Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

divendres, 28 de maig de 2010

Aproximacions a Bruckner (5)

La cuina del vell Anton (1)

Aquestes anotacions em serveixen per a enfocar algunes característiques peculiars de l'estil de la música de Bruckner, alguns detalls que sovint poden ser decisius a l'hora de jutjar si una interpretació ens agrada o no. Es tracta d'algunes de les cosetes que jo, si fos director d'orquestra (cosa que, dissortadament, ja no seré mai), tindria molta cura de subratllar i matisar. Us presente alguns dels petits secrets de la cuina de Bruckner, exposats així, de manera desordenada i lúdica.

Els "solos microscòpics"

Bruckner no és un desmanegat en el seu estil, un home primitiu que fa quatre veus i les distribueix per famílies, i punt. D'acord, no és Strauss, no és Wagner, pel que fa al detallisme i a les filigranes en el teixit orquestral i en la instrumentació, però té la seua pròpia manera de cisellar i polir els volums i les formes. Un dels seus detalls preferits, sobretot en les simfonies més madures (a partir de la Cinquena) és la creació de petites intervencions a una veu, sovint a càrrec d'un sol instrumentista, que serveixen com a frontissa o articulació de seccions, de passatges, de parts del discurs. Un dels instruments preferits per a aquests microsolos és la trompa, com en el final de la Vuitena:



De vegades, secundada per la trompeta, com en el final de la Cinquena:



Però també són actius en aquest sentit altres instruments (inclosos els de corda). Un dels meus passatges preferits conté dos microsolos quasi seguits, el primer a càrrec de la trompa i el segon per al clarinet. Es troba en el primer moviment de la Novena:



El bon director brucknerià ha de fer que aquests microsolos tan peculiars, i tan importants per a la construcció del fluid musical, sonen clars, ben tocats, ben articulats i segurs.


El clímax de l'adagio

En una simfonia bruckneriana, el més important és sempre el moviment lent. Això té a veure amb la seua concepció del temps, que tractarem més endavant. D'això podríem deduir naturalment que el clímax del moviment lent serà un dels dos punts culminants de tota l'obra, i de fet és així. (L'altre clímax, tal com recordaré en una anotació a banda, és la coda del quart moviment, tan important i peculiar que mereix un estudi aprofundit per ella mateixa.) Doncs bé, el clímax brucknerià del moviment lent (en el 90% dels casos és un adagio) respon a un cert patró, de manera quasi sistemàtica. Es tracta de construir una variació del tema principal de l'adagio, en la qual s'atorga el tema al vent en forma de coral i se li dóna l'acompanyament d'un seguit de figuracions ràpides en la corda, en forma de sisets (grups de sis) de semicorxeres en legato. El crescendo gradual del vent es veu multiplicat pels sisets, intensificat, i aquesta mena d'espiral fa que el fortissimo central siga una veritable descàrrega de tensió. Un exemple meravellós d'això seria el de la Vuitena, que ens deixa senzillament corpresos, sense esme. Ací teniu bona part del passatge : fixeu-vos en el contrast (o complementarietat) entre la corda i el vent. Això és Bruckner químicament pur:



Aquest tipus de variació, en realitat, s'inspira en un dels referents constants de Bruckner: Beethoven. Recordeu el tercer moviment de la Novena? Compàs 99, tercera variació:



Les bones interpretacions brucknerianes sempre donen una gran importància a la claredat i a l'audibilitat d'aquests importantíssims sisets, i es preocupen ben bé de planificar la dinàmica en aquesta variació decisiva, de manera que no s'acumule massa precipitadament.


El "ritme Bruckner"

La figura rítmica preferida de Bruckner és la que combina dues notes i un treset, o un treset i dues notes. És a dir: 3 + 2, o bé 2 + 3. Apareix de manera tan sospitosament repetida que en moltes llengües s'anomena "ritme Bruckner" (al. Bruckner-Rhythmus, ang. Bruckner rhythm, etc.). Segons sembla té un contingut simbòlic, numerològic, referit a la unió de la santíssima trinitat i a la dualitat, una dualitat que pot ser cos/ànima, cel/infern o vés a saber què. Això diuen. En tot cas, ací us deixe exemples de tres simfonies, la Tercera, la Quarta i la Vuitena:








Un bon intèrpret ha de deixar clara aquesta diferència insoluble de dos i tres (o a la inversa), fins i tot exagerant la longitud de les dues o la brevetat del treset.

10 comentaris:

K. ha dit...

Té collons la cosa. No sóc director ni músicòleg i, en canvi, com diria el meu amic Xavi, jo aquí, pontificando...

Uno que pasaba por aquí ha dit...

No, no, ¡pero es que es lo que hay hacer! Eso es, para mí, un buen crítico: una persona que, a menudo, no es un artista, pero tiene conocimiento del oficio o sabe desentrañar muchas de sus claves y, al comunicar eso que sabe positivamente, contribuye a una cosa importantísima -y, por tanto, absolutamente dejada de la mano de Dios en el país en que vivimos-, que es a la formación del gusto. Por lo demás, éste ha sido, de toda lo publicado hasta ahora de la serie, el artículo con el que más he aprendido y disfrutado, así que te felicito y te doy las gracias.

K. ha dit...

Gràcies, benvolgut amic. Moltes vegades no estic segur de quina cosa estic fent, i en qualsevol cas no voldria caure en petulàncies pedants. Sóc conscient, per exemple, que una de les bases de l'estil brucknerià és l'harmonia que heretà de Simon Sechter, però ignore en què consisteix això, i d'aquesta manera només em puc dedicar a la "calderilla", a cosetes petites, a curiositats. Però vaja, anem fent.

Josep Sanz ha dit...

Té raó aquest que passava per aquí. En un món civilitzat, qualsevol persona que té passió per alguna cosa domina el llenguatge i té curiositat per entendre més enllà del pur plaer auditiu. O sigui que felicitats pels posts i per la comprensió de l'obra de Bruckner.

Si sabéssiu la qüantitat de "professionals" de la música que pensen i diuen que l'anàlisi de les obres no serveix de res, se us eriçarien els pèls.

Per cert, amic K. el tractat d'harmonia i composició de Sechter, que avui ha caigut en desús, el tens gratuïtament a archive.org. Són tres volums, que vagi de gust!

una abraçada

K. ha dit...

Moltes i moltes gràcies, amic Josep. Ara, aquest Sechter ja és too much for my body, probablement...

Emili Morant ha dit...

La sèrie sobre Bruckner continua essent magnífica: de vegades (deu ser el meu navegador) no m'he connectat bé al goear, però sempre ens queda Spotify: es pot escoltar música ininterrompuda durant 25 minuts (ara sona l'Adagio de la vuitena), només cal treure's els auriculars quan entre "pista" i "pista" et posen 3 minuts de música anunciant-te xorrades. Imagine que el coneixeu tots ja, l'Spotify: per als més entesos no us satisfarà l'escassa varietat de directors i intèrprets, però a mi ja m'és útil. De passada: Bruckner el trobareu íntegrament per Daniel Baremboin.

Provaré de "compartir" (ja veurem què acaba significant això) amb el meu fill algun d'aquests Adagios... quan nasca. De moment, mentre està a la panxa de sa mare, estem fent un xicotet "experiment" sobre el qual jo era bastant escèptic però que dóna resultats un dia sí i l'altre també: el "Molto Adagio..." del quartet en La m op. 132 de Beethoven provoca la mateixa classe d'efectes en Emili fill com els ha tingut tradicionalment en Emili pare. Vos passe l'enllaç a l'"experiència" (contada per la mare, que és l'única que ho pot contar) per si algú està prenyat o té amics, etc. amb ganes de provar:

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/168960

K. ha dit...

Home, Emili, no sé jo si el teu fill no t'enviarà a fer la mà amb un adagio brucknerià quan arribe el moment del clímax, però si no ho fa, enhorabona...
Gràcies pel comentari. M'alegra que la sèrie Bruckner et resulte útil, o almenys entretinguda.
Per cert, no sé quin Bruckner de Barenboim tenen a Spotify, però la gravació de les simfonies a Teldec amb la Filharmònica de Berlín és fabulosa. En parlaré en l'últim capítol dedicat al vell Anton. Dios mediante.

Magister ha dit...

Jo, el més llec dels llecs en la matèria, no puc més que afegir més elogis als ja emesos per la cort dels notables músics, musicòlegs i musicants que poblen "So i Silenci". De ritmes, harmonies i contrapunts en sé d'oïda (i gràcies a l'amic Guillem una mica més que de oïda, però poca cosa...). Però de simbolismes numericoteològics en sé un poc més i, tenint en compte el tarannà catòlic, apostòlic i romà del Sr. Bruckner, el seu ritme deu significar els dos dogmes principals, diferencials i característics del cristianisme: la trinitat, en efecte, i l'encarnació, que no és una dualitat qualsevol (cos-ànima, cel-infern, etc.), sinó Déu i home, les dues natures unides en la segona persona de la trinitat, vertader Déu i vertader home. Amén.

K. ha dit...

Ahí, ahí, ahí te quiero ver... Trinitat i Encarnació, redéu...

K. ha dit...

D'acord! Però... l'encarnació no és la versió cristiana de dualitats platonitzants que ja es trobaven en els misteris òrfics?... com si diguéssem la cristianització d'un dogma gentil, he, he... ;-)