Aquesta anotació havia de ser sobre una música que cada vegada m'agrada més, la d'Allan Pettersson. Però no he pogut trobar la pau necessària per asseure'm i fer l'autòpsia (o l'autoacúsia, més exactament) de l'apassionant Sisena simfonia del suec. Em permetré, doncs, quatre mots sobre un altre grand seigneur, pianista ell: András [ells ho pronuncien "óndraaix"] Schiff. Aquest senyor, que sempre he admirat com a pianista, és un gran músic. Ho demostra la sèrie de conferències monogràfiques dedicades a cadascuna de les sonates per a piano de Beethoven. Les podeu escoltar (i, oju!, us les podeu descarregar legalment en mp3!) del web de The Guardian (Unlimited):
Aquest diari mereix una felicitació, perquè en deixar accessibles aquestes conferències ha fet un favor a la Humanitat. Schiff les analitza, una per una, moviment rere moviment, tema rere tema, les relaciona entre elles i amb la resta d'obres de Beethoven, parla de les tonalitats, dels patrons rítmics, de les peculiaritats harmòniques (la sexta napolitana, omnipresent en aquestes obres, i que a mi sempre m'ha apassionat), parla dels manuscrits, parla molt dels tempi, i tot ben il·lustrat piano en mà. De veritat, les escoltareu de recel, que diem en el meu poble, amb voracitat insaciable, una rere l'altra. Bé, no n'espereu cap revelació inaudita, només es tracta de lliçons molt lleugeres (per a oients no professionals) d'anàlisi formal, però són una veritable delícia.
Hi ha algunes coses que em semblen si més no controvertibles, com ara la credibilitat tan ferma que atorga a les indicacions metronòmiques del vell Ludwig (i la consegüent conya amb què ridiculitza els tempi lents, de vegades injustament). Hi ha algunes relacions temàtiques que no assenyala (com ara entre el primer moviment de la Pathétique i el darrer de l'Appassionata), però això és peccata minuta comparat amb la frescor del discurs de Schiff i la passió que transmet (o, en el meu cas, que renova). Ah, per cert, i en un anglès que entendria fins i tot un estudiant de secundària, amb perdó. Tota una ganga, xiquets!
Ací el teniu fent una masterclass sobre Schubert: "Silence is the most beautiful thing in music". Chapeau!
Entrades
4 comentaris:
doncs sí senyor, un molt bon regal. Jo n'he estat escoltant unes quantes i ho he disfrutat molt. Suposo que això deu voler dir que aviat treurant al mercat la grabació de tot plegat.
gràcies per la descoberta, Guillem!
Home, si ho trauen al mercat ben tontos seran, perquè ara mateix és la cosa més piratejable del món...
En alguns casos he de confessar que el senyor Schiff m'ha fotut, perquè presenta idees que havia tingut jo fa molt de temps i que m'hauria agradat posar per escrit. Per exemple, l'anàlisi de la sonata núm. 32 coincideix punt per punt amb el que jo hauria volgut escriure...
Però sí, és un plaer extraordinari escoltar-lo.
Si voleu més coses d'aquestes, en la pàgina www.masterclassfoundation.org trobareu classes de Schiff, de Vengerov (quina bèstia!!!), de Haitink i d'algú més. Justament vull fer una anotació ací sobre les classes magistrals i els assajos com l'essència del plaer intel·lectual de la música...
Guillem, moltes gràcies per l'enllaç a aquestes conferències: de moment només n'he pogut escoltar una (la d'una sonata que vaig tocar ja fa quinze anys), però estic descarregant-me poc a poc alguna de les meues preferides (les tres últimes són un goig només inferior al dels darrers quartets).
Jo he escoltat alguna xarrada musical d'aquesta classe (una miqueta més "pop", més lleugeres, i no del tot legalment, això sí :-) gravada per la meua "productora" preferida d'audiollibres - l'enllaç és més o menys aquest:
http://www.teach12.com/store/professor.asp?ID=3
Ja he "preguntat" sobre els arxius de The Teaching Company, i estic "rebent informació" sobre alguna d'aquestes conferències... La cosa pinta bé, certament.
Abans d'escoltar les xarrades de Schiff jo hauria fet la mateixa comparació que tu: darreres sonates, darrers quartets... Però ara, després de redescobrir algunes de les anteriors gràcies a Schiff, ara no faria una tria tan radical...
Això dels "audiollibres" és una llepolia molt perillosa. Fa uns anys m'empassava la primera part del Faust totes les setmanes anant a treballar a peu i en tornar a casa. Després vaig "aconseguir" hores i hores de Horkheimer i Adorno, després la Divina Comèdia, després conferències de Foucault, i per culpa d'aquest vici no vaig sentir l'enorme quantitat de música que esperava acumulant-se a l'ordinador. En fi, tot té avantatges i inconvenients.
Publica un comentari a l'entrada