Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dissabte, 15 de maig de 2010

Epifania


Devia ser pel maig de 2004, a Cracòvia. La meua ciutat bullia en l'alegre excitació vegetal de la primavera, sempre bellíssima, amb els Planty ufans i gloriosos. Havíem decidit anar al concert del Quartet de Silèsia, al Collegium Novum. Xostakóvitx, Quartet núm. 8. Des d'aquells pedatíssims concerts per a adolescents filosòfics a València (Brodsky Quartet), des de la lectura del llibre de Solomon Volkov, havia desenvolupat una irritant relació d'amor i odi respecte de Xostakóvitx. Havia après a mirar-me'l amb distància, i amb una ganyota de menyspreu.

Ens vam asseure a la sala de conferències, d'un neogòtic ben bonic. Mentre els ulls i la ment vagarejaven per vermell de les parets començà el concert. De sobte, aquell primer moviment, tètric com la ressaca d'un malson, em va captar violentament tota l'atenció. Contra tot pronòstic. Em vaig sentir absorbit, arrossegat cap a una tenebra inesperada. Però ¿què era el que en aquell moment em feia especialment sensible a una música ja coneguda de memòria? ¿Què hi havia allà que em resultava alhora nou i familiar?

De sobte començà el segon moviment, tocat amb violència, amb convicció, com si aquells instruments de corda foren en realitat de percussió. Vaig mirar al meu voltant. Sí, és clar, en aquella sala era on tot just seixanta-cinc anys abans els invasors havien reunit els catedràtics de la Universitat per explicar-los "el punt de vista alemany sobre les qüestions de la ciència i l'educació superior". Allà, en aquelles parets que les notes de Xostakóvitx omplien, els alemanys havien agafat el claustre cracovià en peça, i d'allà els havien traslladat a Sachsenhausen. Sonderaktion Krakau. És clar, una placa de marbre ho commemora a l'entrada, per això me'n vaig recordar mentre sonava la música agra i torturada del Quartet núm. 8. Amb els cabells eriçats durant la resta del concert, aquella impressió m'havia deixat en un estat de paràlisi bullent que perdurava en sortir a respirar l'aire fresc del vespre. La imaginació, la memòria i l'experiència estètica s'havien aliat durant una estona per sacsejar-me des de la base.

I llavors, inesperadament, vaig firmar amb Xostakóvitx la reconciliació definitiva, una pau perpètua que em sobreviurà i tot. Es war, als sollte die Scham ihn überleben.

3 comentaris:

Uno que pasaba por aquí ha dit...

Yo siempre he tenido muy presente que este cuarteto se escribió en memoria de las víctimas de Dresde... y, además, por otro lado, conforme voy cumpliendo años, más afín me siento a esa "negrura" existencial absoluta que casi siempre es el fondo sobre el que se levatan todos los edficios de Shostakovich -bueno, y todo lo demás, pero eso es arena de otro costal, aparte de obvio-. La sala, Guillem, me ha parecido maravillosa y me ha hecho acordarme de Praga y sentir nostalgia de no ser "mediterráneo" y, al mismo tiempo, "centroeuropeo", las dos cosas a la vez, aunque se intenta.

K. ha dit...

Sí, però no és el mateix si t'expliquen aquesta connexió històrica com si estableixes la connexió pel teu compte, i en el lloc dels fets...
També estic d'acord en l'afinitat amb la "negror", que en el meu cas no és precisament d'ara sinó un tret de caràcter.
El Novum, i la meua Cracòvia, certament són magnífics. Els contertulians que la coneixen (Magister, Exemplator) hi estaran d'acord. M'hi sent perfectament a casa, en aquesta "petita Praga".

K. ha dit...

En la pel·lícula Katyń, d'Andrzej Wajda, hi ha una escena que reprodueix fidelment la Sonderaktion Krakau. A més, està filmada justament a la mateixa sala de conferències, a la sala on vaig rebre el meu doctorat, a la meua universitat, a la meua ciutat. Veig aquesta escena ara, anys després d'aquell concert, i és curiós com em resulta "familiar", i com es mante la meua implicació amb aquell lloc (la universitat, la sala) i aquell moment (el del concert).