Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dijous, 3 de desembre de 2009

Cinc peces Op. 5

Cinc peces, Op. 5, per a client solista del Metro

2001, A Space Odyssey,
tornada a veure ("revisitada", com diuen els modernets) tants anys després, sembla una pel·lícula feta només amb la intenció de donar forma visual a la música de Ligeti. Fabulosa, hipnòtica, plena de força i de densitat expressiva, Atmosphères, Requiem, quines peces extraordinàries; tant, que sembla com si la pel·lícula consistís en una bona estona d'espera fins que se senten aquestes obres. La veritat és que Kubrick tenia un olfacte musical magnífic, tal com ho demostra la vinculació entre el valset del "Danubi blau" i les circumvol·lucions de l'estació orbital, o el lligam entre el principi del Zarathustra straussià i la famosa imatge de l'homínid llançant el pal (o l'os) a l'aire.

***

No m'havia adonat de la tècnica dels "microcànons" fins que caigué en les meues mans la partitura d'Atmosphères i Lontano, però és molt enginyós, i molt complex alhora. Les reaparicions de les línies "melòdiques" (si es poden anomenar així) es produeixen a uns volums tan baixos, i enmig d'un fluid sonor tan dens, amb totes les famílies instrumentals subsubdividides, que l'oïda conscient no acaba d'identificar-les, però alguna cosa ens diu que hi són. La sensació global que ens produeixen aquestes obres és precisament de fluid, de metamorfosi, o d'estar assistint a càmera ràpida al desenvolupament d'una espècie vegetal, amb el seu creixement fractal, amb aquest aparent caos darrere del qual s'intueix un ordre perfecte, d'una simetria superior.

***

Projecte d'estudi: l'audició com a procés d'intervenció física en el nostre cos. No sobre freqüències, ones, vibracions, harmònics, timbres, etc., sinó sobre la manera com digerim físicament la música, tot i que el nostre cos estiga immòbil. Hi pense des de fa anys, arran d'una experiència que em continua fascinant: a San Miniato al Monte (Florència), escoltant una fuga de Bach a l'orgue vaig estar a un pas de desmaiar-me.

***

Com ho fan per a frasejar de tal manera que la música sembla un discurs oral, fet amb paraules?

***

No em puc imaginar les condicions de l'espai, on no hi ha sons perquè no hi ha aire. Sé que és així, però no puc imaginar-me la sordesa de l'univers, el silenci atroç de la immensitat, fins i tot quan esclata una supernova o quan xoquen dos planetes. I, tanmateix, l'univers conté la matèria primigènia del so: el silenci.

2 comentaris:

Magister ha dit...

Fabulós! Precioses les teues cinc peces, amic Guillem, i meravellosa la música de Ligeti. Gràcies! La interpretació de "Lontano" m'ha posat els pèls de punta. Ligeti és un dels meus compositors preferits del segle XX, bàsicament per les raons que tu ja has exposat. I trobe interessant que eixa densitat sonora pròpia de les seues obres naix i acaba sempre en el silenci. El final de "Lontano" n'és un exemple,però també el del seu concert per a violoncel i orquestra, una obra magnífica que porta l'oient fins al límit de l'audible i que, escoltada en directe, ben interpretada, et deixa impressionat perquè en els compasos finals un no sap on ha acabat la música i ha començat el silenci. Més aviat un s'adona que totes dues coses, so i silenci, s'han fos en una mateixa i única realitat.
I una anècdota, respecte al poema simfònic per a cent metrònoms. L'any passat els del Departament de Música de la Universitat de Freiburg (sí: als països civilitzats és una disciplina universitària) van emplenar els passadissos de l'edifici que comparteixen amb filosofia, història, teologia i estudis clàssics, amb cartells demanant metrònoms prestats per fer una interpretació pública de l'obra. No sé com acabaria la cosa: no em vaig quedar prou de temps per averiguar-ho. Primer obstacle que cal salvar per interpretar la peça: aconseguir cent metrònoms!

Gregor Samsa ha dit...

Gràcies, cavaller, no es mereixen tan grans elogis. Aquesta indistinció física entre l'obra i el silenci és, per a mi, de vegades problemàtica. Especialment quan l'obra abusa del silenci, cosa que passa sovint en alguns autors contemporanis. En canvi, el que més em fascina és el so que simbolitza el silenci, el que el representa. O, si vols, el silenci simbòlic. Això sí que és al·lucinant (no aquesta collonada de 4'33'', bona per a escandalitzar els burgesos i prou).
Ah, i per cert, l'anècdota de Friburg es va fer bastant famosa, això de demanar prestats els metrònoms... Està molt bé!