Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

diumenge, 6 de febrer de 2011

Notes falses, segona època

Gravacions que s'acumulen, desenes i centenars de versions d'una mateixa obra. D'acord, és una bestiesa. La cultura produïda en cadena a base de motlles que reprodueixen infinitament la mateixa buidor. I, tanmateix, uns quants atacs nous i ben posats, un lligat imperceptible, una coda planificada com mai abans, mitja dotzena de passatges amb el contrapunt recuperat o quatre intervencions instrumentals a què abans ningú havia donat importància, són coses que justifiquen una nova contribució a aquesta saturació insensata. Cada nova gravació ha de demostrar que té dret a viure. Si ho aconsegueix, ens alegra el dia.

***

"Benvolgut senyor Berlioz,
Quina llàstima que vós sigueu tan banal i tan anguniosament verborreic en l'expressió dels vostres afectes i de la vostra psique bohèmia. Tinc la ferma convicció que, fins que arribà Mahler, ningú no va ser tan refotudament genial com vós pel que fa a instrumentació i a friquisme estètic. Si haguésseu nascut unes quantes dècades més tard, aquest burgès repel·lent i feixistoide que és Richard Strauss no s'hauria emportat tots els carinyitos i tot el poder. Què hi farem. No es pot tenir tot. O, tal com diem a Benaguasil, "tot no pot ser". De tota manera, si us sembla adient podríem discutir aquestes qüestions en cas de trobar-nos en algun univers paral·lel durant alguna d'aquestes eternitats. Tot esperant que es confirme la teoria de les cordes i que algun dia ens permeta una cordial trobada quàntica, rebeu les nostres salutacions més sinceres i l'admiració que devem a un dels més grans orquestradors de la història de la música.
Atentament,
K."

***

Formulació aforística polèmica: el romanticisme és odiós no perquè siga romàntic, sinó perquè no ho és.

Glossa polèmica: La meua repugnància envers el romanticisme (Schumann, Chopin, Liszt, Berlioz i uns quants de la seua corda) no és una reacció "classicista" ni racionalista. El que em rebenta del romanticisme pròpiament dit són dues coses. Primera, que amaga la seua inèpcia formal darrere d'una pretesa "fantasia", i per això substitueix les formes artesanals per formes breus (impromptus, Lieder, etc.). Com si l'expressió i el domini de la matèria fossen antònims! Segona: que no és "romàntic" en el sentit d'acceptar el risc de la "part fosca", de dir veritats lletges fent de la lletgesa (o del sofriment, o de la mort mateixa) una estètica madura i conseqüent, sinó que substitueix tot això per un sentimentalisme adolescent o per una terribilità vulgar i barroera. La grandesa de Wagner és que, sense saber-ho ell, posés les bases per al veritable romanticisme, el postromanticisme. Els postromàntics (i els seus fills espirituals favorits, els expressionistes) arriben (o aspiren a arribar) al fons de les qüestions, mentre que els romàntics no passen de ser uns guarros.

***

De la mateixa manera que el fet que sigues un apassionat de la música no vol dir que sàpigues de música, una interpretació apassionada no té per què ser, necessàriament, una interpretació més respectable.

***

Fes el favor de deixar de recitar-me els manuals i no em parles del lloc d'aquest compositor en la història de la música, parla'm de què et fa veure. Abandona d'una vegada el fetitxisme de la cronologia i explica'm en què consisteix la teua fascinació. Només així em podràs convèncer d'alguna cosa viva.

***

El secret de Bartók no es desvela amb un clixè estúpid del tipus "nacionalisme", "patriotisme", "música popular" o "folklore sublimat". La seua tasca frenètica d'etnòleg musical, recollint cançons immemorials des de Transsilvània fins al nord d'Àfrica, demostra que tenia una pàtria molt poc territorial. Bartók, malgrat l'estricta racionalitat amb què construeix les seues obres, malgrat les fixacions matemàtiques i fins i tot numerològiques que l'obsedeixen, fa una música profundament física. Però no a la manera nonchalante i un punt irònica de Stravinski, sinó en un sentit molt llunyanament anterior respecte de qualsevol exhibició moderna, en un sentit comunitari i alhora individual. Bartók és tel·lúric, tal com l'aigua pura de la font que aspiren a beure els al·lucinants cérvols de la Cantata profana, tot un manifest. El seu treball immens de resurrecció del ritme no té res a veure amb el catxondeo sublim de Stravinski, sinó que evoca el perfum atàvic d'una natura ja extingida. En Bartók, el cromatisme i la dissonància no porten corbata i sabates netes i cares, com en el postromanticisme, l'expressionisme o la Segona Escola de Viena: són un cromatisme i una dissonància fets de matèria elemental, i la seua lletgesa s'assembla a la bellesa dels fractals i als moviments sòrdids del nostre jo preconscient. Aquesta música tan corporal pot provocar fàcilment la sortida de si mateix i la dissolució momentània en alguna cosa incommensurable. Bartók és el veritable dionisíac.

***

L'assagista musical té dues cares, i el consumidor en veu només una cada vegada. Per al profà, el que fa l'assagista musical pot ser interessant o pot ser pedant, mentre que el professional sospesa amb extrema severitat cada paraula que ha escrit el diletant i se'l mira amb displicència mal dissimulada. Si posa exemples, generalment avorreix els seus lectors o els espanta; si no en posa, hom sospita que és un xerraire i que divaga sense fonaments i sense rigor. Quan escriu ple de dubtes i de prevencions, tothom es pensa que escriu amb aplom, seguretat i fins i tot supèrbia de sabudet insuportable. Quan intenta produir un discurs més literari li perdonen la vida perquè només exposa "opinions" i per tant, en última instància, allò que diu és irrellevant; quan entra en detalls tècnics li reprotxen que no fa literatura sinó tractats amb vestimenta assagística. Escriure assaig sobre música és una de les activitats més desagraïdes i frustrants que he fet en la meua vida. És com dessagnar-se al mig del carrer mentre els vianants et menyspreen amb l'esguard, o et donen un chupa-cups, et fan tres colpets a l'esquena i et diuen que fas bona traça morint. I, malgrat tot, per a tu aquesta escriptura és l'últim recurs a què t'agafes per no acabar de caure en l'abisme del silenci. El silenci, aquesta eterna temptació mortífera -- i de vida eterna.

6 comentaris:

Uno que pasaba por aquí ha dit...

Yo creo que el ensayista musical -como, en realidad, cualquier crítico de arte-, para desempeñar bien su tarea, ha de ser, precisamente, algo así como un "desclasado": su oficio consiste en mediar entre ámbitos que, en principio, tienden a permanecer separados. En esas circunstancias, es lógico sufrir las consecuencias del aislamiento, pero creo que no conviene nunca perder de vista el valor de lo que uno ha hecho, y tú, como ensayista musical, has hecho cosas valiosas. Además, en el fondo, yo veo muchos de tus ensayos -incluidas anotaciones como la de los románticos que has puesto aquí- como fragmentos de un gran libro que sería "otra historia de la música", con tesis polémica pero que, bien argumentadas, son muy jugosas. Por otro lado, raro es el "letraherido" que no atraviesa momentos de desánimo en los que, sencillamente, no tiene nada que decir y, por tanto, hiberna.

K. ha dit...

No et falta raó. De tota manera, el tema és complex. En el meu cas, la falta de fe en el valor del que escric no ajuda gens, sens dubte. El problema, en realitat, no és si tinc alguna cosa a dir o no, que supose que sí; és que no sé si són coses rellevants, no crec que estiga legitimat (en termes tècnics, per exemple) a dir-les, no crec que tinga cap utilitat o cap valor dir-les, em consta que dir-les és una font de malestars i problemes. Per a mi, l'alternativa no és entre escriure quan em sent animat o hibernar quan baixa l'entusiasme, sinó entre continuar escrivint (malgrat la sensació d'absurd) o callar definitivament (i abandonar la música "en actiu" o "des de dins" per segona vegada, amb el que això implicaria). És a dir, malament si ho fas, malament si no ho fas. És complicat.

Emili Morant ha dit...

Hom arriba a reconèixer-li a Berlioz un important valor didàctic i d'antídot. Didàctic: el romanticisme (fins a cert punt banal, de tan arquetípic) de la Simfonia Fantàstica hauria de servir per a acostar molta gent a la "comprensió" de la música - si ha servit o no, no ho puc afirmar: al ritme a què "estudien" història de la música els alumnes de l'Institut no sé si arribaran a contar-los qui era Beethoven... D'antídot: per a pianistes, que recolzats en la nostra natural comprensió de l'harmonia sovint negligim les dimensions tímbriques (les rítmiques potser també) de la música. Si Berlioz és només això o molt més que això, sóc incapaç de jutjar-ho.

* * *

La manca de context fa certes músiques massa complicades d'entendre o gaudir; l'excés d'informació contextual fa possible l'error contrari, el que tu denuncies, el de no esperar de l'obra més que allò que hem llegit que hauria de transmetre'ns - d'enfrontar-nos, musicalment, a un cadàver ja diseccionat. Crec haver patit d'aquesta darrera malaltia durant anys, per tota la música sobre la qual em resultava més fàcil "llegir", ocasionalment, que escoltar-la. Invents com Spotify (o altres) m'han deixat sense excusa.

* * *

Hi ha un aspecte en què les tensions a què l'Assagista es veu sotmés entre el Professional i el Profà no deixen de sorprendre'm. I és que, probablement per a dissort meua, mentre estudiava em vaig trobar amb pocs Professionals que tingueren la inquietud, la passió i la capacitat de l'Assagista per a transmetre coneixement i opinió musicals. D'haver-me creuat amb algun, la música podria haver canviat del tot la meua vida d'una forma que no ho va fer: mai no vaig passar d'aspirant a pianista mediocre, ningú va valorar altres possibilitats. Des de la meua perspectiva, és com si la posició de privilegi que atribueixes al Professional fóra 1) exagerada, 2) un artifici literari per a emmarcar les teues reflexions en un terreny de ningú, o 3) encertada, fruit del teu contacte amb eixa classe (categoria) de músics, per a mi incògnita. Espere que es tracte de la tercera opció...

K. ha dit...

Emili,
Per a mi, ara mateix (no en altres moments), Berlioz és un autor que té una indubtablement enorme importància històrica, cosa que lliga amb l'altre aforisme, però impossible de suportar si no és des d'una perspectiva estrictament tècnica. L'he d'escoltar molt de tard en tard, com els altres companys seus de corda; si no, no ho puc suportar. Però en dir això no faig missa sobre com hauria d'afectar altres persones, sinó que el que faig és sotmetre una sensació personal a una transformació literària, és a dir, que en un cert sentit "transfigure" literàriament un afecte. Res més (cosa que enllaça amb un altre dels aforismes, també).

***

Completament d'acord. Tot i que l'ortodòxia de la nostra formació acadèmica ens empeny molt més sovint a l'error de creure que perquè alguna cosa és històricament important (judici contingent si n'hi ha cap!) és en si bona en absolut i ha de ser bona per a nosaltres, altrament som uns insensibles o uns ignorants. Aquesta sobredosi castrant d'història (i no tant de context en general) és el que vull desemmascarar.

***

Dels meus millors amics, la immensa majoria són professionals de la música o de la filosofia. En tots dos àmbits hi tinc un intercanvi constant i intens des de fa molts anys, de manera que no crec que en parlar de la figura del Professional haja hagut de fabular gaire. La seua posició de privilegi respecte de mi, en termes de saber teòric i d'experiència viscuda, és abismal. I això, dissortadament, crec que justifica --o almenys explica-- la desconfiança i la displicència amb què es miren els assaigs sobre música. La pura veritat és que a ningú no li agrada veure com els aficionats, per bons aficionats que siguen, practiquen impunement l'intrusisme professional per la seua especialitat. I això pot resultar de vegades amarg per a l'amateur, per al diletant, per a l'aficionat, però és així. Haber pedido muerte, com diu l'acudit.

Àlex Andrés ha dit...

Quant de temps!

Em semblen molt interessant les teues paraules sobre el romanticisme del postromanticisme. No obstant, a l'igual que la psicolingüística, l'element vital que et lliga a certes músiques és important. Per això, hi ha obres pianístiques de Liszt que continuen emocionant-me: la vall d'obermann -veritablement la meua primera gran obra-, el primer vals oubliée, la rapsòdia 6 o, en especial, els jocs d'aigua... El que no sabria destriar és si m'emocionen per la vivència que em va unir a elles o pel seu propi valor musical.

K. ha dit...

Cert! Aquesta vinculació vital (no necessàriament estètica) a certes músiques és molt natural, i jo diria que fins i tot necessària. Tret que hom siga un robot! En So i silenci vaig explicar que em passa això mateix amb algunes obres fins i tot de Chopin: no puc sentir el preludi núm. 4 sense quedar-me completament bloquejat, per exemple. Però això no hauria de deixar-nos sense la possibilitat de jutjar aquestes músiques des d'un cert distanciament, no sé si "objectivador" o senzillament profilàctic. Per a mi, aquestes ambigüitats emprenyadores --que probablement caracteritzen de manera essencial la realitat-- es repeteixen en alguns postromàntics, per exemple amb les dificultats que tinc per a consumir sense conflictes la música de R. Strauss. Etcètera.
Com sempre, un plaer retrobar-te per ací!