Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

diumenge, 11 de febrer de 2018

Perplexitats mahlerianes (2)

Els meus amics es burlen de mi perquè porte Mahler al cotxe. "Veníem fent apostes sobre quina obra portaries al CD", em va dir Z una vegada. Tenen raó en una cosa: sempre porte alguna obra de Mahler allà. Últimament, mentre descansava de cantates de Bach, m'he escoltat totes les simfonies per ordre cronològic. És una manera de sentir-se a casa com qualsevol altra.

Ahir, mentre anava a visitar uns amics, sonava la Vuitena. En arribar el famosíssim passatge del segon moviment que jo anomene "Primer moment Alma", i que és el nucli dur de tota l'obra, el punt que dóna sentit a tot el que el precedeix i a tot el que ve després, em preguntava jo: "Per què ens agrada tant aquesta música? Perquè és romàntica i sentimental? No, perquè el romanticisme i el sentimentalisme només ens inspiren menyspreu, a tot estirar. Perquè és bella, senzillament? No, perquè també són belles les àries de les cantates de Bach i no pulsen la mateixa tecla que això." Llavors em vaig adonar d'una coincidència, i és que allò sonava mentre passava per les vores de la serra d'Aitana, amb els cims nevats, i hi tocava l'última llum del dia, la més poètica, la més amable, la llum del capvespre.

"En realitat, ens agrada tant perquè és la música d'un no-lloc i d'un no-temps, perquè recull en forma de sons tots aquells moments de plenitud que recordem amb tanta estima, tot allò que per al futur ja no busquem perquè sabem que és irrecuperable, irrepetible tal com són irrepetibles els entusiasmes i les ingenuïtats d'un altre temps en la nostra vida. Ens toca de ple perquè ens restitueix el perfum de l'impossible, perquè ens evoca moments als quals ja aleshores els dèiem, com Faust: 'Instant, atura't! Ets tan bell...', i perquè ens recorda la nostra pròpia acceptació, tan costosa i tan fràgil, i per això mateix tan preciosa. Aquest passatge, com el 'segon moment', com l'adagietto, com el final de la Novena, com els set ewig, ens restitueixen com en una al·lucinació (perquè la memòria, a mesura que el temps ens allunya de les coses, ens presenta el record amb els colors pàl·lids d'allò somiat) tot el que ja és mort i tot el que ja no ens serà atorgat. I per això, durant uns moments en què som uns altres, ens atrau com un psicotròpic, que al capdavall és el que és." Però no va ser una reflexió trista, sinó molt serena i totalment estoica.