Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

divendres, 9 de febrer de 2018

Perplexitats mahlerianes

Mentre sentia la 5a simfonia de Mahler, m'he recordat de Celibidache, Harnoncourt i Wand. Tots tres són probablement els directors d'orquestra que més han influït en el meu gust simfònic, i tots tres desdenyaven la música de Mahler. Que Wittgenstein la considerara irrellevant em sembla, en si, irrellevant: ja va escriure Imre Kertész que el filòsof tenia les orelles de fusta. Però que aquests grans músics, tan importants per a mi, desdenyaren aquesta música sempre m'ha resultat pertorbador, inquietant, una font de perplexitat i un fenomen difícil d'explicar.

Els meus vaivens respecte de "Malheur", aquesta relació d'amor i odi, no és altra cosa que un intent desesperat de contrapesar una identificació probablement exagerada. Però els directors que més m'agrada com treballaven? Celi deia que Mahler era un desastre, que no sabia cap a on portar les coses i per això recorria al pastitx. Harnoncourt, pudorós, deia que li semblava una música "massa autobiogràfica". Wand, que de jove havia sentit entusiasme per Mahler, aviat se'n va apartar perquè deia alguna cosa així com ara que "no sabia per on agafar-la". Fins i tot alguns grans directors mahlerians sembla que sentien una incomoditat extrema amb algunes de les peces: Otto Klemperer, que va se amic de l'autor, sense anar més lluny detestava aquest scherzo de la Cinquena perquè li semblava una música desballestada, inintel·ligible i fora de control.

Probablement és aquesta poètica borderline el que les ments ordenades i il·lustrades rebutgen. Però això és, precisament, el que fa de Mahler un autor tan modern. La seua inestabilitat emocional, la seua sensibilitat d'extrems, el seu Weltschmerz neuròtic caracteritzen també la psicologia de la modernitat, la postmodernitat i la postpostmodernitat (o com vulguem anomenar aquesta època degenerada, degradada, estúpida, caníbal i activament ignorant en què vivim ara mateix). Sense sortir dels límits d'aquest mateix Kräftig, nicht zu schnell ("poderós, però no massa ràpid") de la Cinquena, hi trobem alegria exultant, dubte i vacil·lació, elegància, brutalitat, melancolia, sarcasme antisentimental, calma, sensualitat, acceptació estoica, energia, burla minimalista... I unes quantes coses més, probablement, en un còctel fet de canvis abruptes, de crits estentoris i murmuris d'intimisme, i de mil ingredients més, tots sacsejats en poc més d'un quart d'hora. Només un estómac com el del tombant de mil·lenni pot digerir tot això sense efectes secundaris. O amb efectes secundaris, tant fa.

Sí, per descomptat que no m'oblide del gran Pierre Boulez. El cartesià per excel·lència va ser un mahlerià dels grans, com el seu col·lega Gielen, posem per cas. Però no contradiu el que deia més amunt, crec jo, i per diverses raons. Primera, perquè l'origen del seu interès era històric: traçar la baula que unia Berg (i Schönberg) amb el seu passat igualment revolucionari, sobretot amb Wagner. D'altra banda, Boulez va fer molt de cas de la Paradoxa del comediant diderotiana, en el sentit de maximitzar el distanciament propi respecte del personatge, per assegurar l'impacte òptim del personatge sobre el públic. Però, és clar, això tenia limitacions i, per tant, resultats limitats, de manera que quan es va enfrontar amb música "que va més enllà de la partitura" (Novena, Cançó de la terra) el saldo es va quedar més cap ací que no cap allà.

Tants anys després, i ja conegut de memòria de dalt a baix i en diagonal, Mahler continua produint perplexitats i respostes emocionals, passionals, extremes.