Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dijous, 10 de febrer de 2011

El monstre pentatònic

Judith havia volgut des del principi obrir totes les portes. Ara han arribat a la quarta i la cinquena, i aquestes dues és Barbablava mateix qui li proposa obrir-les. S'entén per què: la quarta dóna pas al jardí secret, del qual tan orgullós se sent el comte. "Judith, obre la cinquena porta", li diu, i, amb un fons de tutti orquestral intimidant, de sobte un immens devessall de llum ho omple tot, Judith es queda completament abassegada i exclama un Oh! espectacular amb un do sobreagut. I la llum entra, també, en forma d'una tremenda fanfara pentatònica en fff de tota l'orquestra doblada per l'orgue. Aquest passatge ens deixa bocabadats, i constitueix el clímax brutal que talla l'obra en dues parts, la primera cap amunt i la segona en descens cap als abismes (qui conega El castell del comte Barbablava ja sap a quins abismes em referesc). Barbablava prolonga la fanfara en do major amb una melodia pentatònica, d'aquelles que tant el caracteritzen:


Heus ací les meues terres,
Fins allà on la vista arriba.
No és un terrer bell i extens?



La fanfara es talla en sec després de créixer fins al ffff. Un compàs de silenci. I llavors sentim la resposta de Judith, sorprenentment anticlimàtica. Ella, que fins ara havia evitat el pentatonisme, imita el discurs de Barbablava però en "notes negres" (la b, sol b, mi b, re b), del tot als antípodes del do major triomfant que l'ha precedida, i en p. Resulta impossible d'imaginar un contrast més radical que aquest, més rotund i grinyolador. Com si la soprano s'hagués quedat desafinada o sense piles. "Bell i extens és el terrer", repeteix amb una ironia en què entreveiem ja la sospita d'alguna cosa molt fosca.




Llavors l'orquestra, com si actués condicionada per la intervenció de Judith, toca de nou la fanfara però, en aquesta ocasió, en un fa major que aviat modula a sol major. Una vegada més hi intervé el comte, intentant posar-se a l'altura de les circumstàncies:

Prats ben clars, boscos obscurs,
torrents llargs i platejats,
turons blaus a l'horitzó!




Un altre compàs d'espera, i novament Judith trenca les expectatives i es distancia del context. Transporta la seua melodia anterior una quinta ascendent, però repetint les mateixes paraules.



L'orquestra no sembla disposada a claudicar, sinó que fa un nou esforç d'adaptar-se a les condicions que marca Judith i toca estentòriament una nova variant de la fanfara, en aquesta ocasió en un la bemoll major que modularà de seguida a mi major (meravelles de l'harmonia postwagneriana!), tonalitat ara i adés reafirmada rítmicament, amb la col·laboració maldestra de Barbablava:

Tot això és per a tu,
Ací l'alba i el crepuscle,
la lluna, el sol i els estels
et seran companys de jocs.



Llavors descobrim què és el que realment està pensant Judith, que abandona la imitació pentatònica del comte i expressa el calfred que la pertorba:

Núvols amb ombres de sang!
D'on vénen tots aquests núvols?


El mite de Barbablava és, al meu parer, un dels més fascinants de tota la nostra modernitat. No és casualitat que el llibret de Béla Balázs procedís d'un anterior projecte frustrat que s'havia de titular Don Juan i Barbablava; tampoc no és coincidència que Balász, partint de Perrault, donés a aquest mite la seua forma immortal aproximadament en la mateixa època en què s'institucionalitzaven la psicoanàlisi i la sociologia -- la lectura individual, la interpersonal i la sociològica del mite bartokià són interpretacions més que òbvies: inevitables. Hi podem veure l'autognosi, les relacions afectives i les socials, tot en un. I és justament en aquest passatge de la cinquena porta, en aquest contrast entre les fanfares i les intervencions de Judith, on hem de situar el punt sobre el qual pivota l'obra sencera. Aquesta xocant expressió d'ironia i distanciament, aquesta lluita de tonalitats arrossegades per la fràgil veu de la protagonista, mostra fins a on arribava la mestria insuperable de Bartók quan es tractava de plasmar amb música els moviments més importants de l'ànima.

2 comentaris:

Uno que pasaba por aquí ha dit...

Siempre es un placer volver a encontrar a Bartók en estas anotaciones. Lo cierto es que su figura no deja de agigantarse. No conocía la filmación y lo cierto es que las imágenes añaden, si cabe, mayor fuerza a la música. ¡Qué diferencia con las óperas "del repertorio", casi todas ellas insufribles!

K. ha dit...

Estic completament d'acord amb tu, coma per coma. A aquesta obra no li sobren dues hores de gorgoritos absurds, ni melodies edulcorades, ni mamonades argumentals per al (mal) gust de la classe dominant. En Barbablava tot és essencial, químicament pur, inatacable. I arriba al fons.