinidament —salvant les diferències de context històric, és clar. Cada època produeix un art lligat a les seues experiències, cosa que solen oblidar els qui menyspreen els moderns. En fer-ho, s’apassionen per bellíssims cadàvers i cauen en l’escapisme estètic respecte del món que els envolta.

La fòbia antimoderna caracteritza el gust podrit de la burgesia dominant a les sales de concerts. Incapaços de concebre l’art com a altra cosa que un divertiment intranscendent, com una exposició d’allò que ells han arribat a entendre com a «bell» —és a dir, allò que satisfà la seua percepció còmoda i superficial—, projecten la seua visió reaccionària damunt la programació dels auditoris. «Cualquiera tiempo pasado fue mejor»: aquest és el lema del reaccionari, per al qual sempre s’ha de mirar enrere. Els moderns li fan por, perquè posen en evidència la seua ganduleria estètica, la irresponsabilitat amb què rebaixa l’art a un opiaci i l’experiència artística a una al·lucinació narcòtica que produeix ganes de vomitar. L’exemple suprem, l’exemple més pervers i degradat del mal gust decadent d’aquesta burgesia escapista i analfabeta: el concert de Cap d’Any —ben adobat amb la corresponent ració de moralina hipòcrita.

Mentre la major part del públic adora hipnòticament el vedell d’or del seu star system carca i immobilista, hi ha una colla d’autors i intèrprets que s’han esforçat i s’esforcen per donar forma a la música del nostre temps, per fer una art que no siga una repetició sacralitzada de peces museístiques. Arrisquen la seua carrera per ampliar i refinar la nostra sensibilitat com a oients, i el preu que paguen és la renúncia a la llagoteria dels públics retrògrads i peresosos, que són els que predominen. Mentre uns gasten temps i diners en quantitats impúdiques amb la seua mitomania del passat, d’altres treballen dur per despertar els auditoris del seu somni dogmàtic. De la crisi actual de la música culta no tenen la culpa les obres del passat, és clar, sinó els qui les sodomitzen sense parar perquè no saben fer altra cosa, o perquè volen viure una vida còmoda i omplir-se fàcilment les butxaques. El resultat el podeu veure en la petulància de molts músics conservadors, en la manera com toquen la majoria de les orquestres, dels conjunts i dels solistes: desganada i rutinària, quasi somnàmbula. O en la manera pedant que molts soi disants melòmans tenen de bavejar davant els fòssils i davant els oportunistes amb èxit del món musical tradicionalista. Canviarà algun dia, això?

4 comentaris:

Emili Morant ha dit...

Sí que ens has eixit "provocaor", sí: esperaré a veure com de "complementaris" són els altres textos, perquè no has deixat massa ben parat ningú... Del concert de Cap d'Any al gaudi sincer, profund, i només relativament limitat de "les obres del passat" hi ha una distància enorme que ha quedat un pèl empetitida per la llunyania des de la qual traces aquesta reflexió sobre la modernitat musical.

No em veig en condicions d'intentar explicar perquè la música "moderna" resulta més exigent per al receptor que "l'art modern" en general (que ja gaudeix d'una certa fama d'allunyament del seu públic potencial - dis-li burgés, si vols). Però crec que ho és, i cal superar alguna cosa més que una certa ganduleria estètica per a accedir-hi. Continuarem llegint, i xarrant.

guillem ha dit...

Home, la meua intenció és plantejar el problema del consum musical en termes perspectivistes, és a dir, seguint aquella famosa sentència de La règle du jeu de Renoir (1939): "Ce qui est terrible sur cette terre, c'est que tout le monde a ses raisons". Respecte de l'actual lluita entre els antics i els moderns en la música clàssica veig coses que no m'agraden: tossuderia en uns i en altres, raons per a dedicar-se a la música del passat i raons per a renegar-ne, avantatges de la música postweberniana i atractius immortals en els clàssics, preses de pèl en el "cànon" clàssic i veritables "camelos" vergonyants entre els moderns... I coses com aquestes ja fa temps que tinc ganes d'escriure-les per aclarir-me-les a mi mateix. I per mostrar, a qui tinga curiositat suficient per voler veure-ho, que la realitat és més complexa que els estereotips. I ho clave ací perquè igual es desperta un debat divertit i enriquidor, per què no? Els visitants d'aquest blog són molt diversos, i de categoria. Igual n'hi ha ganes...

Àlex Andrés ha dit...

Comencen molt bé aquests pamflets. Aniré a poc a poc. M'apunte la frase gloriosa "ganduleria estètica". Jo solia emprar "pèrdua o manca de curiositat". Però la teua frase és redona. La utilitzaré. I no pense citar-te.

guillem ha dit...

Però que no servisca de precedent... he, he, he...