Ja Harnoncourt deia, fa una pila d'anys, que l'instrument és important però que ho és tant, o més, el respecte a l'obra en el seu llenguatge propi, sense falsificacions. Els ignorants el titllàvem de "purista", i en realitat era un moderat... Això ve a tomb d'una recentíssima gravació de les sonates per a flauta de Bach. El cabró (dit carinyosament) d'Emmanuel Pahud, a qui ja vaig dedicar extensos comentaris en aquesta pàgina, s'hi ha aliat amb dos "historicistes", ni més ni menys que Trevor Pinnock i Jonathan Manson, per tornar a oferir una lectura d'aquestes obres fabuloses. Us pensàveu que els partidaris de la fidelitat a l'obra som uns fanàtics? No senyor!!! Generalment solem ser gent raonable, amb instruments "originals" o amb instruments moderns. Un clavicèmbal impecable, un violoncel barroc i una flauta Muramatsu, i, senyores i senyors, això és Bach. De la mateixa manera que el que fa Kuijken també o és. I també són Bach (o són la veu de Déu?) les Gouldberg de 1981. El Bach de Pahud és d'una bellesa bachiana insultant, perfectament devastadora. Si dic tot això és perquè m'ha semblat un exemple més de la importància bàsica, primordial i predominant, de la musicalitat per damunt de tot; i del servei a l'obra, al mateix nivell. La resta pot ser més o menys important, però sense això no hi ha res. Hala, gaudiu-ne, que ací us en deixe un exemple:
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
4 comentaris:
Hombre, el caso de Pahud parece el de una feliz coincidencia de aptitudes de todo tipo (musicalidad, destreza, rigor intelectual, imaginación...) dificilísimo de encontrar (¿conoces el disco de "crossover" con el jazzista Jackie Terrasson?), pero, mira, Pahud aparte, a quien me ha dado mucha alegría reencontrar ha sido a Pinnock, por quien siento una grandísima estima. Sobre el vídeo, la verdad es que lo que se escucha es apabullante.
I tant que conec el disc amb Terrasson, absolutament extraordinari. Estic completament d'acord amb tot el que dius: jo també tinc un respecte immens per Pinnock, un artista de primera fila.
Si tot va bé, avui acabaré d'aconseguir (una altra vegada) la discografia quasicompleta de Pahud. Serà tot un plaer retrobar-me amb aquesta sobredosi d'art sublim!
A mi, m'agradaria molt conèixer en directe altres artistes tan brutals com Pahud, com ara un parell de violinistes russos sobre els quals voldria dir alguna cosa per ací.
hola a tots,
jo soc un flautista i admirador del gran Pahud, a més de tots els piropos musicals que ja heu vessat en esta pàgina, m'agradaria afegir que és un home que sap molt be fer la seua carrera musical, i que la va començar siguent un "crio", a l'edat de 21 ja havia guanyat el concurs ARD de Munchen i era solista de la filharmònica de Berlin! jo tinc la sort d'haver fet cursos amb el que també va ser el mestre de Pahud, Aurèle Nicolet. que és un intelectual de la flauta, coneixedor de la filosofia. Quan escolte Pahud tocant amb la seua personalitat tan definida hi veig l'emprenta del mestre. Pahud en parla molt be d'ell en alguna entrevista.
bo xics, mil piropos més per al flautiste del moment. i tot dir que a més es un xicot molt pla i senzill en el tracte que sap on està i no per això va d'home superior, sino al contrari.
au
Home, Vicent, jo com a persona no sé, però com a músic és una bèstia.
Hauria de parlar d'altres musicassos del moment, ací, però últimament vaig curt de temps. A veure si li pose solució aviat. De moment, crec que la meua opinió sobre aquest xicot està clara.
Publica un comentari a l'entrada