Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dijous, 10 de desembre del 2009

Testamente tradate

Si jo fos Milan Kundera i tingués ganes de fer un segon volum de "testaments traïts", un dels més importants que triaria tindria un cognom de grafia vacil·lant: Celebidachi / Celibidache. Seria la crònica d'un cas modèlic, fatal, de traïció anunciada. El gran mala bèstia, Sergiu, ho sabia. Quan pujava al pòdium veia que els llums de la cambra de l'enginyer de so estaven encesos; sabia que cada concert, cada assaig, cada roda de premsa, passaven als arxius. Sabia que circulaven desenes de gravacions no autoritzades de concerts seus, però tampoc no hi atorgava gran importància. N'era conscient, aquest mag entabanador, mig xerraire mig geni maligne, era conscient que els seus hereus es passarien per l'arc de triomf la seva lluita de quasi tota una vida contra la fonografia, contra la música en llauna, contra una relació tècnica, o mecànica, entre les persones i els sons. El gitano poeta de la música, aquella força de la natura que deixava nus, indefensos i atemorits els músics amb una sola llambregada dels seus ulls hipnòtics, sabia que la seva progènie acumularia rèdits monumentals gràcies al seu enemic, la fonografia. No estem descobrint res: ell mateix ho va dir, en públic i en privat, de manera explícita i unívoca. Un de vosaltres em trairà, i no vull dir qui. Seré jo, pare, seré jo?

Serge Ioan Celebidachi, aquest fill de nom mestís i de grafia capritxosa, és una figura ambigua. Sol passar. D'una banda, ha fet exactament el contrari del que havia donat coherència fèrria a la vida del seu pare, i gràcies a això s'ha fet encara més ric del que era; de l'altra, ha posat en les mans de la gent un tresor que, senzillament, no té preu. Aquesta beneficència venal, si volem dir-ho així, no deixa d'empènyer la imaginació sobre les disputes que degueren mantenir, a casa, pare i fill. Sí, ja sé que podríem ser suspicaços i pensar que el pare ja ho havia previst tot per deixar el fill en una posició acomodada quan ell morís. Però ho hauria pogut fer igualment, abans de morir, i amb una sola mà: n'hi havia prou a entrar en el mercat discogràfic, i hauria liquidat la competència com un veritable terratrèmol. Però no ho va fer. I per això entreveiem una història sorprenent, una matèria de reflexió inexhaurible --un testamentul traït. A la romanesa.

2 comentaris:

Cap de fibló ha dit...

Gregor, pots dir-nos l'obra que estan assajant? M'ha semblat una preciositat. Gràcies per la delicatessen.

Guillem Calaforra ha dit...

Home, és el primer moviment de la Novena simfonia d'Anton Bruckner. Una de les obres més importants en la meua vida de melòman.