Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dissabte, 16 d’abril de 2011

Boquilles sense canya

Tota música que escoltem, l'escoltem en clau autobiogràfica.

***

¿Els colors, les imatges, la sintestèsia, forma física (visual) de la música? Perdoneu, però per a mi la veritable forma física de la música és l'execució o la partitura. Totes dues són addictives, per a mi.

***

Dilemes capciosos circulars, entre aprofundiment i trencament, entre desenvolupar i innovar, entre tradició i avantguarda: ¿Viure del gust burgès --acomodat, immobilista, conservador, sentimental-- o viure de mecenes públics o privats --experimentalisme perpetu, elitisme a ultrança, torre d'ivori i absència de control--? Ser o no ser? Ser què o no ser què?

***

Quan era adolescent tenia poques gravacions, pràcticament no podia anar a bons concerts, i em sobrava temps per a aprendre'm de memòria les obres a què tenia accés. Ara podem accedir gairebé a tot, podem anar a concerts a Berlín, Viena o Amsterdam, entrar en contacte fàcilment amb els millors músics professionals. Però ja no tenim temps d'aprendre res, ni la calma necessària, ni el cervell tan tendre i receptiu dels anys jovenívols. Les fulles que cauen s'amunteguen unes damunt de les altres, però no es crea humus. No sé vosaltres, però jo cada vegada sóc més ignorant. Per això escric, ai las.

1 comentari:

V. ha dit...

Si, així és, davant de la facilitat, de l'accés a tot, de la rapidesa de les comunicacions, un és més ignorant, més propens a les infeccions, als virus de tota classe que ens envolten en una societat postimmunològica, una societat meritocràtica de la informació amb incontables atraccions i possibilitats que molts jutgen atractives i desitjables, en les quals molts es miren a l'espill del progrés...

L'exposició constant a la masificació informativa de tot tipus, amb el consegüent símptoma que ens porta a voler saber i voler fer-ho tot, ens condueix a una indefugible fatiga col·lectiva, el quadre clínic més comú d'aquesta societat tan necessitada de proveïment energètic, una societat malaltissa en què la profilaxi dels mass media s'ha convertit en el tractament més comú d'aquells que, en aquestos temps de cansanci, temps sense treball, de xarxes socials i comunicacions electròniques, demanen receptes ràpides i fàcils per al tractament d'una enfermetat degenerativa desconeguda.

Cadascú ha de trobar la solució que li funcione, que li permeta retrobar la tranquil·litat necessària i el temps per a tot allò que, pràcticament exhaurit, ens permet encara aspirar a una mínima sensació de plaer.

Si la música, ja siga mitjançant l'escolta activa i desperta, la lectura, o la pràctica ho possibilita, de la mateixa manera que ho pot fer la bona literatura, això ja és una altra qüestió. Una qüestió personal, una opció de disponibilitat i de rebuig, de tria i tant com d'oblit. La necessitat d'oblidar, aquell elogi de l'amnèsia, es fa, ara per ara, tan necessària com la de dir no a certes drogues post-industrials.