Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dilluns, 31 de gener de 2011

Elogis (II)

Elogi del flautí



No sé jo si no estem massa acostumats a veure el piccolo com un instrument senzillament cridaner i de vegades molest, sempre subordinat al seu germà major, la flauta. A l'orquestra veiem que la part de flautí li correspon a qualsevol flautista, el segon, o el tercer, o el quart, però mai al cap de colla, el solista. Potser vosaltres, amics bufadors i rascadors diversos, penseu que és el parent pobre, l'escandalós trastet eixordador, el minúscul vomitador del primer harmònic. Doncs no! Trobe que aquest judici és tremendament injust. El flautí mereix una reivindicació, un elogi, i per dret propi. Res no el podria substituir allà on els millors orquestradors li han donat un lloc privilegiat.

Aquest és un altre dels instruments que fan la seua entrada triomfal en el gran repertori a través de Beethoven, el primer autor immortal que li fa justícia. Sí, certament abans d'ell hi ha els concertets de la factoria Vivaldi S.A., però... això és música? O musiqueta? Sí que és gran música la Cinquena de Beethoven, sens dubte, probablement la primera obra d'aquest abast monumental on el flautí té una participació tan destacada. I què hi fa? Doncs no sols doblar, sinó matisar alguns passatges amb unes figuracions que, tot i el seu caràcter sovint "decoratiu", donen una força i una assertivitat magnífiques a tot el quart moviment de l'obra. Aquests moments tenen, gràcies al piccolo, un ímpetu tan espectacular que ara mateix ens resultaria molt difícil d'imaginar-los sense aquest instrument.


No us perdeu això! De punta a punta!

I l'Alla marcia del quart moviment de la Novena? Caldrà afegir res sobre aquesta aparició del flautí? És molt interessant de veure com Beethoven reserva el piccolo per a moments "marcials" que, en realitat, no tenen res de militars, sinó que estan destinats a expressar una mena d'alliberament estilitzat: en la Cinquena, segons la llegenda, és un alliberament respecte del destí. I en la Novena? Ni més ni menys que, per dir-ho kantianament, de l'heteronomia: "Correu, germans, pel vostre camí / alegrement, com un heroi corre a la victòria" (Laufet, Brüder, eure Bahn / freudig, wie ein Held zum Siegen). En Beethoven, l'alliberament (en Freude cal entendre Freiheit, tal com va modificar Lenny) és una acció heroica, titànica, comparable a una guerra, i la força d'aquesta idea la transmet un instrument tan "militar" com el flautí. I després diu l'estereotip que Beethoven era un mal orquestrador!



Sé que fa poc vaig contar aquesta anècdota, però tant fa, la repetiré ara perquè fa al cas. L'octubre passat vaig anar a un concert dels filharmònics berlinesos en què tocaven la Setena simfonia de Dvořák, però en la primera versió de la partitura, en la qual el segon moviment és molt més llarg. En aquella versió, la mateixa que s'havia estrenat a Londres el 1885, els solos de flauta que van del registre sobreagut al mitjà els havia atorgat Dvořák al piccolo. La senyora Jelka Weber, sempre eclipsada pel mascle alfa Emmanuel Pahud (Déu existeix!), va tocar aquells passatges de flautí amb una tendresa i amb una sensibilitat tan espaterrants que es van apropiar de tot el concert. Només per aquells solos ja pagava la pena viatjar a Berlín i anar al concert. Tota la resta, inclòs El Flautista, quedaren a l'ombra d'aquelles intervencions de la senyora Weber. Qui ho havia de dir! Doncs és així, amics.


I les simfonies de Mahler? El piccolo hi dóna perfil a la "cresta" dels moments més intensos de tot Mahler. Tot sovint no dobla la melodia sencera, sinó una, dues, tres notes, segments separats però relacionats, fragments de passatges, com si estigués puntuant un text, posant-li les comes i els accents, col·locant-hi amb mà segura i magistral els punts i els signes d'interrogació. La manera com Mahler empra el flautí és senzillament perfecta, sublim, tot un manual sencer d'orquestració. Per a mi, la Novena sense piccolo seria com una primavera al desert, com una ensalada sense amanir, com un entrepà sense "pa" i sense "entre".



I no vull deixar aquesta anotació sense esmentar, també ací, un dels meus clàssics més estimats (i cada vegada més, i més!). Què és el piccolo en el formidable Concert per a orquestra de Béla Bartók? La llum! La llum de Goethe! Licht, mehr Licht!


Cap altre instrument no podria haver fet aquestes notes decisives: només el flautí. En això consisteix el fet de ser imprescindible.

***

Supose que heu notat últimament la freqüència, una mica inaudita, amb què apareix per ací el tema Mahler. Ja us podeu imaginar per què. És el meu homenatge particular, modestíssim però devot, a aquest músic immens, descomunal.

4 comentaris:

Uno que pasaba por aquí ha dit...

¿Por qué dices que en la pieza de Bartók el "piccolo" es la luz? A mí me parece más bien que le da una nota siniestra y enigmática...

Sobre Harnoncourt, supongo que la versión de la "Quinta" será la posterior al extracto del ensayo publicado en Youtube. ¿No te parece que, si volviera a grabar el integral, lo haría todavía mejor que la primera vez?

K. ha dit...

Home, tot són interpretacions, i les interpretacions depenen dels ulls amb què ens mirem l'obra. Jo hi veig llum, perquè la nota sinistra ve després, cap al final de la peça, quan Bartók cita el tema inicial de Barbablava (que gran que era, hòstia!) en la corda greu i llavors, llavors sí, tot s'omple d'una melancolia cruel. Per a mi, ací el flautí és el que queda de vida.

Respecte de Harnoncourt, no sé què dir-te. La Cinquena de l'assaig és, de fet, molt posterior a la gravació. Jo tot el seu Beethoven el trobe meravellós, el d'abans i el d'ara.

dalogomez ha dit...

Molt bona entrada!!Ja era hora que algú fera un homenatge als que tenim que soportar les carasses(comprensibles per altra part) de tots els que estan al voltant.Molt d'acord en el comentari de Deu!!i en la companya..

K. ha dit...

Gràcies, cavaller! Per acabar d'adobar-ho, he afegit una captura de pantalla de la senyora flautista en el moment del seu solo. Com que avui la Filharmònica de Berlín ha regalat 24 hores gratuïtes d'accés obert al Digital Concert Hall, m'he donat el gustasso de veure aquell concert memorable (bé, el de l'endemà, per a ser exacte), i em reafirme en tot el que he escrit, sobre el piccolo, sobre la Weber, sobre Déu i tota la cort celestial. El flautí és un instrument molt respectable, sí senyor.