Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dimecres, 19 de maig de 2010

Aproximacions brucknerianes (IV)

Observacions subjectives i impressionistes

Per a gaudir com cal de la música bruckneriana, la primera norma és: abandonar consideracions "programàtiques", temptacions descriptives, oblidar completament els subtítols de les obres, sobretot de les simfonies. Les obres de Bruckner s'han d'escoltar sense cap de tots aquests paratextos distorsionadors amb què la història i l'autor mateix les han embolcallades. Sí, convé oblidar totes aquelles historietes insulses que circulen tradicionalment al voltant de la Tercera i Wagner (el malnom de "Wagner" per a aquesta simfonia és especialment absurd), i la Quarta no és precisament "Romàntica" (en tot cas podria ser "clàssica"!). El discurs sonor de Bruckner s'ha de prendre en si mateix, perquè si l'agafem a través d'aquests llocs comuns perd l'interès.
Les descripcions que donava l'autor mateix són el pitjor favor que podia fer a la seua obra. El pobre Bruckner era incapaç de concebre i de verbalitzar la grandesa estrictament musical de les seues obres, i ho racionalitzava amb unes imatges d'una ingenuïtat pagesa que produeixen rubor. Un exemple: el principi del quart moviment de la Vuitena. Una peça formidable, potent, un excitant musical de categoria.


Aquesta música entra perfectament en els paràmetres de la música heroica, aquest registre que pràcticament inventà i codificà Beethoven (un dels models que imitava Bruckner). En canvi, si haguérem de fer cas al que en deia Bruckner l'enviaríem a fer la mà: "El nostre emperador rebé llavors visita del tsar a Olmütz [en txec Olomouc], d'ací les cordes; cavalcada dels cossacs; metalls: música militar: trompetes; fanfares quan es troben ses majestats". Pobre home, no sabia el que es deia. Feia una música que estava infinitament per damunt del que ell mateix podia explicar. O agafeu l'explicació amb què descriu el tercer moviment de la Quarta: "Caça, i en el trio un orguenet toca una melodia durant el dinar al bosc".

Penós, i senzillament evitable.

En realitat, no sabem si Bruckner hauria pogut explicar de manera convincent determinades emocions que es troben de manera indiscutible en les seues obres, convertides en un discurs sonor intens i molt significatiu. Pense sobretot, ara, en la vastíssima paleta de sentiments ubicats en la part "fosca" de l'espectre: la tristesa, el sofriment, els abismes de la por al buit, l'agonisme heroic, el sofriment, certes formes de tendresa, les tortures de la solitud i la depressió. Tot això es troba en Bruckner, i és difícil de dir fins a quin punt (o de quina manera) n'era conscient. Però el topos freqüent de la "monumentalitat" bruckneriana, l'evocació inevitable de les grans "catedrals de so", sol emmascarar aquesta gran riquesa de registres de la seua música. Farem bé d'esquivar aquestes simplificacions aprenent a descobrir a cada pas, en multitud de detalls, la gran humanitat que s'oculta (no, no s'oculta: es mostra!) en la música de Bruckner.
Així, el tòpic de la monumentalitat extrema xoca amb passatges que combinen una perfecta elegància neoclàssica amb una vis lirica digna d'un Schubert:


En la història de la música conec poques mostres de tendresa tan profundes, tan estratosfèriques, tan plenes de càlida humanitat com el Benedictusde la Missa número 3 de Bruckner, que el grandíssim Celibidache va transmetre com ningú. De fet, us recomane que aconseguiu el DVD en què Celi apareix assajant aquesta peça: de sobte interromp els violoncels amb un somriure d'orella, s'agafa el cor i els diu: "No, no, pareu, és massa bell, no ho podré suportar". I pensar que alguns han volgut anomenar "Missa solemnis" aquesta obra tan planera, tan pròxima!


En el Gesangsperiode de la (injustament) poc coneguda Sisena ressona la marxa fúnebre de l'Heroica beethoveniana, afegint-li un matís de tristesa en primera persona:


En Bruckner abunden els passatges de melancolia químicament pura, un estat d'ànim que poc
té a veure amb el fervor del místic catòlic. Recordem el segon moviment de la Quarta: en una de les represes del tema, la corda rep el contracant pensatiu i resignat d'un oboè, un passatge punyent com tants altres del millor Bruckner:

Fins i tot en els temes que aspiren a la monumentalitat, Bruckner hi introdueix un esperit de calidesa que ens els fa pròxims, que ens sacseja les entranyes com només ho pot fer la gran música:


Però la qüestió no és només que puguem trobar aquest lirisme en les catedrals sonores brucknerianes, sinó que sovint el sotmet a contrast amb els seus antagònics. Aquest passatge del primer moviment de la Cinquena conté un primer moment de bellesa cantable tensa, gairebé lohengriniana, que enllaça directament amb un moment de conflicte, de lluita heroica, d'autosuperació, poderós i arravatador: