Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

divendres, 12 de març de 2010

Dutxa d'aigua freda

Avui tenia pensat dedicar una estona al tercer quartet de corda Bartók, per acabar l'anàlisi del segon moviment. Però abans de poder posar-me a escriure m'ha arribat un missatge de X, director de la col·lecció "Z" a l'editorial Tres i Quatre. Transcric:

"Guillem: tinc una mala notícia per a donar-te. Avui mateix he tingut una reunió del consell editorial de 3i4 on s'ha decidit (amb el meu vot en contra, no sé si calia dir-ho) no publicar el teu [llibre] So i silenci. Fonamental[ment] s'hi han esgrimit dues causes: per un costat, l'excés d'originals en la col·lecció; impossible donar eixida a tots en un termini raonable especialment en una època de crisi com l'actual. D'altra banda, s'ha avaluat que el teu text conté massa apreciacions 'subjectives' (tot i que jo he intentat defensar això des del terreny de l'assaig), cosa que s'ha considerat delicada per tractar un tema --la música 'culta'-- que no creuen susceptible d'aqueix tractament."

Als insignes membres de tal consell editorial, jo els faria les següents preguntes:
Primera: Saben què és l'assaig? Han llegit assaig alguna vegada?
Segona: Saben que als països civilitzats hi ha assaig sobre música "clàssica", i abundant? (Òbviament això implicaria conèixer els llibres de Rosen, de Brendel, de Said o del sursum corda. No cal desenvolupar aquesta pregunta, doncs.)
Tercera: S'han llegit realment So i silenci? Més que res, perquè el llibre va ple d'anàlisis formals i d'exemples pautats, vull dir...

N'afegiria una, que en comptes de plantejar-la com a pregunta la convertiré en una afirmació: el fet que no hi haja assaig en català sobre música demostra que aquest és un idioma que es vol per parlar sobre l'idioma, sobre la pàtria i sobre els temes de sempre, però no pas per parlar dels temes normals en una literatura normal, ni per a coses civilitzades.

De manera que, perfecte!, guarde el llibre en el calaix i a otra cosa, mariposa. No sense propinar-los, a aquests senyors analfabets, cazurros i paletos de consell editorial, una mostra del millor humor intel·ligent que hi ha... fet sobre música clàssica! A la seua salut, cavallers!


11 comentaris:

Àlex Andrés ha dit...

en fi: lamentable tot plegat.

L'encertes de ple quan dius que tenim una llengua que només serveix -sembla ser- per a un grapat de coses. jo sóc dels que vaig pensar "per fi un llibre d'assaig musical en català i fet per algú del terreno". M'has fet recordar les paraules de l'encarregada d'un teatre de renom del capicasal quan, un cop vista la meua òpera, va dir que no la programarien -ja estàvem tancant dates- perquè no era una comèdia. una comèdia?

I nosaltres entestats a viure ací!

rep una abraçada ben calenteta, amic.

Uno que pasaba por aquí ha dit...

Guillem: impresentable, pero, además, aterrador, no ya por el tema de lo que se quiera hacer con una lengua, de al servicio de qué se la quiera poner, sino porque, en efecto, la mezcla de erial intelectual, defensa de una supuesta "objetividad" o seriedad que el texto -¡éste, precisamente!- no tendría y condena de la "heterodoxia" -¿o será del "intrusismo"?- que revelan esas palabras es una mezcla que revuelve el estómago hasta al más curtido. En fin, ya sabes: el caviar y los cerdos.

Vicent Minguet ha dit...

Em sembla que de vegades tots els mals s'ajuntes quan la divina providència crida als intel.lectuals de la nostra terra a presentar raons per justificar les seues savies decissions... i ara sembla que entre moltes altres s'ha posat de moda afegir això de què corren temps de crisi...

em sembla que la crisi aquesta gent l'han tinguda, la tenen i la tindran sempre. Crisi és no sortir de la ignorància, del provincianisme, no saber-ne ni voler saber del què no es sap ni es sabrà, simplement per desdeny, per meninfotiste, per manca de consideració, d'interés i d'esma...

i no és que jo siga un renegat, però és la pura realitat, que si ens esperem a que la cultura ens arribe en la llengua mare, la que parlavem a casa des de xicotets... anem amb compte, que potser se'ns passen els cigrons al foc.

Se'm cau la cara de vergonya!

Guillem, ànims, és un plaer llegir els teus posts. Com diuen els de Castelló: avant !

Vicent Minguet ha dit...

Em sembla que de vegades tots els mals s'ajuntes quan la divina providència crida als intel.lectuals de la nostra terra a presentar raons per justificar les seues savies decissions... i ara sembla que entre moltes altres s'ha posat de moda afegir això de què corren temps de crisi...

em sembla que la crisi aquesta gent l'han tinguda, la tenen i la tindran sempre. Crisi és no sortir de la ignorància, del provincianisme, no saber-ne ni voler saber del què no es sap ni es sabrà, simplement per desdeny, per meninfotiste, per manca de consideració, d'interés i d'esma...

i no és que jo siga un renegat, però és la pura realitat, que si ens esperem a que la cultura ens arribe en la llengua mare, la que parlavem a casa des de xicotets... anem amb compte, que potser se'ns passen els cigrons al foc.

Se'm cau la cara de vergonya!

Guillem, ànims, és un plaer llegir els teus posts. Com diuen els de Castelló: avant !

K. ha dit...

Benvolguts amics tots, gràcies per les vostres paraules d'ànim. La veritat és que no es pot dir que em trobe exactament malament, sinó que només, com ho diria?, estic una mica perplex, com qui escolta coses d'una altra galàxia. Àlex, tens moltíssima raó, i la comparació no pot ser més exacta: m'has fet recordar quan em vas contar això mateix sobre la teua òpera mentre preníem uns granissats de llima a Santa Caterina. El que és jo, visc ací per falta de coratge, no perquè hi estiga entestat ni perquè no ho haja intentat... Com l'amic Vicent Minguet, jo faria com ell: Vicent, sens dubte ells viuen en una crisi intel·lectual endèmica, com tu insinues. Una espècie d'indigència intel·lectual que no és altra cosa que l'ermot devastat que assenyala l'amic Uno Que Pasaba Por Aquí: l'erial. Si m'hagueren dit senzillament que tenen una llista de títols atapeïda i que ajornen la publicació, jo ho hauria acceptat amb molt de gust. Però que em diguen que el text és "subjectiu" i que això no escau a un tema com la música, en fi, aleshores sí que em toquen els pebrots i em fan pensar que són uns ignorants provincians. I pense: vaja! Si són els mateixos que adoren Fuster! Què li dirien, al bo del iaio Fuster, sobre aquelles paupèrrimes anotacions sobre Stravinski i Vivaldi en el Diari 1952-1960, per exemple? Però, en fi, per què hauríem d'agafar-nos tan seriosament els cretins?

Magister ha dit...

Redéu! De pedra m'has deixat, amic Guillem. Em fa terror la teua anàlisi de l'asumpte, per altra banda molt encertada: és que han convertit el català en una metallengua. En una altra discussió, en un altre fòrum, no fa molt de temps, a propòsit de les dificultats de publicar coses de substància en català (vaja: coses que llegiria qualsevol intel·lectual en un país civilitzat), ja havia esmentat jo, en pla provocador, que o canviem de llengua, o ho tenim cru, si volem fer assaig, filosofia, o qualsevol altra cosa que no tinga a veure amb el tema de les essències pàtries, de l'autoflagelació perpètua, etc. Comence a plantejar-me que la provocació aquella me l'hauré de prendre més seriosament del que creia. O, si no, els nostres assajos acabaran al calaix.
I molt cert això de que no tenen ni puta idea del que vol dir assaig, ni musical ni de cap tipus. I per què collons identifiquen "assaig" amb "subjectivitat" en el sentit negatiu del terme? És que la "subjectivitat" no pot ser rigorosa?
Jo et diria el que ja vaig dir, també, en aquella altra discussió: potser convé buscar editorials del nord, editorials catalanes. Al País Valencià tenim un grau d'anormalitat (manifestada sovint com a subnormalitat) molt major, perquè encara no hem superat certs complexes. Jo, el que escriga, si ho acabe i no va a para al calaix directament, ho enviaré a editorials catalanes. De les d'ací no espere res: o fas contes per a xiquets, o continues pegant-li la volta al nano identitari. Ja està bé, home, ja està bé d'anormalitats -i de subnormalitats!

K. ha dit...

Magister, jo no tindria cap problema a publicar "al nord", de fet em sembla que el meu lector se situa predominantment allà. Però el món de les editorials és una selva selvaggia si no hi ets dins, i com més civilitzat el país més cruel és aquest món. Ara mateix estic pensant en dues o tres possibilitats alternatives, probablement impossibles, abans de soterrar el llibre al calaix, i totes tres se situen ací, "al sud". Al capdavall, insistisc, que el meu llibre és publique o no és cosa poc significativa, el que m'encèn la sang és aquesta justificació digna de subnormals: "conté massa apreciacions subjectives". Ho trobe insultant, un menyspreu envers la intel·ligència.

Emili Morant ha dit...

El que havia de ser un comentari ací se'm va allargar fins al punt d'esdevenir una entrada "allà":

http://emilimorant.blogspot.com/2010/03/dir-no.html

Pots afegir a les teues alternatives, Guillem, una altra que és profundament deshonesta des del punt de vista intel·lectual, però ves a saber si més rendible econòmicament: convertir els teus papers sobre música en una novel·la. Un parell d'escenes sexuals, una trama intrascendent, alguna referència crítica a la política del país i per art de màgia les teues possibilitats d'accedir al mercat editorial es multipliquen per deu... Tant de bo fos una broma.

K. ha dit...

Home, Emili, si el que dius fóra una broma encara em donaries una alegria. El problema és que, certament, de broma res de res. Jo crec que l'ideal en aquest país, si es vol viure més o menys de l'escriptura com a sobresou, és fer novel·letes per a adolescents, o per a adults intel·lectualment immadurs (la majoria, dissortadament), d'aquestes que es venen als alumnes d'institut de secundària, o de les que compren el 99% dels qui van llegint en el metro (ho sé de primera mà), i deixar-se estar de collonades per a intel·lectuals que ací, almenys ací al "sud", no valora ningú tret dels quatre que ens coneixem. Però bé, jo faig el que crec que he de fer, i més encara amb la consciència que, com diu l'amic Àlex, "un llibre d'assaig musical en català i fet per algú del terreno" respon molt més a una certa vocació de servei públic que no a l'ambició o a l'ego malaltís de molts que s'omplin la boca anomenant-se "escriptors". Però vaja, ja veig que meneges raó quan dius que aquesta heterodòxia m'encamina a una particular Sibèria, tot i que això ja fa anys que ho tinc assumit. En qualsevol cas, no és cert això que dius que jo tinc una graduació més alta en el partit blogger (els meus blogs, els individuals i el compartit, només els visiteu els de casa, i a molta honra!).
Dicho lo cual potser encara arribarà el dia en què els donaré alguna sorpresa desagradable, a aquests que "diuen no"...

Josep Sanz ha dit...

Salut a tothom!

reaparec gairebé després d'un any i mig d'absència de la vida cibernètica, ja em perdonareu, però espero poc a poc tornar-me a posar en forma.

Primerament, em sumo als comentaris que ja s'han fet sobre la petitesa de mires del consell editorial en qüestió. I dit això em permetreu que intenti afegir algun comentari per tal de crear una mica de debat.

Certament el món de la cultura Catalana/Valenciana (pels déus! com en podriem dir d'una vegada per totes a la suma sense despertar susceptibilitats?) és un món petit que té un marge de negoci arriscat. I evidentment parlo de la cultura en general, per que si ens referim a l'alta cultura, la cosa ja revesteix certa heroïcitat. Recordeu el llibre de Webern: el camí cap a la nova música? Doncs bé, aquest llibre, durant molts anys ha estat trobable a les llibreries només en català, i fins i tot algun company de les españes l'havia llegit en català, entenent-ne el contingut amb voluntat, ja que era l'única manera de llegirlo. Qui el va editar l'any 82 va ser l'Antoni Bosch, un editor que no conec, però que va editar altres llibres del mateix estil, a part d'una sèrie de biografies de compositors a la llista dels quals hi figuraven Schönberg, el mateix Webern, Strawinsky, etc. I és que aquestes "fetes" heroiques són només per als arrauixats, folls i il·luminats, i difícilment un consell editorial format per gent d'allò que abans se'n deia "respectable" tindrà cap d'aquestes virtuts. I permeteu-me anar una mica més enllà: si és un consell, difícilment no tindrà una mentalitat sensiblement conservadora, per que la racionalitat col·lectiva (si és que quelcom així existeix) no es defineix pels impulsos i per necessitats instintives sinó per la cautela.

Dit això, i esperant que aquestes altres possibilitats que en Guillem comenta fructifiquin, també m'agradaria ser una mica autocrític. És perfectament lògic i natural que reclamem o fins i tot exigim la normalitat lingüística, mostra de la qual seria el fet que un llibre d'assaig musical rigorós es publiqués sense cap mena de vacil·lació. Però segurament estareu d'acord amb mi que de fet, per al nucli de gent a qui ens pot interessar aquest tipus de literatura, seria relativament impràctic una publicació i distribució tradicional. El llibre es publicaria i distribuirïa amb certa modèstia, el comprariem sens dubte unes quantes desenes o centenars de persones, i ràpidament seria difícil trobar-lo a les llibreries fins i tot buscant-lo amb insistència. Deixeu-me tornar a insistir que el to de tot això pretén ser provocatiu i crear debat, eh!

Ho plantejo d'una altra manera encara: Si el mateix autor (que és qui d'entrada està més convençut del seu llibre), pensés a autoeditar-se, intentaria fer una previsió de les còpies que en vendria per tal de no gastar recursos en còpies improductives, calcularia els costos de la distribució i les comissions dels punts de venta. Un cop fet això faria balanç del que hi guanya i del que hi perd, ajustaria el preu del llibre i en funció de tot això decidiria el procés a seguir. Suposo que a hores d'ara ja veieu cap a on vaig, i no vull allargar-me més, però de fa temps que penso que si volem sobreviure hem d'adaptar-nos als temps que corren. I de fet veig la xarxa gairebé com una balsa de salvament. Cost de distribució mínim, cost d'edició mínim, cost de la imprenta nul, i accés immediat visquis on visquis. I no estic dient que s'hagi de regalar en absolut, sinó simplement que probablement la literatura minoritària té unes possibilitats que abans no tenia, i que com més aviat pujem al carro menys bilis haurem de necessitar.

Deixo per un altre dia les discussions del com. De com pot un autor publicar un llibre electrònic sense renunciar als seus drets com a autor.

Salut a tothom i espero que no es malinterpreti el meu comentari!
Josep

K. ha dit...

Però si és Josep, ressuscitat! Benvingut al món dels vius! I ben trobat!
A veure: tothom que coneix el món de la publicació en paper sap que per a les editorials hi ha dos tipus de llibres: a) els que produeixen beneficis i b) els que no s'amortitzen, o tot just cobreixen despeses. I tothom sap que les editorials, en català o en castellà, publiquen llibres de tots dos tipus, uns per guanyar diners i d'altres per guanyar respecte. Generalment els minoritaris són del segon tipus. El problema consisteix, en realitat, en el fet de saber arriscar o no, fins i tot quan se sap que es perdran diners. Si l'any 1955 l'editorial Moll (que no guanyava ni per a pipes) va publicar un llibret bonic d'un llavors desconegut sobre història de la figuració i de l'abstracció en les arts plàstiques, senzillament era perquè sabien que allò estava bé, i prou. Si avui dia Tres i Quatre publica nombrosos llibres que només compra una minoria ridícula de lectors (posem per cas: els de la col·lecció "Grans Idees") és perquè sap que el seu prestigi i les seues subvencions depenen d'això, i punt. Tal com vaig explicar, la decisió de no publicar So i silenci, a banda de les virtuts i defectes del llibre, té a veure molt més amb la inèpcia del consell editorial (que no coneix l'existència de literatura assagística sobre música, i en català ni se l'espera), i no pas amb els marges de beneficis. Més encara quan tothom sap que Eliseu Climent publica gràcies als diners del "nord", sense plantejaments de comerç "independent". El que realment molesta no és que et diguen que el teu llibre no el comprarà ningú (com el 99% del seu catàleg!), sinó que et donen raons pròpies de subnormals.
Dit això, el tema de l'autoedició a internet el tinc tan vist i tan cremat que no paga la pena escarrassar-s'hi. Hi ha tot un seguit de barreres que els entusiastes d'aquesta mena de publicació negligeixen: els handicaps de la lectura en pantalla (encara que siga la del puto e-reader, més incòmode que la mare que el va parir), l'absència dels filtres que caracteritzen la garantia de qualitat i el prestigi, la sensació de samizdat per a aficionats que transmet, etcètera, etcètera. Quan es tracta de fer "treballs de curs", "articles" fungibles i coses de poc abast, d'acord, perfecte; quan el que tens en ment són dues-centes pàgines d'assaig que aspiren a ser literatura, ni pensar-hi. En molts aspectes, el llibre tradicional continua sent imbatible, definitiu. I, què collons, si abunden els escriptors ineptes que publiquen en paper, i alguns fins i tot es converteixen en "acadèmics" i en carn d'història de la literatura, jo també tinc dret a jugar aquest joc, dic jo... sense pretensions, però amb dignitat, i amb el cap ben alt.