Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dijous, 15 de maig del 2008

Quatre pamflets sobre música (4)

Ací teniu la quarta entrega de la sèrie de pamflets, el meu exercici personal de pensament "perspectivista". S'ha retardat per raons alienes a la meua voluntat, i demane perdó per l'injustificat suspens que s'ha creat al voltant d'aquest darrer pamflet.
La sèrie es completarà amb un epíleg, que escriuré quan puga. Que quede clar que amb aquests pamflets no vull crear polèmica, sinó demostrar que, com en aquella frase de Renoir que vaig citar, ils ont tous ses raisons.

Pamflet contra els moderns

No tots els moderns són iguals. Justament a l’inrevés: aquesta és l’època de l’extrema diferència, de la irreductible diversitat, del campe qui puga. Entre els moderns hi ha, simplificant molt, tres grups: els conservadors, els independents i l’avantguarda. Aquest pamflet s’adreça als d’avantguarda, els que històricament s’han considerat es consideren a ells mateixos com els més avançats (i, en alguns casos, els més «radicals»). En parlar dels moderns ens referirem a ells, perquè són ells els qui afirmen encarnar l’esperit dels temps.

La música dels moderns és un infant que naix mort. No es genera a partir de cap passió compartible, tret de la mecànica mateixa de la creació, i no té l’objectiu de transmetre cap sentit ni d’expressar cap contingut de consciència. La música dels moderns està destinada a l’escolta i prou, a tot estirar és per a una mera «escolta compartida». És clar, per a transmetre i expressar, per a establir una comunicació real, és imprescindible un llenguatge comú, i el dogma suprem dels moderns afirma que cadascú n’ha d’inventar un de propi. La qual cosa, curiosament, va a parar a la negació mateixa del concepte de llenguatge. A la base de la creació musical dels moderns sovint hi ha, això sí, un minuciós treball artesanal, guiat per consideracions estrictament intel·lectuals semblants a un joc, a un trencaclosques. Com que no hi ha cap intenció de comunicar res, el que en resulta té la mateixa vida interior que qualsevol moviment mecànic o que qualsevol producte industrial. Lletra morta, plena de complicació i de matisos, certament, però completament buida de vida. La tòpica «obertura de la sensibilitat» no és altra cosa que l’acció de suportar repetidament aquesta buidor fins que hom és capaç de dir amb veu alta que «ho entén» i que «li agrada». Es tracta d’atordir la pròpia sensibilitat prou com per simular que darrere d’allò hi ha alguna cosa digna d’atenció. Qui no siga capaç de jugar aquest joc, o senzillament no vulga entrar-hi, rebrà dels moderns, en un moment o altre, alguna de les diverses formes d’anatema: ignorància («vostè no té els coneixements tècnics per a entendre-ho»), conservadorisme («vostè no vol acceptar els canvis en la sensibilitat artística») i insensibilitat («vostè té un paladar auditiu de suro») són algunes de les respostes més freqüents. Tot plegat té la funció de dissimular que els moderns cauen en diverses degradacions; per manllevar a Tzvetan Todorov el seu diagnòstic dels paranys de la literatura actual, uns cauen en el formalisme, quan el mitjà esdevé fi en si, i l’interès es trasllada de la comunicació a l’instrument mateix, perquè ja no hi ha res a comunicar i el discurs esdevé flatus vocis (per exemple, els espectralistes, interessats només a fer experiments amb el timbre; o els serialistes integrals, que no tenen altra obsessió que la de convertir un procediment matemàtic en nucli i sentit d’una activitat compositiva mecànica) (per cert, quan no hi ha res a dir, bé que saben amagar aquest desert d’idees darrere de títols pedantíssims, altisonants i que no tenen cap relació amb el contingut de les obres; clar, quina relació havien de tenir?); d’altres cauen en el nihilisme, quan la situació comunicativa mateixa desplaça el contingut efectiu i no hi ha obra d’art, sinó un mer joc amb les expectatives de l’auditori (l’exemple perfecte és, òbviament, John Cage); molts d’ells, dels uns i dels altres, es deixen endur pel solipsisme, obsedits a crear un idioma autoreferencial.

El que ha passat en la música no s’ha de deslligar del que ha ocorregut en les arts en general. Ja queda fora de discussió si la pintura figurativa o no figurativa mereix més o menys atenció: tal com em recordava un dia l’amic Josep Sanz, gràcies a aquesta degradació global de l’experiència artística en 1961 Piero Manzoni pogué vendre com a obres d’art llaunes amb 30 grams d’excrements seus. En música, els autors que han passat a la «llista blanca» poden fer circular tanta Merda d’artista musical com vulguen, perquè sempre hi haurà una manera o altra de justificar-la. Diran que es tracta d’experimentar —una de les excuses predominants, i que serveix per a explicar qualsevol cosa, perquè hom pot estar fent experiments tota la vida sense produir res de substantiu—, diran que el que resulta artístic és la relació amb el públic, diran que volen treballar sobre aspectes del so que la música antiga no tenia prou en compte, diran que es tracta de construir «paisatges sonors» —qualsevol combinació de sons es pot considerar un «paisatge sonor»!—, etcètera. En el fons, o bé hi ha un argument d’autoritat («els qui en saben diuen que això mereix atenció; per tant, no sigues ignorant, recita el que diuen els savis i aprèn a estimar-ho») o bé hi ha un argument «estètic» narcisista («jo m’hi dedique i m’agrada; per tant, és bo»). Per això, de la mateixa manera que està mal vist que hom s’escandalitze quan Damien Hirst vol fer creure que una ovella tallada pel mig és art, els entusiastes dels moderns es miren amb menyspreu els comentaris adreçats contra la música «experimental».

Darrere d’aquests dos arguments —el d’autoritat i l’estètic— s’amaguen dos pressupòsits dels moderns que tothom mira de dissimular, i que tenen conseqüències gravíssimes. Els moderns veneren sobretot l’autor, la instància suprema que per a ells ho justifica tot. De la mateixa manera que la indústria musical mitifica fins a la patologia els intèrprets, els moderns idolatren l’autor, la voluntat del qual no qüestionen ni critiquen mai. Ni els moderns ni la indústria no tenen com a prioritat l’obra musical, o la seua posició d’intermediària en el procés comunicatiu entre el creador i l’oient, o el seu caràcter d’artefacte cultural que condensa la vida i les aspiracions de la nostra civilització. Si l’autor ha aconseguit construir-se la seua pròpia posició en la jerarquia d’autoritats de la professió, tot el que faça estarà justificat i s’haurà de lloar. La mateixa activitat, en mans d’un creador que no haja ascendit en l’escalafó de les autoritats, serà menyspreada o ignorada. Entre els moderns hi ha mites, i jerarquies entre els mites, com entre els amants del futbol o entre els seguidors del star system industrial. És suficient entrar en els seus fòrums a internet per a veure que poden ser sovint igual de mitòmans i de fanàtics que la resta. De fet, ells tenen el seu propi star system, i es miren amb despectiva condescendència els qui hi són aliens. Tant fa si hom els explica que vivim en una època de camelos intel·lectuals i artístics, d’engany institucionalitzat, de buidor disfressada d’intel·ligència alternativa. De res no serveix dir-los-ho, perquè ells en formen part. El que fan els gurus moderns s’ha de defensar a tot preu, a través de tota mena d’excuses i sofismes, tant si es tracta de fer una «simfonia» a base de retalls de clàssics com si es tracta de fer que quatre músics vomiten uns trèmolos absurds, acompanyats d’exclamacions en veu alta, des de quatre helicòpters; és igual si cal defensar un senyor que s’asseu en silenci davant un piano com si es tracta d’admirar-ne un altre que et fa consultar el Llibre dels canvis xinès per saber quines notes has de tocar; una vaca sagrada pot fer un quartet de cordes que dura sis hores i que pràcticament no té contrastos, o perpetrar una presumpta obra consistent en la gravació manipulada del soroll d’una locomotora; en fi, als moderns no els molesta gens ni mica que un dels seus «clàssics» aparega a l’escenari fent sonar un paraigua dintre d’una banyera, els sembla normal que un altre dels intocables pretenga crear música rellevant a partir de la teoria de Maxwell-Boltzmann sobre la cinètica dels gasos. És suficient formar part del grup dels escollits —o almenys de la secta selecta dels seus seguidors autoritzats— per a produir Merda d’artista amb tota la legitimitat.

I després es queixaran perquè el públic no vol veure’ls ni en pintura! Si precisament han entronitzat com a únic principi estètic recognoscible i compartit el culte a l’«originalitat» i al trencament de qualsevol mena d’expectativa intel·ligible! El dogma individualista del «llenguatge propi» i el culte a la personalitat artística els han situat en un món que no sols no és el del consumidor industrial de música, sinó ni tan sols el del melòman amb el gust ben format. Davant aquesta fixació obsessiva en l’«experimentació» sense progrés, en els «paisatges sonors» sense transmissió de cap sentit, davant aquesta deïficació de la inqüestionable voluntat de l’autor, davant el reduccionisme (la música convertida en un mer joc de timbres, per exemple) o davant la dissolució mateixa de la música com a comunicació (en favor de l’atzar, del soroll o de la matematització del procés creatiu), no sé per què s’estranyen de la defecció massiva del públic culte. La majoria dels moderns viuen de fons públics, pagats pel mateix no-públic a qui menyspreen per la seua pretesa ignorància i insensibilitat; encara haurien d’estar agraïts! D’una banda afirmen que tot és relatiu, que el gust és un fenomen mal·leable i que tot val; de l’altra, davant la indiferència hostil del públic enfront d’una música que no sols no li agrada sinó que ni tan sols no és capaç de percebre com a música, reivindiquen el criteri d’autoritat, també en el gust. Però tot arribarà, perquè en el pecat porten la penitència. Ja ho veurà qui ho veja.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

De la lectura daquest darrer pamflet n'hi ha coses amb les quals estic d'acord, i també d'altres que les trobo bastant tergiversades.

Abans de res, m'agradaria fer un petit (però gran) aclariment; el qual representa d'alguna manera una veu crítica de la meva lectura del pamflet.

Citaré més o menys de memòria:

"per exemple, els espectalistes, interessats nomès a fer experimentació amb el timbre"

"el reduccionisme (la música convertida en un mer joc de timbres, per exemple)"

Quan llegeixo això respecte dels "espectralistes" (que per cert, no sé si parlem dels mateixos autors...), el primer que em ve a la ment és que la persona que així s'expressa no té grans coneixements de la música anomenada espectral (o bé, si els té, els passa per alt en aquesta descripció força verinosa), ni del que aquesta música representa en el panorama dels post-estructuralisme europeu. Parlar de "experimentació amb el timbre", "joc de timbres", etc., sí que em sembla un reduccionisme força perillós (i extrapolable). Primer hauriem d'aclarir què entenem per jocs de timbre, i segon per experimentació amb aquest, cosa simple o complexa segons el camp d'acció.

Si volem entar al que és domini de la realitat (i no de les el·lucubracions personals, la corrent espectral no només va suposar una superació de l'impasse al qual s'havia arribat a principis dels anys 70 amb certes altres corrents compositives que havien comfòs "el mapa amb el territori", sinò que més enllà, i com molt bé diu en Fabien Levy, representa el pas d'una percepció induïda per l'estructura (serialisme), a una estructura deduïda de la percepció. Ens trobem doncs davant d'un canvi de paradigma; una progressiva reintroducció de l'oient com a part condicionant de l'obra i la seva estructura. Així l'interès per els treballs científics sobre percepció musical i la psicoacústica serà fonamental (així com per les noves ciències socials).

Als primers Grisey i Murail l'elaboració progressiva del material a partir d'un altre precedent es converteix en l'obra en sí ("on compose le changement"). Arribats a un punt on s'havia negat qualsevol harmonia consonant (la prohibició de l'octava dels serials...), fins al punt de perdre de vista el nivell harmònic com és comprés tradicionalment, el seu retrovament a partir del timbre suposa anys d'aire fresc per a la música (fins i tot aire fresc que assimilarien a tot arreu, no només a França). Stockhausen va ser un dels primer a jugar a aquestos "jocs" de timbre, però ahí va quedar la cosa amb "Stimmung" (sensa anar molt més lluny), igual que Ligeti amb "Lontano" (que sembla una tendència breu de la seva música als anys 60), o l'apropament empíric i en moltes ocasions místic de Scelsi amb les seves obres per a orquestra. Ara bé, els "espectrals" en generen tota una gramàtica, una textura sonora a la manera de l'escola pictòrica de la França impressionista, capaç de fer sonar colors més enllà de les juxtaposicions acòrdiques de Messiaen, basades aquestes en sistemes modals aliens al en sí; la música de Grisey no suposa només una experimentació amb el so, és més, el principal punt de preocupació de Grisey no és l'espectre en sí, sinò el temps i la seva percepció (i no precissament en la línia del Stockhausen de Gruppen amb el seu famós article "Wie die Zeit vergeht").

Per a mí els espectrals són la clara herència francesa en la línia Rameau - Debussy, i en aquest sentit quelcom més que "experimentació".

Ara bé, si la modernitat a tots els nivells (sobretot gramatical) que suposa la música de Debussy al seu temps pot ésser considerada com a "joc" (cela ne sont que des jeux...) o experimentació, aleshores més que mai hem perdut el sentit de l'orientació, perquè el nostre criteri s'ha agafat tota una sèrie de prejudicis anteriors a l'audició en sí de l'obra musical (des d'un punt de vista purament fenomenològic). D'això se'n pot dir gust, i per tant extreure'n judicis i definicions personals (respaldades per un major o menor coneixement o gust per la modernitat) però no pot pretendre esdevenir una valoració objectiva.

Com semple, la generalització, i el reduccionisme, no solen donar una bona panoràmica de la realitat més proteïca. I tornant de nou a Llull, potser per estimar sigui necessari més que mai i abans de res, l'intenció de conèixer.

És fàcil afirmar que els moderns han perdut el fil i s'han deïficat, com un Joyce, creant el seu propi llenguatge (finnegans Wake) fora de tota narrativitat, i perdent de vista qualsevol punt de recepció de l'obra que no sigui el propi, però també és veritat que tots aquells que proclamen "ruptura" oposant-se a "evolució", tampoc aporten gens per clarificar o explicar pormenoritzadament el sentit de la realitat d'una manera el més aproximada possible.

Així hom podria dir, continuant amb la tònica del pamflet contra els moderns, que en Lachenmann és un senyor amb gust pels sorollets i que en comptes d'emprar instruments tradicionals per fer la música que fa (a obres com el seu segon quartet de corda), doncs podria emprar els instruments que emprava Cage extrets d'una cuïna o de la sala de bany.

Sempre he desconfiat de tots aquells que, o bé estimant Mozart deien que tot el que es feia ara no valia res, o bé deïficant la música "contemporània" deien que l'antiga era per a carques.

Encara recorde un concert a la Cité de la musique de Paris, amb l'Intercontemporain tocant Mozart i Lachenmann; vaig comprendre més que mai el sentit de tot plegat; moltes afirmacions, dualismes i dubtes van perdre el seu sentit.

Guillem Calaforra ha dit...

Aquesta feliç suma de Intercontemporain + Mozart + Lachenmann és fascinant, perquè representa l'exemple del que les sales de concert haurien d'oferir normalment, i del que el públic culte hauria d'estar acostumat a escoltar i a estimar.
D'altra banda, hi ha coses de cadascun dels quatre pamflets que jo subscriuria, i d'altres amb què no estic d'acord. De tota manera, t'he de dir que les explicacions historicistes del tipus "X és bo i valuós perquè el seu lloc en la història és Y" al meu parer no milloren la situació. "X ve després de Y i representa un canvi de rumb" no em fa comprendre ni estimar més ni X ni Y. La diacronia, per molt ben presentada que la presentem, no ajuda a atraure al nostre camp el públic reticent.
El que dius de l'espectralisme és informadíssim, i ho subscric en bona part. Però la part que no subscric és aquella que transmet acríticament el discurs dels interessats. Per exemple, parlar d'"una progressiva reintroducció de l'oient com a part condicionant de l'obra i la seva estructura" em sembla molt benintencionat, però perd de vista que això és com allò dels lingüistes generatius que fan "autoanàlisi" i després escriuen sobre "el parlant model". De quin oient parlem, tret dels mateixos creadors i els professionals que els toquen? A mi, hi ha passatges de Les espaces acoustiques que em semblen interessants, i d'altres que no em diuen res en absolut. El mateix em passa amb els antics, per cert. Per tant, empat a un.
La filiació amb Debussy (amb Boulez pel mig, si vols), és claríssima, una mica com el que passa amb la línia Wagner [i Brahms!] - Schönberg. Ara bé, ni la intel·ligibilitat d'un Grisey és tan clara com la d'un Debussy, ni s'ha de donar per descomptat que a tot el personal li ha d'agradar l'impressionisme, igual que tampoc a tothom no li ha d'agradar necessàriament la música francesa d'avantguarda. I, novament, les relacions filogenètiques tampoc no donen valor en si.
Crec que hem d'anar molt amb compte quan emprem el doblet "estimar i conèixer", per molt que això ens faça citar Llull, i per dues raons. Primera, perquè aquest doblet té diversos perills com ara l'intel·lectualisme ("només es pot estimar allò que es comprèn"), la pedanteria ("si no t'agrada és perquè ets un ignorant") i l'idealisme ("el coneixement racional provoca l'estima"). I segona, perquè aquest doblet passa per alt el "tercer home": la sensibilitat. I de vegades es pot no estimar tot i conèixer i tenir la sensibilitat molt afinada. A mi, aquests tres perills em fan por perquè en intentar difondre músiques vives alguns interlocutors m'han reaccionat denunciant cadascun d'aquests extrems. Cal ser molt circumspectes amb això.

Bé, la funció dels quatre pamflets (que deliberadament contenen errors i simplificacions juntament amb coses que em semblen certes) era precisament aquesta, remoure consciències.
De tota manera, espere que ningú no pense que la cosa anava, en algun sentit, contra ell. Ja veus que he prestat la meua veu a dos discursos presumptament oposats, i des del "pro" i el "contra". La meua idea és que, tot i ser un procés que dura tota la vida i no te l'acabes, hem d'aprendre a pensar com l'altre. Dintre d'uns límits, és clar.
Per cert, que l'altre dia el Magister m'acusava, verbalment i en privat, de ser parcial. Concretament, de ser més apassionat a favor dels moderns. No és que els moderns m'agraden més (de vegades sí, i de vegades no), sinó que la meua vocació congènita és sempre a posar-me de la banda dels incompresos, dels minoritaris, dels febles, etc. Bé, és una manera de ser com qualsevol altra.
Salutacions,
G.

Anònim ha dit...

En efecte, Guillem, subscric el teu comentari 100%. Jo només pretenia, en la línia dels panflets despertar reaccions, i remoure opinions i idees, que sempre és un bon exercici al meu parer el d'intentar verbalitzar certes coses que un es rumia per dintre en solitari. Moltes de les coses que dius m'ajuden també a mí a reflexionar sobre certes actituts o idees, sobre les quals no havia parat atenció potser perquè les havia assimilades com a "normals"o "corrents".

Tampoc pretenia un atac, sinò aprofitar l'ocasió per a denunciar algunes de les actituts reduccionistes i generalitzadores que trobo que poca claredat aporten a la qüestió. Ara bé, com és dit correntment, per a gustos, colors. I és molt comprensible que un, sigui per les causes que sigui (hàbits, conexions, debilitats) disfruti o li agradi més unes coses que altres, i és que en art moltes vegades és el mateix que amb la gastronomia i la taula, que n'hi ha qui disfruta amb plats molt diversos i n'hi ha qui no surt en la seva vida de la dieta que es va servir de petit a casa seva, sense el menor interès per res que no sigui el que el seu paladar li dicta com a bo. Així, recordo el primer cop que vaig tastar el vi quan era petit, i que em va semblar més aviat un verí que un nèctar diví. Ara bé, després d'haver viscut a Bordeaux, i d'haver a poc a poc culturitzat el paladar gaudeixo amb un bon vi pres amb messura com el que més. I així se'm figura que són les coses, i comprenc que n'hi ha qui mai suportarà certes coses, no per més que les conegui, ni per més que les estudïi, sinò perquè en el seu paladar no hi caben aquells particulars gustos (ja es tracti d'impressionismes, d'espectralismes, o de motets renaixentistes). I això no és motiu per a tractar a la persona en qüestió d'ignorant, de manca d'interés ni de carca o progre, segons es miri i qui ho miri.

Com tu dius, sensibilitat (diguem-li gust, sensibilitat, connexions, ressonàncies...), és una qüestió personal, si no vital, d'esperit.

I a tònica simpàtica et diré que també a mi hi han passatges dels espais acústics que no em diuen absolutament res. Però trobo que es tracta de grans obres (de la mateixa manera que hi ha quadres de Cy Twombly que em fascinen, tot i que no em diguin gran cosa).

Com tu bé dius. Empat a un!

Anònim ha dit...

Potser, i per tornar a centrar una mica el debat, podriem confirmar que el compositor dit "culte" d'avui escriu per a un tipus de públic que en primer lloc es personifica en la seva persona, la qual ja prefigura que té uns estudis musicals molt profunds i coneix tota la tradició de la història de la música occidental de primera mà (si no com a intèrpret, sí com a oient o com a lector). Això, afegic al "desordre estètic" (al meu parer l'estètica tal i com va ser entesa científicament al segle passat ha esgotat el seu discurs al nostre temps), ens presenta un panorama actual absolutament anàrquic, on cada creador inventa el seu propi llenguatge, les seves sintaxis i gramàtiques.

Amb tot això és absolutament comprensible que es formin cambretes d'adeptes, que un cop familiaritzats amb una certa expressivitat troben que aquesta és properaa la seva i decideixen de seguir-la. Cosa força natural i que abans, donat la relativa uniformitat estilística imperant (entre d'altes raons degut al reduït accés a la informació i a una tècnica rudimentària en tot el que respecta a avenços tecnològics), i el panorama socio-cultural de l'època en qüestió, facil·litava el fet que un es formés en un gust-sensibilitat, els rudiments de la qual devia exercitar si hom volia aprendre un ofici com el de compositor. Res més lluny que la figura de creador, confiada als temps barrocs a Deu pare, i només apropada per l'home als temps moderns que van venir amb posterioritat a les revolucions i els canvis de paradigmes sociològics.

Necessitariem tot un congrés amb especialistes per a tractar de raonar sobre l'estat actual de les coses, les reaccions contra els antics, contra els moderns, el fet que els compositors rebin subvencions públiques, etc...

És el preu que s'ha de pagar per viure el temps de la llibertat, la igualtat i la fraternitat (sic).

Guillem Calaforra ha dit...

Tot això que va apareixent és senyal que els pamflets compleixen el seu objectiu, i em sembla excel·lent.
És clar que la sensibilitat no és un "objecte" sinó un estat d'un procés, i que tot judici de la sensibilitat és, per definició, provisional. Em sembla que algunes de les intervencions en les discussions anteriors ho demostren. També és possible que els creadors de música seriosa hagen deixat de tenir això en compte de manera estable i predominant a partir d'un cert moment històric, que en tot cas sembla estar en algun punt del segle XX. Aquesta és, probablement, una de les fonts de la incomunicació progressiva i de la reducció del públic de la música viva.
Voldria insistir en dos punts. En primer lloc, en el fet que això de la "llibertat, igualtat i fraternitat" (alguns en diuen "època caòtica") no és tan bonic com sembla, sinó extremadament ambivalent. Té avantatges innegables, però també inconvenients que no es poden superar. Sí que és veritat que resulta contradictori amb la noció mateixa de llenguatge, i això ningú no ho vol admetre perquè sembla massa fort. Jo gaudesc molt de certa música que, en el fons, "no parla el mateix llenguatge que jo", però el meu cas és molt particular. No es tracta --ni molt menys!-- de defensar una mena o altra de populisme estètic, sinó d'admetre honestament que una "música per a músics" té una supervivència controvertida.
En segon lloc, vull insistir en el fet que els arguments històrics no milloren el problema. Segurament la posició històrica de Cage és molt més important que la de Ligeti, per exemple, però el fet de conèixer el context de Cage i les premisses de la seua producció no me'l fa més pròxim ni més "disfrutable". Recorde que fa anys, quan jo era molt menys permeable respecte a la música viva, un concert de Salonen dirigint Ligeti a la Philharmonia em va causar una impressió molt profunda, quan jo de Ligeti a penes sabia res més a banda que existia. En canvi, per més que m'informe sobre Cage continue sense poder suportar-lo de cap manera. Potser és que para gustos, colores, però tinc la sospita que hi ha alguna cosa més que no una simple preferència irracional.
I en la meua modestíssima opinió, crec que ens cal pensar des d'una perspectiva "externa", amb un cert distanciament, ni repetint el discurs d'uns ni el dels altres. Molt sovint les explicacions dels "conservadors" em resulten tan repulsives com la retòrica dels creadors "moderns", perquè ni un grup ni l'altre no s'esforcen a sortir del propi llenguatge i a entendre's amb els de l'altre bàndol. Per això aquesta farsa dels quatre pamflets, tal com ja he repetit diverses vegades.
Ara bé, m'agradaria que intervingués algun "conservador", perquè aquestes converses de moment només són entre convençuts...

Anònim ha dit...

No té a veure amb el tema, o sí, amb una mica de retard m'acabe d'assabentar que el Sancta Sanctorum de la teua passió es troba a flama rabent. La seu de la Philarmonica de Berlin, per uns treballs a la teulada, i mentre celebraven un concert. No hi ha ferits i els instruments s'han salvat la majoria, però els grossos, ai els grossos, allà s'han quedat entre el foc roent. T'acompanye i m'acompanye en el sentiment.

Guillem Calaforra ha dit...

La veritat és que me'n vaig assabentar quasi immediatament, perquè la notícia va aparèixer mitja hora abans que reobrira el diari. Vaig estar temptat de fer una entrada ací dedicada al tema, però me'n vaig abstenir. Afortunadament, la sala pròpiament dita ha quedat intacta, i tot i ser un incendi greu no hi ha res d'irreversible. Després d'haver comprovat com tracten els berlinesos la seua orquestra local, tinc una gran confiança en la seua capacitat de sacrifici i de regeneració. El que sí que m'evoca aquesta notícia són melancòliques consideracions, diguem-ne medievals o barroques, sobre la fugacitat de les glòries d'aquest món i la immensa fragilitat de les coses belles...
Certament, en comparació amb el que passa a la Xina o a Birmània, això és una anècdota insignificant. Però també és un desastre. I davant això també es desperta el meu impuls de solidaritat empàtica. Xe, que com a suport simbòlic, demà em posaré el polo dels Berliner Philharmoniker que vaig comprar-me a l'octubre...