Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dilluns, 5 de maig de 2008

Quatre pamflets sobre música (3)

Aquests pamflets, ja ho veieu, presenten punts de vista una mica extrems i exagerats. Però són complementaris, perquè segons el moment hom té la temptació d'exposar un o altre d'aquests plantejaments davant els defensors o els detractors dels antics o dels moderns. No necessàriament per pur esperit de contradicció, no ("Ich bin der Geist der stets verneint", tot és al Faust!), sinó perquè els partidaris dels uns i dels altres solen ser igualment excloents, miops i fanàtics, i crec que s'ha de lluitar contra la miopia fanàtica dels qui volen excloure els altres, que alhora volen excloure'ls a ells... Un pur joc d'espills, com veieu. El pensament complex té com a premissa la capacitat no sols d'exposar el discurs propi, sinó sobretot la de defensar fins i tot el discurs de l'adversari.
Sense més justificacions, entrem en la tercera entrega:


Pamflet contra els antics

No se’ns escapa que l’auge de les antigalles —l’èxit del cant gregorià, o el dels Jordi Savall i companyia, per exemple— es deu a la dimissió del públic i dels professionals respecte de la música moderna i contemporània. Pràcticament fins al segle XX sempre havia predominat l’actitud de portes tancades respecte de la música del passat: els barrocs aprenien tècnicament dels renaixentistes, però el gust de l’època excloïa que la música que es tocava en el dia a dia fóra la dels «antics»; el rococó i el «Sturm und Drang» donaren per tancada la vida hàbil dels Vivaldi, Bach, Händel i companyia; de Haydn i de Mozart, els autors posteriors a Beethoven n’aprenien tècnica, forma i res més, perquè la sensibilitat del moment s’interessava per les audàcies expressives dels romàntics. Era així: una nova època en la sensibilitat musical tancava les portes a la música anterior i dominava en el seu moment històric. Avui dia, per contra, predomina de manera totalitària i obsessivoevasiva el consum de música del passat. Si han canviat tant el moment històric com la sensibilitat, ¿com és possible que allò més actual i freqüent —en les sales de concerts, en les botigues de música— siguen obres de fa cent cinquanta anys, dos-cents, tres-cents, fins i tot mig mil·lenni? En ple 2008, en festivals de música antiga molta gent paga per escoltar obres de Josquin des Prez o de Cabezón. En 1508 ¿hi havia algú que pagara per escoltar música de principis del segle XI? Com hem arribat a aquest canvi tan absolut i pervers? L’any 1008, ¿hi havia algú dedicat a tocar i escoltar música de l’època dels romans?

Aquesta fixació en el passat, si es mira amb un mínim de distanciament, és grotesca. És com si volguérem entendre visualment la Segona Guerra Mundial a base d’observar sense parar quadres del segle XVII. Voler (fer) creure que l’espiritualitat moderna es pot trobar ben reflectida en el Miserere d’Allegri o en la Missa de la coronació de Mozart és enganyar, enganyar-se. Ens pot agradar L’Orfeo, certament, i potser fins i tot hauria d’agradar-nos; però ¿enllaça de veritat amb la nostra manera d’entendre l’amor? Després d’haver passat el segle XX (el segle XX, precisament!), dubte molt que el Rèquiem de Verdi siga l’expressió més actual de tot allò que ens evoca la idea de la mort.

I per què, tot i això, continua vigent i dominant aquesta obsessió tradicionalista, aquesta obcecació amb l’art dels antics? Per comoditat, d’una banda; pels interessos institucionals i empresarials, de l’altra. El públic mandrós, de gustos arnats i polsegosos, prefereix que l’acarone tènuement, narcòticament, la mà momificada de la melodia, en comptes de prendre’s la molèstia d’ampliar el gust i nodrir la intel·ligència. Envoltat des del bressol per un ambient sonor reaccionari, l’oient es refusa a aprendre llenguatges sonors que no entén perquè hom sempre li’ls ha amagat, i perquè d’aquesta ocultació ha tret la idea que tot llenguatge que no siga tradicional és degenerat. La melodia, tant com les seqüències i les cadències harmòniques més simples, exerceix una tirania directament proporcional a la seua invisibilitat. I el públic, socialitzat en aquest idioma d’allò (relativament) previsible, arriba a creure que allò que creu que entén equival a la totalitat del que és comprensible. En conseqüència, es pensa que en allò que no entén no hi ha res a entendre. Tan pervers com si ens hagueren ensenyat a parlar només llatí i, en sentir parlar una llengua romànica, ens pensàrem que es tracta d’un balbuceig sense sentit.

A les institucions educatives i a la indústria de la música els resulta molt profitós, això. Una pura bogeria: d’una banda, farceixen el mercat discogràfic i concertístic amb versions i més versions i més versions del cànon arqueològic, i de l’altra, conscients que després de tants i tants anys de repetició el mercat se satura, comencen a fer circular obres i autors de segona i tercera fila amb l’excusa que el cànon els havia marginat. Així satisfan les necessitats de pedanteria melòmana dels consumidors, una generació rere l’altra, veritables hooligans de l’alta cultura, que giren eternament al voltant de les versions «clàssiques» dels «clàssics» («Oh, Furtwängler!», «Oh, Knappertsbusch!», «Oh, Casals!», etc.), o acumulen obsessivament versions i interpretacions que al final acaben sepultant les obres mateixes; o exhibeixen coneixements espuris sobre bona cosa d’autors i d’obres «fonamentals» que ningú no coneix —tret d’ells, dels intèrprets i de les discogràfiques, és clar. Tot el star system, amb la ridícula mitomania que l’envolta i les quantitats astronòmiques de diners que mou, depèn d’aquest reaccionarisme induït per uns i conreat voluntàriament pels altres.

El més sorprenent de tot plegat, el que resulta impossible d’entendre i demana categories de psicologia social, és el fet que molt poca gent sembla veure que el rei no porta roba. La immensa major part dels oients, la base consumidora de la música dels antics, sembla no adonar-se que darrere de la seua repetició somnàmbula i nauseabunda d’invariables històrics no hi ha res, no hi ha cap profunditat intel·lectual, només hi ha un joc buit. La música és per a ells o bé un ornament del temps lliure o bé un simulacre grotesc de passió intel·lectual. Hi ha prou a veure qui i com exerceix aquest conservadorisme burgès per a veure que el que fan és, en realitat, lligar un viu a un cadàver. Agafeu els programes de concert d’una temporada sencera en una sala de concerts tradicional, i entendreu fàcilment de què es tracta. Aquest mal gust autocomplaent encaixa molt bé amb la comoditat i la pseudocultura d’una burgesia gerontocràtica, de butxaques plenes i cervells esclerotitzats, de pentinats à la Simpson, corbata de seda i mirades despectives, que omple els auditoris tradicionalistes. Sí, tot molt coherent. Molt carronyaire i molt necròfil, també.

12 comentaris:

vicent minguet ha dit...

I tot això tenint en compte que aquest culte dels antics en el panorama social real no suposa més que una ínfima part.

La música de culte d'avui no és ni tan sols la "clàssica", la "dels antics", sinò tota una sèrie d'estils que han anat proliferant al segle XX, basats en la cançó, i que sota una forma o una altra, han pres pel mànec el sistema i són la música real de fons d'avui.

No s'ha de ser pessimista, però estic en condicions d'afirmar que la música que nosaltres anomenem "contemporània", és cada cop de més difícil accés per a aquell que no ha tingut la sort, o ha fet l'esforç per agrandir el seu panorama mental.

No cal dir tampoc que per primera vegada en la història de la cultura, i amb l'aparició de noves tecnologies, qualsevol persona que no tingui cap sentit musical (ritme, entonació, sensibilitat auditiva, finesa d'oïda, etc.), està plenament capacitat per a produir música. Amb les conseqüents tones de contaminació sonora que això ha produït.

Són pocs els que dediquen el seu temps per a comprendre, conéixer millor i gaudir de les grans obres del nostre temps.

És el preu de la vida còmoda, del comfort, del mínim esforç.

Dubto que si haguéssim de posar sons a la vida d'avui sonés a Vivaldi, o a Ockeghem, ni tan sols a Webern.

guillem ha dit...

1) Certament, aquesta gerontofília és una ínfima part del total de contaminació musical global. És clar, Vicent, però jo parle només de la música que m'interessa; amb la resta, ja s'ho apanyaran els "majoritaris"...
2) Això que dius del difícil accés, Vicent, ho pots dir sense embuts. És una pura evidència empírica. I constatar-ho no és pessimisme.
3) En la meua opinió, el "progrés" tecnològic és un dels factors responsables del "tsunami" sonor que ens afligeix. Subscric les teues paraules.
4) És una qüestió de comoditat, sí, però la comoditat és només l'epidermis. A sota d'això hi ha una concepció del món, i això sí que fa por.
i 5) Ai, ja m'agradaria a mi, que la vida d'avui sonara a Webern!!! Seria quasi el paradís... Imagina-t'ho: concentració, economia de mitjans, equilibri de so i silenci, passió ardent expressada sense molestar els altres, en veu baixa... Otro gallo nos cantara (o cantase)...

guillem ha dit...

Per cert, i per ser justos: en la meua resposta anterior no he dit que, en fi, si em proposaren de substituir l'ambient sonor actual per un món en què el soroll fóra l'excepció i en què en comptes de la immundícia dominant foren omnipresents els antics, jo ja firmaria immediatament i amb els ulls tancats. Encara que això implicara que haguérem de continuar suportant l'actual actitud reaccionària respecte dels moderns! Ja ens les enginyàriem per viure, en aquestes condicions hipotètiques. Però això, dissortadament, és impossible al mil per cent.

Magister ha dit...

Permeteu-me que us recorde, a tall d'anècdota, la dada que acaba de fer pública la SGAE, i que ve molt a tomb del que diu Vicent. La música més "consumida" pels espanyols en el darrer any ha estat... "Paquito el xocolatero"!! Xe! La dada es comenta ella sola i confirma plenament l'anàlisi que acabeu de fer: els mitjans tècnics han envaït de soroll miserable el nostre món. Amb la qual cosa ens topem amb el fet que fins i tot el gust musical "arcaic" és minoritari en una societat com la nostra. Els que gaudim de Webern (no dic ja Boulez, p. ex.!) som doncs una minoria dintre d'una minoria. Doble minoria.

guillem ha dit...

Cosa que ningú no ha negat mai, i que no cal debatre. Del que es tracta, però, és dels ambients en què ens movem els qui estimem la música diguem-ne "clàssica", o senzillament "de debò".

Josep Sanz ha dit...

quina por em fa el teu quart pamflet, que amb tota lògica deductiva es titularà: pamflet contra els moderns...

Espero la quarta i última entrega per fer-ne el comentari, que probablement apareixerà al meu bloc. No voldria interferir abans que haguéssis acabat. Però comprendràs que amb un tema com el que abordes em veig "obligat" a glossar els teus textos!

una abraçada,
Josep

Guillem ha dit...

Però home! Però home! ¿Quina por t'han de fer els meus pamflets, que són això, pamflets ingenus i res més? Sense mala intenció, escrits d'un sin papeles inofensiu i ignorant com jo, que es dedica senzillament a gaudir de les molletes que cauen de la taula dels grans...

Josep Sanz ha dit...

sin papeles inofensiu... Home, que no ho he dit amb cap ànim d'atiar una guerra bloguística! Més aviat em semblen interessants els temes que plantejes en els teus escrits i em sembla postitu debatre'ls.

espero amb impaciència,
Salut!

V.F. ha dit...

Bona vesprada, també jo espere amb impa_ciència la quarta entrega, així farem temps per anar repassant els apunts.
Certament, he caigut al parany de totes totes, mai no hauria d'haver "clicat" aquell "link", ara no trobe la manera de sortir-me'n.
De moment vaig regirant els calaixos de casa per identificar els cedés del XX, i refrescar les neurones.
Però la qüestió no acaba ací, perquè sempre hi ha una altra finestra per explorar tot just has "farolejat" l'anterior, i aquesta, amés, t'obre tot un armari ple de meravelles enlluernadores. Ara estic escoltant Bruckner (la 7ª), no trobe Mahler, però si es resisteix faré ús de l'alternativa virtual, la llista és molt llarga encara per aquest neòfit caigut de la figuera, i el temps minso però farem el que podrem.
A casa es dóna la paradoxa, els fills han estudiat música amb mètodes no reglats i s'ensenyen piano, però no volen sentir-ne a parlar de la música clàssica. No els hi puc obligar però almenys quan jo necessite escoltar-ne han de respectar-ne el dret, o no. Bé, no se sap. El xicot ha preferit el piano modern i li van els ritmes jazzístics, l'al.lota encara ha d'interpretar clàssics però la marxa és d'estimar més la música "lleugera" a ritme de "balada i tal", i amb tot, només puc dir que estic content (potser sóc un panxacontent més) perquè almenys no estem amb el "xacabombo-xacabomb" a tothora com altres, encara què el meu desig va molt més enllà. I dic content perquè per a mi l'educació musical va ser tota una frustració. De petit, a l'escola del poble no existia això. Tampoc no hi havia tradició musical. Em van dur a Ciutat a estudiar el batxiller elemental, hi havia cor escolar. Ens van fer la prova...(quan vaig visionar la pel·lícula "Los chicos del coro" de seguida em vaig identificar amb el personatge que sosté les partitures -en allò musical). Allò em tallà certes aspiracions. No obstant, uns anys després, al poble, van crear una "orquestra de pols i pua" (li dèiem rondalla), ho vaig intentar de nou -esperonat perquè la xicota que em marejava tocava la guitarra- va ser inútil, el mestre s'estirava els cabells sofrint-me en solfejar. No durà gaire. Després es va crear una societat musical, la banda, no em veia amb cor però, tímidament vaig fer una incursió, va ser entrar i eixir, tot just, una espècie de "metisaca" essent barroer. Però ja a la Universitat, i perquè no fos per mi, ho vaig escometre de nou. Ara però, en serio, al Conservatori i per la porta gran. A les primeres files per no perdre detall, però qui no perdien detall eren els renanos que assistien a la classe. Allò no podia durar. El mestre em feia cantar la lliçó de quan en quan perquè no em sentís "discriminat", pense jo, perquè allò no era cantar ni era res. I perquè no anara coix també vaig començar preparatori de piano. Era més divertit, més afalagador comprovar que almenys l'instrument no desafinava. Això devia ser el que jo creia perquè la professora cada dia es posava més nerviosa amb mi, bé, només em deia que havia d'estudiar molt més, però a cada dia els ànims es quedaven al carrer mentre aguantava el xàfec.
Aquell romanç diatònic no podia continuar, definitivament pertanyia a eixa classe de persones "negades" per a la dolça art musical. Des d'aleshores, i han passat trenta anys des de la darrera classe instrumental, no se m'ha ocorregut obrir la boca ni per cantar l'Amunt Valénsia", però he intentat gaudir com a oient sempre que he pogut, fins i tot a les audicions escolars i encara que, de quan en quan, al Palau també, he 'xampat alguna pífia, sempre he volgut passar-ho per alt en recordar quan em van fer baixar de l'escenari i seure a baix mentre els companys seguien l'assaig.
Ja se sap, a la vida no es pot tindre tot, però almenys, me n'alegre molt d'haver descobert aquesta mina d'or refulgent.
I encara que no capte molts detalls, em dóna igual, ara no li he d'aguantar la partitura a ningú, us deixe, i mentre,... Mahler, la cinquena...

L'enhorabona "fenómeno", que eres un "fenómeno". Assagista i traductor.

Guillem ha dit...

Home, la veritat que hi ha darrere d'aquests rètols és bastant prosaica, però gràcies... "Traductor" perquè, a banda dels llibres d'altri que he publicat, em guanye el pa traduint actes i coses paregudes... "Assagista" perquè un càtedro d'Alemanya em va dir que els meus llibres presumptament acadèmics eren assaigs...
La història que contes m'ha agradat molt: una autèntica delícia. Fins i tot comence a pensar si una entrada d'aquest blog podria dedicar-la a contar com em va anar a mi, amb això de la música. Ho vaig descartar perquè pense que no té interès per a ningú, però vés a saber. Ara, la teua és una joia, t'ho assegure, m'ha despertat la memòria d'aquelles nits d'estiu espiant els assaigs de la banda, amb l'olor del gesmil al voltant de les notes de Tannhäuser afusellat...
Vull disculpar-me per la tardança del quart pamflet. És que últimament vaig atrafegat entre unes coses i altres, i no he pogut dedicar-li el temps que mereix. Però us assegure que la cosa és imminent. I caram!, encara que siga vanitat, m'alegra que aquestes coses interessen a algú!

Àlex Andrés ha dit...

Crec que la clau la dónes en un parell de frases, una al post, l'altra a una resposta:

1)autocomplaent

2)"A sota d'això hi ha una concepció del món, i això sí que fa por."

A mi em resulta molt trist veure la relació de la gent amb la música però també amb la cultura en general. No és un enfrontament amb una obra, del qual trauràs conclusions, t'hi rebel·laràs, te n'enamoraràs... canviaràs, al cap i a la fi. No. Ara es tracta d'una mena d'úter on ens puguem refugiar. És el lloc que ens dóna seguretat. Per això alguns moderns rebutgen els clàssics, molts clàssics rebutgen la música contemporània, etc. És una concepció de l'art que no et convida a caminar sinó a aturar-te. Cadàver, en deies?

Pel que fa a la xicalla... jo estic molt orgullós del Manel, el meu fill de cinc anys. Despús-ahir xerràvem ell i jo d'stravinsky. sé que sona una mica pedant. Però està molt lluny d'això. Perquè el Manel gaudeix de debó amb l'ocell de foc, però també amb el xesco boix i paco muñoz, amb la flauta màgica i el peer gynt, amb el michel camilo i radiohead, amb la música balcànica i björk i tete montoliu dels cinquanta i la primera de mahler i l'ovidi...

Segur que cada música li aporta una cosa diferent i que el meu fill n'ix canviat, millorat. I em va caient la baba...

guillem ha dit...

El que dius sobre la relació entre la majoria de la gent i l'art és molt cert. I insinues uns sectarismes narcisistes que són molt real.
Vols dir que parles amb el teu nano sobre Stravinski? En fi, crec que pots donar-te per afortunat. Si més no de moment, que després ja veurem com actua l'ambient... Enhorabona, i sort.