Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dimecres, 5 de març del 2008

Abducció sonora

Si d'alguna manera, humana o divina, podeu aconseguir el vídeo de la Novena de Mahler amb la Gustav Mahler Jugendorchester i Claudio Abbado, per favor, feu-me cas, aconseguiu-ho i dediqueu-li una hora i mitja de silenci concentrat. És, veritablement, difícil de descriure.
La primera Novena de la meua vida me la va gravar --com tantes altres coses-- el gran Vicent Cintero fa moooolts anys. Era la de l'entranyable integral de Kubelík, treta d'un parell de discos de vinil. Encara porte la cinta al cotxe, només faltaria. Poc després vaig viure en directe, a Xest, la mateixa obra amb l'Orquestra de Joves de la Comunitat Europea (Vicent, qui la dirigia?), quan jo tenia tretze o catorze anys. Llavors em vaig adonar que aquesta era la meua música, l'obra que m'acompanyaria la resta de la meua vida. Sóc un incondicional de la mítica versió Giulini/DGG des que la vaig baratar amb un amic a canvi d'un llibre i no sé què més, allà per l'any 1988 o 1989. I n'he escoltades moltes, de novenes, des d'aleshores. Una de les coses més greus que m'han passat en relació amb Cracòvia és que la primera partitura de la Novena que vaig tenir, anotada abundosament al llarg d'anys i anys, es va quedar allà quan vaig abandonar la ciutat, i la "persona" que m'hauria d'haver enviat aquells materials no ho va fer mai. Em conec aquesta partitura compàs rere compàs, puc taral·lejar-la de principi a final sense equivocar-me.
Amb tot i això, aquest vídeo d'Abbado és un colp contundentíssim a la meua sensibilitat. El tempo general és sorprenentment lleuger, però no us penseu que això redueix la claredat de dicció i la transparència del teixit orquestral. No sé com ho fa, l'oncle Claudio; sé, quasi de primera mà, que els seus assajos són avorrits i que no hi diu gairebé res, però que en el concert en directe transfigura els músics i els arrossega cap a altures que ells mateixos no s'imaginen. La veritat és que resulta difícil d'entendre que aquest gentleman siga taciturn i gens comunicatiu en els assajos i després tinga aquests resultats.
Mireu-ho, mireu-ho, i ja em direu si el primer moviment no és una mena de calidoscopi d'emocions presidides per la flaire de la mort. Digueu-me si coneixeu una versió més demoníaca i sinistra, extrema, del segon moviment, que els directors semblen voler evitar a consciència. O el tercer, dedicat als seus "germans en Apol·lo", que Abbado converteix en una mena de Totentanz temible.
Punt i a banda. Quart moviment. Iniciat amb una citació conscient del tema de la sonata "Les Adieux" de Beethoven. Per l'amor dels déus, sembla que el cor se'm surt del pit. I cap a la fi, quan Mahler marca Adagissimo, el realitzador i el director us tenen reservada una sorpresa al·lucinògena que no us desvelaré ara. Don Claudio tanca els darrers acords, talla, i es produeix un silenci llarguíssim, dens i pesat com el plom. A la fi, dos dels assistents no poden aguantar-ho més: "Grazie!!!", exclama un, "Grande!!!", crida l'altre. I jo tinc el rostre humit de llàgrimes, una vegada més no sé si de plaer, o de dolor, o de totes dues coses.
Us deixe ací la part central del primer moviment, amb el clímax inclòs.

Veure aquests xicons i xicones, tan joves, tocant com els millors professionals, sense apartar els seus ulls de Don Claudio durant tota l'estona, movent-se amb una passió que només la joventut fa veritable i justificada, saludant-se entre ells amb somriures quan aborden sense dificultat els passatges més endimoniats de la simfonia de la meua vida, em transmet també una intensa sensació de frustració, d'una vida perduda i irrecuperable ("O Jugendzeit! Entschwundene! O Liebe! Verwehte!"), de somni truncat i d'enveja torturant. Però això no és res comparat amb la resta del que us he intentat transmetre amb paraules i que el llenguatge només al·ludeix de manera inepta.
Mireu aquest vídeo sencer, de punta a punta, per favor. Després, si voleu, parlem-ne.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Guillem, gràcies per lo de gran...però els grans de veritat son l'avi Gustav i l'oncle Claudio. El video al que et refereixes el porte en el iPod i el veig als llocs mes raros que et pugues imaginar. El flauta primer que toca en eixa orquestra es el meu amic Alvaro Octavio, actual solista de la orquestra de Les Arts. Tens raó, la versió es meravellosa. El que la va dirigir a Xest fa mil anys va ser James Judd. Jo la vaig tocar a Canaries amb el Leaper el soporifer, però la experiència de tocar aquesta musica es algo realment indescriptible.
(ves calfant el traverso que vaig cap allà del 17 al 23 d'aquest mes)

Anònim ha dit...

Ie, Vicent!!! Gràcies per apuntar-me que era JAMES JUDD. Collons ja! Que m'ho vas dir l'altre dia i sembla que m'ataca el prussià aquell que se m'emporta les coses... el doctor... Alzheimer, sí...
Bé, d'alguna manera haurem d'explicar com és possible que un senyor que en els assajos només marca el compàs té uns resultats com aquests. Per a mi és un misteri, per molt real que siga. I no dic res de l'orquestra del Festival de Lucerna, que, en fi, allò és ultraterrenal.
Jo, que no mate una mosca, mataria per poder tocar en aquesta obra. Hòsties quines barbaritats puc arribar a escriure quan parle de les coses importants!
Després d'escriure el text anterior, ha caigut en les meues mans (gràcies, Paco!) una versió que presumptament és en directe, de l'any 1976, amb Giulini i Chicago. Em torne a llevar el barret, però ara amb la mirada de cantó: tinc indicis que em fan creure que es tracta en realitat de la versió de la Deutsche Grammophone, que al·ludia en el meu comentari. Fins i tot seria interessant fer una anàlisi acústica (espectrogràfica) comparativa entre totes dues. Si no és la del disc (no s'hi senten ni tos ni aplaudiments), per a mi és un altre misteri de l'Encarnació. Però, en fi, és per a quedar completament derretit, fet a miquetes.
Per cert, veurem com està la cosa traviessa. El 17 i el 18 treballe, i el 19 me'n vaig a Cracòvia i torne el 25. Però tio, si amb el traverso no sé fer ni la O amb un canut!!! Buenu, veurem què podem fer. Jo, per tal que vingues a ma casa i fem música, sóc capaç de quasi tot.
I tanque: un dels pròxims comentaris, foto inclosa, ha de ser precisament sobre la nostra sessió Bach del 30 de desembre. Un dels moments més gloriosos des de l'arribada de l'home a la Lluna, això no ho discutirem.