Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dimarts, 1 de juny de 2010

El de després, no el d'abans

A Pere Portabella, amb agraïment

Ella el va mirar amb preocupació.
"Però de veritat que no et passa res? Per què no vols parlar? Què ha passat?"
Ell deia que no en veu baixa, deia que no amb gestos, com defugint qualsevol mena de conversa. Havia sortit al balcó, mirava allà lluny la minúscula faixa de mar que s'insinuava, entre fàbriques i carreteres, a uns pocs quilòmetres d'aquell cinquè pis, i es negava tàcitament a entrar a casa i explicar res. La situació era estranya i incòmoda, perquè no era un comportament normal, i havia de tenir alguna explicació.
"No, no passa res, només vull prendre l'aire. No patisques."
Recordava, anys enrere, haver escoltat una vegada i una altra, repetidament, deixant estones de silenci entremig, aquella sarabanda de Bach; recordava haver-ho fet en els moments més durs, en la solitud més amarga, que és la solitud acompanyada; recordava haver-la sentit també en ocasió de decisions doloroses; recordava haver-hi vinculat llàgrimes d'impotència en èpoques d'intoxicació etílica. Sí, aquella sarabanda l'havia acompanyat tantes vegades, tantes vegades!
Recordava també l'emoció d'haver anat tres o quatre vegades al cinema, en solitari i acompanyat, a veure aquella Sarabande magistral amb què el seu ídol cinematogràfic havia deixat el testament fílmic de tota una vida.
Recordava tantes coses que, en sentir aquella sarabanda, havia aturat el disc i havia sortit al balcó a fumar sense parar. No tenia ganes d'acabar de sentir la suite sencera. No tenia ganes d'entrar a casa. I sobretot no tenia ganes de parlar amb ningú.
I va pensar que, en realitat, la qüestió que calia plantejar-se s'enunciava així, com un títol per a una tesi doctoral impossible, paradoxal: El silenci després de Bach.

6 comentaris:

Moriarty ha dit...

Gosaré preguntar-ho: la de la cinquena?
Salutacions.

K. ha dit...

Sí senyor, exactament: la de la cinquena. La més solitària de totes.
Benvingut per ací, per cert, siga dit per si de cas no ens coneixíem.

Moriarty ha dit...

Em sembla que no tinc el gust. Fa anys estudiava violoncel, i la sarabanda de la cinquena sempre m'ha semblat música d'un altre planeta.
Salutacions altra vegada, i enhorabona pel blog.

K. ha dit...

Moltes gràcies! Ací té vostè invitació perpètua.

Anònim ha dit...

Sarabande de Bach
Sarabande de Bergman
El Silenci després de Bach
El Silenci de Bergman (o Persona)
Dues persones que m'han agafat amb fermesa les entranyes i me les han regirades fins a fer-me un altre.
Mestres de la vida que han sobreviscut a la mort amb els seus llegats.
Eternament agraït.

Molt interessant el blog!

Jaume

K. ha dit...

M'alegra rebre visita ací de gent amb qui compartesc tantes coses fonamentals. Moltes gràcies, Jaume, i molt de gust de rebre't ací. Que no siga l'última!