Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Sobre Carl Loewe (2: Tom der Reimer)

Però no ens hem d'enganyar: l'estil burgès de la primera meitat del segle XIX, amb algunes excepcions insignes, és predominantment un biedermeier decoratiu i estereotipat. El Lied, en concret, ho mostra de manera diàfana. Aquest gènere era molt popular, en bona part per la seua fàcil realització tècnica: allà on hi haguera un senzill piano de paret i un cantant podia haver-hi un recital i un públic. Sovint són les tavernes i els menjadors domèstics, fins i tot, els escenaris on els estrats socials que començaven a fer uns dinerets exercien la seua melomania, on es reflectia musicalment el gust de les passions romàntiques de pa sucat amb oli, on les senyoretes s'imaginaven ser nimfes o personatges de novel·la, on els senyors devoradors de salsitxes i amb la butxaca plena sublimaven amb sons i poemes l'ordre civil que havien aconseguit instaurar. Carl Loewe, un triomfador d'aquella època, no s'escapa, ni ganes, d'aquest context. Romanticisme, en diuen els manuals.

Un exemple fabulós d'això és «Tom der Reimer», una deliciosa miniatura basada en un poema de Theodor Fontane, que al seu torn redibuixa una antiga balada escocesa. El text, i la traducció pedestre que he improvisat, fan així:

-------------------------------------------------------------------

TOM DER REIMER

Theodor Fontane (1819-1898)


Der Reimer Thomas lag am Bach,
Am Kieselbach bei Huntly Schloß.
Da sah er eine blonde Frau,
Die saß auf einem weißen Roß.

Sie saß auf einem weißen Roß,
Die Mähne war geflochten fein,
Und hell an jeder Flechte hing
Ein silberblankes Glöckelein.

Und Tom der Reimer zog den Hut
Und fiel auf's Knie, er grüßt und spricht:

Du bist die Himmelskönigin!
Du bist von dieser Erde nicht!“

Die blonde Frau hät an ihr Roß:
Ich will dir sagen, wer ich bin;
Ich bin die Himmelsjungfrau nicht,
Ich bin die Elfenkönigin!

Nimm deine Harf und spiel und sing
Und laß dein bestes Lied erschalln!
Doch wenn du meine Lippe küßt,
Bist du mir sieben Jahr verfalln!“

Wohl! sieben Jahr, o Königin,
Zu dienen dir, es schreckt mich kaum!“
Er küßte sie, sie küßte ihn,
Ein Vogel sang im Eschenbaum.

Nun bist du mein, nun zieh mit mir,
Nun bist du mein auf sieben Jahr.“
Sie ritten durch den grünen Wald,
Wie glücklich da der Reimer war!

Sie ritten durch den grünen Wald
Bei Vogelsang und Sonnenschein,
Und wenn sie leicht am Zügel zog,
So klangen hell die Glöckelein.


TOM EL RIMAIRE

El rimaire Tomàs jeia pels còdols
del rierol vora el castell de Huntley.
Llavors veié una dona rossa
cavalcant un blanc rossí.

Cavalcava un blanc rossí
de cabellera finament trenada,
i de cada trena una brillant
campaneta d'argent li penjava.

I el Tom rimaire es posà el barret
i agenollat la saluda i li diu:
"Ets la reina del cel!
Ets d'un altre món!"

La rossa senyora aturà el cavall:
"Ara et vull dir qui sóc jo,
No sóc pas la verge del cel,
sóc la reina dels elfs!

Pren la teua arpa, toca, canta,
i fés sonar el teu cant més bell!
Però si els teus llavis acaronen els meus
set anys estaràs sota el meu poder!"

"Mira! Oh, reina, que set anys
servint-te a tu pavor no em fa!"
Ell la besà, i ella a ell,
Cantà un ocell que era pel freixe.

"Ara ets meu, i amb mi te'n véns,
i meu seràs durant set anys";
pel bosc verdenc ells cavalcaven,
Tom el rimaire hi fou feliç!

Pel bosc verdenc ells cavalcaven
amb cants d'ocells i raigs de sol,
i quan ella estrenyia amb dolçor les regnes
llavors sonaven les campanetes.

-----------------------------------------------------

La música que li dedica Loewe és amable fins a l'exageració: una cançó d'absolut predomini diatònic, no siga cosa que algú se'n senta molest... Alhora, una melodia perfectament cantable i reproduïble en qualsevol circumstància, la qual cosa és un tret típic del classicisme (alguns dirien que és també un retrocés penós en comparació amb el barroc). Fins i tot, i no podia ser altrament, es permet l'ús de delicadíssims recursos kitsch descriptius, com ara la manera com ens fa sonar les campanetes de plata en l'acompanyament del piano, a base d'apoggiature en sextes ascendents. Tan coent tan coent, que, caram!, arriba a ser bonic:

Aquest recurs naturalista reapareixerà, tal com és previsible, cap al final de la peça. Més encara: si els dos jovenets apardalats, tal com diu el poema, «Pel bosc verdenc cavalcaven», la música no pot ser altra que un obstinat ritme puntejat:

Però alerta: Loewe és llest com un linx, i un professional de primera, i sap crear punts de tensió dramàtica extraordinaris. Ho veiem, per exemple, en la intervenció directa de Tom, que modula abruptament del si bemoll major «ambiental» a un contundent re major: «Du bist die Himmelskönigin / Du bist von dieser Erde nicht». Rodó, afirmatiu, comme il faut. I no és l'únic cas, perquè quan la senyoreta afirma que és monarca dels barrufets, ho fa passant a un intrigant fa major: «Ich bin die Elfenkönigin». Magistral!

No es pot negar: tot això és un conte de fades vuitcentista. Però hi ha diverses maneres de valorar-lo, i d'interpretar-lo. A mi, personalment, em pareix una delícia, i més encara en una interpretació com la de l'inexhaurible Fischer-Dieskau. Per què? Doncs mireu, amics: perquè el gran Dietrich en fa una lectura descaradament... irònica! Sí, desenfrenadament irònica, com si el mateix Loewe estiguera burlant-se del gust de l'època, us assegure que és un prodigi divertidíssim! En qualsevol cas, amb burla o sense, un biedermeier és un biedermeier. Ací us ho deixe, i la recomanació és fervorosa.

http://rapidshare.com/files/153234133/Tom_der_Reimer.mp3


2 comentaris:

Quinoff ha dit...

Felicitaciones. Excelente Blog, especialmente por el acercamiento personal y detallado a cada música. Ha sido estupendo encontrar estas referencias a Carl Löwe y su gran arte con los Lieder.
Sigue adelante!

guillem ha dit...

Hombre, Quinoff, pues muchas gracias. Se hace lo que se puede, y así seguirá mientras no desfallezca el entusiasmo. El comentario sobre mi blog me ha servido para descubrir el tuyo, que tiene muy buena pinta. Voy a husmear...
¡Saludos a Chile!