Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dimecres, 10 de febrer de 2010

Per a historiadors, filòsofs i curiosos

Per a historiadors, filòsofs i curiosos: der Gott, der Führer

Feia anys que sospitava alguna cosa, però tot eren sensacions indefinides, sense fonament. Sí, jo també he estat client d'Unitel, és a dir, d'alguna manera he pagat a Telemondial, i per tant he contribuït modestament en mis años mozos a fer grans les finances multimilionàries de Karajan S.A. (abreviatura de Sturmabteilung). Però aquell vídeo dirigit fílmicament per Hugo Niebeling tenia un aire completament diferent, revolucionari, amb les seues preses deformades, còncaves i convexes, amb uns plànols genitals, perdó, zenitals, magnífics, amb uns primeríssims primers plans de les mans dels instrumentistes, en fi, semblava el principi d'alguna cosa. I resultà que no era el principi, sinó el final: Karajan ja no volgué fer mai més cap filmació amb Niebeling. Per què?
La resposta la trobareu en el documental de Georg Bübbolt Maestro for the Screen (2008), una repassada de 52 minuts sobre la relació de der Gott amb els mitjans massius de reproducció audiovisual de la música clàssica. Wübbolt no és un d'aquests mamons mitòmans que adoren el borrego d'or, biògrafs bavosos i comentaristes musicals de pacotilla, no, és un professional seriós, i presenta diversitat de veus i d'enfocaments. El que m'ha impressionat més és veure, en dues pantalles acarades, una al costat de l'altra, la confirmació física, visual, de les meues sospites: el Führer agafava tot el material filmat i el tornava a editar, fotograma rere fotograma, per oferir-ne muntatges que haurien deixat en ridícul Leni Riefenstahl i els seus Der Sieg des Glaubens i Triumph des Willens, aquells fabulosos documentals propagandístics que féu per a major glòria de l'altre Führer. La comparació entre el muntatge de Niebeling i el de Karajan no sé si posa la pell de gallina o si fa despixorrar-se de riure. A mi, personalment, m'esgarrifa i només m'evoca dues paraules de l'argot madrileny: yuyu i grima. Les generacions futures, suposat que algun dia tinguen ganes d'estudiar la patologia narcisista o el fenomen del culte a la personalitat, no caldrà que miren cap al realisme socialista ni cap al Tercer Reich: ací ho tenen tot.
Quina llàstima i quina misèria, aquest talent musical gairebé demoníac, balafiat pel culte de si mateix, pel vil metal, per l'exercici del poder. Es pot dir que en comparació amb els seus antecessors Karajan era més exacte, més "modern", més artesanal, més màgic en el cisellament dels sons. D'acord. Però aquest botifarrerisme de passar-ho tot pel mateix estil cosmètic, pel mateix café para todos sonor, pel mateix Karajan-sound brillant i buit, aquesta homogeneïtat en la superficialitat, aquesta absència absoluta de risc, aquesta industrialització de la bellesa burgesa, tot plegat fa una certa angúnia. Furtwängler, gran entre els grans, el temia no sols per l'ambició, sinó també pel talent. Però el seu Beethoven-Godzilla, els seus Bach i Mozart model Caterpillar, els seus romàntics en off-set, en fi, les seues posades en escena grotesques, res de tot això no té perdó possible. El salven, incomprensiblement, les seues gravacions de l'Escola de Viena, més alguns Bruckner, algun Mahler, un Sibelius luxuriós, un Nielsen d'infart, i alguna cosa més.
M'he esperat a redactar aquesta nota fins que un senyor de Colònia, que es fa dir MaestroStark, ha penjat el darrer dels sis vídeos de Maestro for the Screen en el seu canal de Youtube. Us recomane que us el mireu, és veritablement magnífic. MaestroStark va penjar desspús-ahir el vídeo que fa sis, i tot i que hi falten els títols de crèdit em sembla que la cosa s'acaba ací. Aquest mateix karajanòfil té en el seu canal un documental molt interessant de 90 minuts a càrrec de Robert Dornhelm per a... Unitel! Hi trobareu moltes intervencions interessants, no sols les xupladetes dels de sempre (la Mutter i companyia, inclòs el meu admirat Mariss Jansons). Us deixe ací el primer vídeo de cada documental. Tots dos són molt valuosos per a entendre millor una part important de la història recent d'Alemanya, i més coses.


2 comentaris:

Uno que pasaba por aquí ha dit...

Bueno, pues ya he visto los dos vídeos. Hombre, en relación con la copia de trabajo de Niebeling de su "Tercera" destruida y el montaje de Karajan, es evidente que, en el montaje de K., él es "alfa y omega" de la música, mientras que en el de N., el director es, visualmente, poco más que una hormiguita entre otras hormiguitas. Ahora bien, para mi gusto, convencional y narcisista como es el montaje de K., el de la copia de trabajo de N. no funciona. En cuanto a la "Sexta", me parece que hay cosas magníficas y otras que, verdaderamente, han envejecido muy mal y que a mí me resultan muy cursis, como los colorines del suelo o algunos zooms que tratan de "rimar" con la música. Eso sí, las cursiladas o los desaciertos de N. siempre tendrán la disculpa de la experimentación, mientras que las de K. son, sencillamente, kitsch burgués, cuando no, directamente, gilipolleces, como lo de poner pelucas a los músicos calvos. En cuanto al músico, la mejor definición, para mi gusto, es la de Christa Ludwig en el segundo documental: "Bernstein era la música y Karajan hacía música". Dioniso y Apolo. Desde luego, en casi todo lo que hizo, falta en el legado de K. eso que está por debajo de la superficie, la vida que late. Su música recuerda a menudo a un museo de cera, uno muy bueno, pero en el que las figuras -como él mismo, sobre todo en la ancianidad- son una imitación. Pese a todo, qué quieres que te diga: K. es K. y a mí no deja de resultarme fascinante, aunque sólo sea por lo siniestro -ya sabes: atracción y repelús casi a partes iguales- del personaje.

K. ha dit...

Evidentment estuc d'acord en tot. Bé, o quasi: a mi, la còpia de treball de Niebeling de la Tercera no em desagrada, el trobe bastant correcte. Això sí, és completament cert que algunes coses de la Pastoral han caigut amb el pas del temps. Així i tot, fins i tot algunes de les invencions més ingènues i passades de rosca (el fagot amunt i avall en el tercer moviment) tenen una gràcia peculiar. En qualsevol cas, tal com tu dius, almenys Niebeling es va arriscar, va intentar obrir camins nous, va experimentar en una nova concepció del vincle entre la música i la imatge filmada, i això resulta impagable. Karajan, per contra, envoltava la seua concepció feixistoestalinista amb uns arguments senzillament estúpids, i el resultat é "yo, yo, y después yo". Certament continua mantenint una capacitat de fascinació perquè, al cap i a la fi, tenia un gran talent, però com a persona i com a artista era tan superficial com patològic.
Lenny? Bé... per a mi és un cas fins i tot més complex que Karajan. Tot i que, per descomptat, em suscita moltíssimes més adhesions i complicitats, em provoca una empatia natural. Però també deixa'l anar... amb un ideal artístic massa romàntic per al meu gust, però vaja.
En qualsevol cas, el tipus de fascinació que em provoquen aquesta parella de "viejos gruñones" és completament diferent de la que sent davant altres com ara Celi, que per a mi sí que és una força de la natura. Amb Lenny i Von K. (com l'anomenava Gould, otro que tal) puc deixar de pegar-me hòsties i no passa res; amb Celi la relació és constant, de rebuig i de submissió, no puc deixar de tenir-lo present, com en una relació de parella eterna i conflictiva...