Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dilluns, 3 de maig de 2010

Homenatge als bufadors

Tres exemples i una pregunta, tot plegat dedicat als meus amics músics de vent, els bufadors, de part d'un rascador...

Primer exemple: Bach, sonata BWV 1033. A banda del subtilíssim marcato de la primera nota, el flautista trendeix a agrupar les tres darreres corxeres de cada grup amb la primera del següent. D'aquesta manera, l'intèrpret confirma l'efecte de suau ondulació de la música. Observeu de quina manera deliciosa tanca l'últim temps del compàs núm. 4, alhora amb una reducció del volum i fent una mica de ritardando. Aquest ritardando es veu compensat amb un altre en el quart temps del compàs 9, en què projecta el so d'una manera extraordinària, sempre controlada. Dos retards simètrics, doncs. Però no deixeu escapar la veritable meravella d'aquest passatge: les respiracions, regulars, més o menys cada dos compassos, una cap al final del segon compas, una cap a la fi del quart, una després del fa greu del sisè, una abans del crescendo del novè. Una meravella de delicadesa, unida a un so ple de carn i ossos, una musicalitat suprema, sí senyor. Compareu la partitura amb la gravació.




Segon exemple: Weber, Concert per a fagot. Primer temps, exposició del segon tema a càrrec del solista. A banda d'un vibrato que tendeix a ser discontinu (i per tant, mai no agressiu), el fagotista marca amb colps de glotis les corxeres del primer compàs, magistralment, i així el legato no queda com una successió indefinida de notes. Noteu de quina manera articula els dos segments de la primera meitat del tema: mantenint poderosament la blanca (sol greu) que tanca el segon compàs. Aquest primer segment, el resol fent un subtil regulador en diminuendo en les dues negres del quart compàs (re-do). Per equilibrar la força dels dos segments, fixeu-vos com obri el so en el la del cinquè compàs, i com el recull en el sol del següent. Però la joia d'aquest moment es troba en els dos compassos finals del tema, amb una delicadíssima fusió de ritardando i diminuendo en les notes fa-la-si-do.


Tercer exemple: Mozart, Quintet per a clarinet, exposició del primer moviment. El clarinet reprèn, en to menor, el segon tema, que un moment abans havia exposat el primer violí. El canvi sobtat d'humor, molt schubertià, queda subratllat per alguns detalls del clarinetista: per exemple, un fràgil regulador creixent en el sol-la-si b del compàs 50, que queda compensat amb un altre regulador (però decreixent) en les notes inicials (si b - la - sol fa #) del compàs 52. Noteu que de vegades prefereix articular de tres en tres les corxeres (principi i final del compàs 50, final del 52) per facilitar una exposició més clara. I observeu, sobretot, amb quina sensibilitat projecta de manera creixent el so de les blanques (sol, la, si b) cap al final del fragment (compassos 58, 59 i 60). Extraordinari!





Sí, ja ho sé, sóc perfectament conscient que el bon fraseig és una característica comuna a tots els músics de raça, independentment de l'instrument que toquen, o de si dirigeixen un conjunt, o de si són cantants. Però per a mi la qüestió es resumeix amb una pregunta: per què els músics de vent són capaços de frasejar amb tanta naturalitat? La solució (o, més aviat, la meua hipòtesi parcial, personal i transferible), en el llibre So i silenci (si és que mai s'arriba a publicar).