Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

divendres, 17 d’octubre de 2008

Variatio 1. a 1 Clav.

De totes les coses interessants que s’han escrit sobre la primera variació, la que més m’agrada i més m’ha colpit sempre és, justament, la més senzilla i evident, la que tardem anys a descobrir de tan escandalosa com és. La primera variació és, senyores i senyors, una polonesa! Si es toca amb el clavicèmbal es pot notar ben clarament, tot i que la sonoritat mateixa de l’instrument sol monopolitzar tota la nostra atenció. Si l’intèrpret la toca amb el piano, amb un mínim de gràcia, i ens fa el favor de deixar tranquil el pedal, se sent d’una manera diàfana, definitiva. Doncs sí, probablement la polonesa més elegant, franca i estupenda dels darrers tres segles.

Si això darrer és una exageració o no, em sembla que té poca importància. El que sí que hi compta, però, és que —contra el que podrien pensar els aficionats seguidors de la infame secta chopiniana— la història d’aquest tipus de dansa arranca en el segle XVI, per bé que assoleix fama i forma definitives amb el personatge en qüestió. A més, si Telemann n’havia escrit, Bach no tenia per què quedar-se’n fora.

Moltes interpretacions d’aquesta peça, sobretot moltes de les pianístiques, sembla que tenen por d’establir un contrast massa abrupte amb l’ària, i la converteixen en una mena d’exercici discret de contrapunt imitatiu. Al meu parer és un error de concepte, i per dues raons. En primer lloc, perquè la idea mateixa de contrast —que segons els tòpics escolars és un dels senyals d’identitat del barroc— és el principi en què es basa la suite. I quina altra cosa tenim en les Goldberg, sinó una suite? Però, en segon lloc, perquè tant la forma d’aquesta variació com la història mateixa de la polonesa ho demanen. Sí, ja sé que això sona estrany, però crec que ho puc explicar. Pel que fa al material, si ens hi fixem veurem que aquesta variació es fonamenta en dos esquemes rítmics que ja apareixen fixats definitivament ja des del primer compàs: un que anomenarem «melodia» (i que empra predominantment segments d’escales) i un altre que, no menys abusivament, considerarem «acompanyament» (el típic ritme de polonesa, associat sovint en el piano a la mà dreta). La manera com Bach els coordina ací, fent que el moviment en corxeres d’un estire de l’altre allà on aquest té lligadures en els temps febles, crea una vaga però certa necessitat de marcar rítmicament les pulsacions. Això implica un tempo ben controlat, que no hauria de ser massa ràpid, i una expressió una mica majestuosa i alhora amb gràcia.

L’altra idea pot semblar una heretgia i un anacronisme imperdonables. Potser ho és, i tampoc no em voldria fer fort a defensar-la, tot i que no em sembla eixelebrada. Dit breument: a l’hora d’encarar aquesta peça no podem fer com si no haguera existit tota la història, anterior i sobretot posterior, de la polonesa. Si us imagineu la variació núm. 1 tot tenint present, per exemple, la Polonesa núm. 6 Op. 53 de Chopin, no m’estranyaria gens que us resultara difícil d’acceptar com a definitiva, per exemple, la interpretació que Barenboim fa d’aquesta goldberg. A mi m’agrada molt, ho confesse, com tota la gravació, i reconec que l’opció «discreta» és també lícita i possible en aquesta variació, però justament en aquesta trobe que li falta alguna cosa: la gràcia orgullosa, alegre, l'esperit displicent i un punt exhibicionista de, per exemple, les de Chopin. Un Bach chopinitzat, mare de Déu, estic perdent el seny! On anirem a parar?